CATALONIA IS NOT SPAIN.

Un relat de: Jucamala
Avui és un dia diferent.
Un dia simbòlicament tenyit de blau. El blau de la dreta.
El PP ha arrasat en aquestes eleccions. Només el País Basc i a Catalunya han resistit el que alguns han qualificat de Tsunami del PP. Hi ha qui això ho identifica com un èxit del nacionalisme en ambdues comunitats. Fins i tot han aparegut titulars que deien: "CATALONIA IS NOT SPAIN".
Es conclou doncs, que Catalunya és diferent. Sí que ho és, però no tant. Ja que la nostra terra també és tenyida de blau. Una altra tonalitat, si es vol, però ideològicament, el nostre govern és nacionalista, i de dretes.
I és aquí on, almenys jo, entro en conflicte. Sóc Català, em sento Català, i he defensat, defenso i defensaré la meva cultura allà on calgui, però...
Necessàriament aquest sentiment identitari ha d'anar de la mà del nacionalisme? I ser nacionalista... Necessàriament s'ha de relacionar amb la dreta?
Personalment, que CiU guanyés les eleccions a Catalunya em va decebre. I no només ha estat una qüestió de sentiments, sinó que al treballar en el sector sanitari, he viscut a les meves pròpies carns els efectes de la política de retallades del Sr.Mas. Tant, que en menys d'un any, el meu poder adquisitiu ha baixat aproximadament un 30% (res del 5% de que tant es parla). A casa, vivim al límit, però aquest és un altre tema.
Tornant al sentiment nacional. Penso que la diversitat cultural té cabuda en una Espanya plural. Una Espanya que respecti les seves diferents cultures. De fet, aquesta diversitat, no hauria de fer més que enriquir un estat constituït de nacions diferents, però... Malauradament no és així, i vist el que hem vist aquest cap de setmana, em sembla que mai ho podrà ser.
No puc evitar el fet, que donat el resultat electoral que ha posat al capdavant del govern de l'estat espanyol, un partit, que no només representa el nacionalisme espanyol més ranci, sinó que fa apologia de l'anticatalanisme sense cap mena d'escrúpol, se'm desperti el sentiment nacional (català) més visceral. Em sento culturalment amenaçat (econòmica i socialment, ja m'hi sentia amb CIU).
I per postres, em trobo davant un escenari, on els meus interessos com a ciutadà de Catalunya, els ha de defensar un partit de caire neoliberal que molt poc té a veure amb el meu sentiment social.
Certament, Catalunya no és Espanya, ara ja no.
No puc sentir-me part de qui recolza una ideologia que atempta contra els meus drets individuals i col•lectius, en benefici d'una Espanya singular.
Crec que ens esperen temps foscos per a la nostra cultura. Com hi ha hagut d'altres. I si algun avantatge té formar part d'una minoria sempre perseguida, la qual no ha desaparegut per molt que s'hagi intentat, és que ens enfortim.
Espero doncs, que vinguin temps millors, per a Catalunya i els Catalans.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer