Pols d'estrelles

Comença el contacontes, fent dos personatges i dues veus :
-Això era i no era…No, amics!, ja anem malament; si era, era; i si no era, no era… Però ser i no ser a la vegada… Veritat és i de la bona!; tota la raó del món mundial! Si no recorde malament, que vol dir si recorde bé, no començaven així els contes? Home, si tu ho dius! Aleshores, tornem-hi? Va de nou! A veure aquest començament: A una de les muntanyes més apartades del país de Pamplidòfolis, per allà la Catximbamba, vivia un vellet de barba blanca que no s’afaitava només que tres vegades cada any, i de manera ben estranya. Sabeu quan? I com? No voleu endevinar-ho? SÍ? No? Doncs el primer cop, pel seu aniversari, el dos de gener. I deixava ben polida la part esquerre de la cara, just fins el clotet de la barbeta mentó; la segona vegada, per mitjans març, arrasava els pèls de la part dreta poblada com una selva tropical; i la tercera, tots els anys vespres abans de la celebració del sant Joan,que com sabreu, és el dia.....
Aquesta vegada, però, feia un afaitat complet, de dreta, d'esquerre i de centre.. Un pam de pèl grisós i blanc deixava al terra de l'esquifit habitacle on tenia la seua llar. Sense foc, que el pobre era més pobre....! Una taula corcada per ací, tres esparracs i mig al llit; quatre cadires, de les quals tres amb dues potes...Era tan pobre, tant, que ni les rates li feien companyia!Tenien poooor de morir-se de fam!
I en aquest moment, quan les caretes dels infants mostren el màxim interés, apareix la contacontes. Els llums perden intensitat, i ella, amb veu fluixeta:
-Ara, ens traslladem a Cafís, un xiiiicotet planeta amb forma el·líptica. Fixeu-vos si és menut, que només té un camí de circumval·lació i un senderol. Què són pocs, minsos? Què va! Va sobrat de mitjans de comunicació per terra... perquè el planeta està deshabitat. I per què catximbes autovies, carreteres, vies de tren i altres mandangues a un lloc on ningú no viu? Seguim.. Com és normal, els caminàs de circumval·lació dona la volta al planeta i, en un punt determinat enllaça amb el senderol que us he dit abans i que mena cap un pujol que quasi domina tot el territori cafisser
En dies clars, ben clar! Aquest tossalet porta el nom de Migarmut.
Qui ha alçat el dit fa uns moments? Seguim! Ho aclarirem al final. Cafís té un magnetisme estrany, diferent al de la resta dels cossos celestes coneguts, segurament conseqüència de la forma estranya del planeta. Aquesta força el fa atraure pols d'estrelles. Una pols finííííssima, d'un color daurat amb tonalitat rogenques i verdoses.
I tenim de fons els colors anomenats, polsim de llums mentre es fa de nit. I apareix, amb les primeres llums d'albada, el personatge masculí:
-I sabeu perquè s'afaitava completament vespres de sant Joan? Difícil us ho pose! Doncs perquè havia descobert un secret que... Uiiii! Em sembla que avance massa la història!
Seguim, però! Rebobinaaaant ja! Ara! Sis hores abans de la mitjanit del vint-i-tres de juny, el nostre personatge amania el velocíssim coet transbordador -una mitja horeta de feina-, s'hi instal·lava al seient adaptat especialment per tenir a l'abast tooooots els comandaments de la nau, i enfilava el viatge de quatre hores i tres quarts de durada a velocitat supersupersònicalluminària, cap el planetoide Cafís. Per tot equipatge i queviures, només unes espardenyes d'espart ben gastades dintre una bossa de plàstic.
Amb quina intenció el viatge? Ah! Quina utilitat les velles espardenyes? Misteri! Misteri que descobrireu si esteu atents a les explicacions de la meua companya.

Canvis de llum. Ara sí, ara no! Negre i...xaf! Tots dos en escena. Ella porta una guitarra.
-I mentre durava el viatge, el nostre protagonista cantava aquesta cançó. (Canten tots dos) :
D'embalum,
balum, balum, balum,
ben poc!
Estels llestos
i a la fosca.
Tosca, tosca; mosca tosca:
tot un clam!
Nit de Sant Joan,
nit pregona!
Ona, ona, ona
de Cafís i d'espardenyes;
sense grenyes!
Barba gastada, pixum de cabra.
Abracadabra!
Tot seguit, resumim i acabem, que el temps se'ns tira al damunt, i cal sopar encara. Aquell vellet de barba blanca havia descobert que amb la pols dels estels que arreplegava amb les velles espardenyes caminant per la superfície de Cafís la nit de Sant Joan, pols ben espolsada a la bossa de plàstic, -plas,plaf,xof,xum,plas!- podia guarir mitjanes malalties terrestres com la tos ferina, la grip, l'enveja, el malfiament...
I amb veu suau:
- Xiiiiistt! No ho digueu a ningú, però a hores d'ara experimenta com curar-ne de més greus!