Compte enrera.

Avui, sobre el paper...
Començo les vacances d'estiu.
En un any qualsevol, hagués estat esperant aquest dia amb deliri. Merescut i necessari descans que després d'un any de treball tots esperem.
Sortir, gaudir de la família, fer esport, cercar el contacte amb la natura, llegir...
En fi, una rutina anual que trenca la rutina formada de rutines que ens fan sentir segurs, fan que creguem que tenim les nostres vides sota control. Si més no, aquells aspectes que creiem poder abastar.
Enguany, però, ho visc de manera molt diferent.
Avui inicio el compte enrera. El dia 1 de Setembre, torno a la rutina.
Però una rutina que fa 8 mesos se'm va trencar.
Una rutina, amés, diferent a totes, almenys en el que fa a la seva constant (jo mateix).
Feia més de 2 anys que me l'havien canviat, i en ella, les circumstàncies no van afavorir en cap cas, el canvi.
I tant va ésser així, que després de 3 mesos de la instauració d'una d'aquestes (circumstàncies), vaig decidir que no podia seguir endavant amb aquella rutina. Un seguit d'activitats, funcions i responsabilitats, que jo no havia escollit, a les quals m'havia vist abocat per les circumstàncies (novament), i pel meu sentit del compromís (com no). Renúncies, també, que afectaven directament al meu "modus vivendi", i que més tard, em costarien un preu molt més elevat que el de la simple acceptació.
Tot i amb això, la meva rutina no va canviar, al contrari. Em vaig veure immers en una lluita d'interessos on, al cap i a la fi, vaig seguir essent manipulat, i on, òbviament, els meus, no foren, realment, defensats per ningú.
Fa 8 mesos però, que la rutina es va trencar (altra vegada). Aquest cop, però, no van ser les decisions d'altri, o les meves. Va ser el meu cos, la meva ment, la meva ànima, qui en un moment donat van decidir per mi, ja no podia seguir així.
I avui, sembla ser que ja ha passat el temps suficient per a tornar a la rutina. Iniciada aquesta vegada per les vacances, les quals òbviament no tenen el sentit d'antuvi.
Comte enrera, 30 dies... I tornar.
Torna a canviar les rutines que configuren el nostre dia a dia, tornar novament a recuperar, mica en mica, la meva vida. Tot hi que hi ha coses perdudes pel camí, que probablement no tornaré a retrobar.
No tinc la força interior d'abans, ni la il·lusió, ni aquell bocí d'innocència que les persones que encara creiem que hi ha marge per a evolucionar, personal i col·lectivament, encara tenim.
Em queda, però, l'esperança de recuperar-me, i tornar a ser capaç de fixar el meu pensament en allò que em fa sentir viu.
Malgrat sobre el paper, tot ha tornat a la normalitat.
Malgrat sembla que simplement he de viure aquest període de la meva existència com el que és, una etapa de la meva vida, ja passada. I que com totes, amb més o menys fortuna, el que sí t'enduus és experiència i aprenentatge.
Ja res tornarà a ser com abans, en les meves mans resta intentar que sigui...
Millor!