La mentida

Ja fa temps que el sentiment d’indefensió, d’angoixa, i en definitiva, de temor sobre el devenir de la nostra societat em turmenta.
Vivim en la societat de la mentida. La mentida és la gran eina social que mou els engranatges de la política d’una societat democràtica que, basa en el discurs dels seus líders, la direcció que ha de prendre el país en base als vots que s’obtinguin, motivats òbviament, per campanyes enganyoses, la finalitat de les quals és fer arribar al poder, determinants elements que un cop apoltronats en les seves privilegiades cadiretes, es veuen en el legítim dret de decidir allò que els vingui en gana durant el no curt període de 4 anys. No diguem doncs, què passa a les grans empreses on la democràcia, no és més que un mot que esdevé hilarant als seus directius.
I es que menys por em fa la mentida, que no pas la manca d’ètica de qui la practica. Com bé has dit, la mentida neix de l’acte de la comunicació, i jo afegiria, la comunicació verbal (la no verbal en molta menor mesura), la qual només els homes som capaços de dur a terme. Serà per això que els animals no menteixen?
Diuen els socioconstruccionistes que la realitat es construeix a partir del llenguatge. N’estic convençut. La nostra realitat, sigui en l’àmbit que sigui, no és més que un constructe social que hem anat desenvolupant a través del llenguatge en un context historico-social determinat, i dinàmic.
Qui té el poder, té una gran responsabilitat. Penso però, que el sentit de la responsabilitat, neix de la ètica. I en això, no anem precisament sobrats. Es per això, que considero que la mentida forma part de l’essència de l’ésser humà (qui no ha dit mai una mentida?). La qüestió radica en, quin sentit donem a la mentida en la nostra societat? O no? I per descomptat, quin ús en fem.
És en aquest sentit que a mi, les grans mentides de la societat occidental: Déu; l’església; la Democràcia; els Drets Humans; la Pau mundial; etc, etc... Me la porten a la fresca, perquè no hi crec. Perquè son paraules hegemòniques darrera de les quals es justifiquen un munt d’accions que sense elles, serien absolutament condemnables. El que sí que em preocupa, i molt, és que no es respectin aquests constructes. Perquè és aleshores quan la demagògia pren cos, esdevé real, i sorgeix la violència que ens du a la perplexitat, la indignació i la por.
No em parleu del paradís (que no existeix), i lliureu-me del dimoni de l’home.