Quadern de petita literatura combativa

Cols de Brussel·les
La miro, l'estudio. Segueix somrient com una beneita mentre s'empassa les cols de Brussel·les. Tot en ella em desperta un odi brutal, unes ganes boges d'aixecar-me forquilla en mà i deixar-li el coll ple de foradets. Què diria davant el jutge? "És que em pensava que era un ou ferrat". Però no, seria molt més terrible que li digués la veritat, que parlés amb ella de la meva creixent concupiscència, de l'apetit desordenat de plaers sensuals que m'envaeix per quasi totes les dones del carrer, de la feina... I per ella no. Ella empassa cols de Brussel·les i somriu com si visqués en un món sense problemes. No coneix el meu secret, i aquest és el motiu de la seva estúpida felicitat, només em cal atrevir-me, deixar-li-ho anar... Anomenar-li noms de dones amb les que m'hauria ficat al llit tenint amb elles experiències sexuals desconegudes, marranades que escapen a la imaginació... Se'm veuria el mentó? Veuria que en realitat tot queda replegat a un maleït desig que aplaco al lavabo quan no em veu? És tant trist que per desfer-me d'ella només pugui fer servir una mentida, no tenir una excusa més enllà dels sentiments de repulsió que em provoca. I si li dic? I si li dic que no la suporto, que no puc més? Hauria de ser el més fàcil, però cada cop que intento articular paraula ella em mira, somriu, i s'empassa cols de Brussel·les com una beneita.

1 de setembre
"Tinc moltes ganes d'anar a la feina…".
No, ho haig de dir més convençut, tornem-hi.
"Tinc mooooooltes ganes d'anar a la feina"
Bufa, quina merda. Em fot una mala sang això de tornar. Sóc davant del mirall vell del lavabo, que ja té marques grogues a les cantonades. Espero que amb l'augment de sou pugui arreglar aquesta merda de pis. La finestra que el venedor anomenava exterior, oh sorpresa !, té el mur de l'edifici contigu exactament a 46 centímetres (ho puc mesurar amb el regla de l'escriptori). Em sento com una anxova dins una llauna oberta i mig oxidada. No em ve de gust llepar-me però segur que estic salat. Prou acudit dolents. És dijous, s'han acabat les vacances: deu dies a Platja d'Aro, cinc en un càmping espantós anomenat La gamba saltarina, quinze dies de viatge per Europa...

"TINC MOLTES GANES D'ANAR A LA FEINA". No hi ha manera. Em prendré un altre got de cafè, respiraré fons i sortiré a buscar el metro. 1 de setembre. I si no torno? I si truco i dic que estic malalt...? Millor m'emporto una ampolla de whisky camuflada a la bossa per si el matí es fa massa llarg.

Rap gratinat amb gerds i maduixes
Tardà set anys a aconseguir-ho. Suors, plors, alguna baralla. Set anys d'intensa lluita, reflectida en el dietari que portava sempre al damunt on registrava, minuciosament, tots els fets i receptes de cada jornada. Per ell, la seva vida tenia dues parts clares: la cuina i el dietari. Va començar de ben jove fregant plats en un bar de La Rambla, després es col·locà d'ajudant de cuina en un petit bufet al centre. Gràcies a la seva filosofia de cuina elegant però senzilla, ocupà el lloc de xef quan aquest fou acomiadat per insultar els clients insatisfets. Va treballar-hi cinc anys, fins poder muntar un restaurant propi. Dos anys d'esforç, de perfeccionament. S'havia endeutat, s'havia enfadat amb la seva companya, havia plorat amargament en no superar els propis reptes. Doncs el seu pensament era no deixar de fer coses innovadores. Ara, per fi, esperava en una sala a que li toqués el seu torn, en el programa culinari més prestigiós del país, el seu nom i la seva cuina brillarien. Portava la recepta que l'estava fent famós: "rap gratinat amb gerds i maduixes".

- Ens sap greu però tenim poc temps, què li sembla si ens prepara un plat combinat ràpid?

Els capçals del llit
Cada cop que aconsegueix endur-se'n un paio al llit, la Meritxell fa una osca al capçal superior. Mentre l'individu en qüestió es dutxa o esmorza, treu la llibreta blava, hi apunta el nom i el puntua. Bona amb matemàtiques com és, fa un càlcul ràpid i a la columna del costat escriu el promig. Amb el d'avui es situa en un trist 4'8. És ella que té mala sort triant els homes? O com diu la Elisenda, xafardera de mena, és una veritat universal que ells no les saben satisfer? Tornaria a provar-ho amb dones però des de la última llenegada en que es va mig enamorar, prefereix la tasca més fàcil de seduir homes. Piquen tant fàcilment quan veuen una noia sola, relativament atractiva... Una mirada insinuant, un gest... i llestos! A mesura que va agafant pràctica, aquesta facilitat li resulta insultant i tot.

Quan el seu últim objecte sexual surt de la dutxa, se la troba olorant les branques de romaní del gerro. Sembla que ell vol quedar-se, però la Meritxell somriu, mostrant el ganivet. Li encanta quan passen de mostrar amor a mostrar terror.

Amaga el cadàver i fa una osca al capçal inferior del llit de matrimoni.

