Plenitud

Alguna cosa hi ha que no va bé.
Sé que la resposta la tinc només jo.
No tot són causes exògenes al meu estat, tot i que ha estat per la constant castració a les meves propostes, qüestionaments a les meves accions, i l'actitud envers la meva persona per part dels directius i subordinats més directes, que finalment he claudicat.
I ara...
Qui sóc jo?
Mai havia tingut una crisis identitària tant forta.
Ara...
No tinc massa clar qui sóc, què sóc, que s'espera de mi, què puc aportar.
Quan una persona amb el cap ben moblat com m'hi considero, arriba a convertir-se en una despulla del que ha estat, quan comença a recuperar-se, comença a pensar novament.
Si alguna cosa tinc, és una vida interior summament activa.
Abans però, la canalitzava normalment en positiu.
Totes les meves inquietuds es veien d'una manera o altre satisfetes (en major o menor mesura).
De vegades el camí triat, no m'ha dut on jo esperava, la qual cosa no vol dir que hagi errat en l'elecció, ja que un altre mai sabré on m'hagués dut.
Quan no assoleixes el que vols, simplement t'has de fer un nou plantejament.
Tots els grans objectius de la meva vida s'han vist satisfets, així com les grans dificultats, superades.
Per això sempre m'he considerat una persona forta, amb caràcter, d'idees fermes, valors inquebrantables, i alhora afable, amable, i sobretot, respectuós amb qui no pensa o actua com jo.
La nostra societat no deixa gaire espai per a les persones així, ja que si s'és competent, s'ha de ser competitiu, si es té caràcter, s'ha de ser agressiu, i la clau de l'èxit radica en la imatge que els demés tinguin d'un mateix.
Ens hem convertit en galeries de la nostra personalitat, o millor dit, d'allò que toca ser.
Ja no queda espai per al creixement interior, per al diàleg del silenci, per la fondària de les mirades...
Potser ara no tinc massa clar qui o què sóc, però el que sí he après, és el que no vull ser.
Això sí seria un error, escollir allò que no surt del cor.
Els homes i dones de plastilina ho interpretaran com un fracàs (meu).
Els qui havien dipositat la seva confiança en mi, amb cert temor.
I qui no acceptava la meva posició, com un èxit personal (seu).
Jo en canvi, tinc molt clar que l'únic realment important a la vida és la meva salut física i mental, i la dels meus, ja que aquest és el camí de la felicitat plena.
I les claus d'aquest camí, les respostes que necessito per a seguir endavant, així com les claus per a deixar de torturar-me l'ànima... Només les tinc jo.
La meva visió del món és només meva, i he de ser jo qui en construeixi una altra, plena d'harmonia... Com la que tenia abans.
I ho aconseguiré, amb ajuda això sí, aquesta vegada el mal ha estat tant que necessito aferrar-me a les sòlides columnes dels qui estimo.
Dels que per damunt de tot, necessiten del meu benestar.
I és per elles, només per elles que m'he de recuperar, i aprendre a no tenir en compte cap altre valoració que no sigui la que elles puguin fer de mi.

Us necessito.