En Bertran
Heus aquí en Bertran, un home que no sortia de casa sense assegurar-se que havia tancat el gas dues vegades, revisar cada una de les butxaques tres cops per assegurar-se que ho portava tot, un home, al cap i a la fi, que considerava que el més petit detall de la seva existència passava pels factors de l'atzar. En Bertran s'allunyava dels que vestien de groc, dels gats negres i de moltes altres coses, doncs la seva superstició era, bàsicament, un joc negatiu, no hi havia res que portés bona estrugança, ans el contrari. Ell no pensava que centenars d'anys de creences fossin en va. La seva afecció pel flamenc era l'excepció, doncs com que les guitarres eren de fusta, estava convençut que els gitanos, tocant la guitarra de fusta, portaven bona sort. Per aquella raó cada dijous entrava al bar de cartell fúcsia, situat al costat de la paradeta de menjar ràpid, on un home remenava salsitxes amb una espàtula i gaudia dels pocs minuts sense supersticions negatives de la seva vida. Creia que acomplia amb escreix els cànons per ser sortut, per això ningú va entendre com un camió l'atropellà, en evitar una escala que ocupava tota l'acera.

Proper tren: 4'36''
Proper tren: 4 minuts 36 segons, 35… 34… i el cabró del Clos dient que el metro de Barcelona passa cada tres minuts, màxim! Si és que... Avui Horta està més buida del sovint. Només un noi amb auriculars, amb cara d'escoltar Els Pets o un grup semblant, una parella de... deuen ser colombians o de Santo Domingo. Un home gran, amb cara d'abatut que mira des de fa estona les escales mecàniques espatllades. Una mare amb un nen, al que alimenta a base de farinetes de cereals i al seu costat un jove que carrega la torre d'un ordinador, amb el ratolí tot penjant de la bossa del supermercat. I jo, vestit d'uniforme, fent-me el interessant per quan passi alguna mossa. Però que té d'interessant algú de la meva professió? Res. Només que quan me'l poso, acabat de planxar, tot recte, m'amaga la panxa i això m'apuja l'ego. D'aquí una estona els passatgers marxaran direcció Cornellà Centre i jo seguiré aquí, canviant les xocolatines caducades i posant-ne de noves, i amagant panxa després de cruspir-me'n alguna, doncs ja que "pringo", em "pringo" de xocolata.

El Protagonista i la multitud exacerbada
Una munió de gent s'aplegava a la plaça. No hi cabia ni una agulla, però el Protagonista, a base de cops de colze, empentes, trepitjades i per anar cridant: "atenció que taco!" tot exhibint en alt uns bolquers bruts, va aconseguir arribar davant la porta del consolat. Amb aires de triomf, observà la multitud de persones movent-se com cigrons en una cassola. Llençà el bolquers a una paperera on hi havia enganxada una etiqueta que cridava en pro de la independència i es dirigí cordialment al policia militar, que ni es movia, ni parpellejava. Una xapa a la solapa indicava el nom del soldat: O'Callahan. Com podia acabar un ciutadà d'Irlanda del Nord defensant el consolat britànic? Seria també un altre europeu sense estat com ell, català de ceba? Com seria un estat sense europeus? Veient que el soldat ni s'immutava davant els comentaris i bromes, el Protagonista llençà una mirada a la gent i cridà: "Abolim l'esclavitud! No més ratolins de cua rosada al servei de la ciència!", al que seguí un silenci sepulcral. I si s'havia equivocat de manifestació? Una pancarta al centre de la plaça resava, en anglès: "No més Audi a les pel·lícules de James Bond"

Pensaments matutins o "Superflú
Després de conèixer Ignatius Rilley, protagonista de "La conxorxa dels enzes", ja res em sembla estrany i tot allò abans considerat estrany, a baixat al grau de superflu. Superflu és una paraula molt curiosa. "Superflú" podria ser un personatge de còmic. Tindria poders com ara la castedat (no es pot negar a que a dia d'avui aquest és un superpoder autèntic), podria ser també un superheroi morós ja que no té identitat secreta i no es guanya les garrofes... Me n'he anat del tema, em sembla. Deia que ja res em sembla estrany després de Rilley. Per exemple avui m'he despertat d'un sobresalt, amb una frase lapidària reverberant amb força dins el meu cap: "la veïna procrea", i hi he estat donant voltes una estona. Potser els sorolls nocturns provenien del seu llit, moble vell com deu ser, tot grinyolant. Imaginar-me la veïna procreant amb qualsevol Superflú de cantonada, m'ha mantingut encuriosit mentre preparava el cafè, he tingut dues arcades i res més. Crec que estic curat d'espants, seré jo un nou "Superflú", com l'amant hipotètic de la veïna, que deu haver conegut a base d'enviar e-mails libidinosos i que va accedir a una hipotètica cita creient-la sexy i jovenívola? Clar que si l'amant és Superflú, no seria cast i... Ui, que se'm refreda el cafè!

Des del jardí
Ella observa davallar el sol de la tarda, rere el mur d'obra vista que separa les finques. Línies de vapor s'alcen per damunt la tassa de te, sortejant la cullereta de plata, a la taula del jardí adornat amb petúnies i mimosa. El mocad
or perfumat comprat a Itàlia, reposa mal plegat sobre la cadira de ferro blanc, prop la taula, davant la porta que condueix al saló principal. Dins, diversos mobles victorians i francesos d'abans de la Revolució, un cucut suïs de joies i diamants. A l'altre banda de la primera planta, la dóna elegant que es col·loca les arracades de perles, i que en fer-ho recorda la disputa amb el seu marit, que vol vendre-les per evitar la bancarrota a la que, assegura, el seu negoci estava abocat.

- Si us plau, ves ràpid que farem tard - diu ella mirant el saló, on una ombra pendula sobre el terra de marbre; segurament l'om bressolat pel vent, a través de la finestra.

Prop del mocador perfumat, descobreix una carta: "Per ordre judicial, s'embargaran tots els seus béns...". La llegeix a temps d'adonar-se que l'ombra no és obra de l'om i el vent, sinó el cos d'un penjat.