Cercador
La diferència.
Un relat de: Jucamala- Compartir:
Hi ha alguna cosa que fa que tot sigui diferent.
Quelcom que fa canviar el color del cel, l’escalfor del sol, el llum de la lluna.
Perquè tot canvia si res és diferent?
Perquè una estona ric, i a la següent em planyo si res ha canviat?
Miro al meu voltant i tot continua igual, és com jo vull que sigui, tinc el que vull tenir, i rebo tot allò que necessito, llavors... Què fa que de sobte, un somriure es converteixi en plany, una paraula a cau d’orella en crit, o una mirada en un esguard perdut?
Tot segueix el seu curs, el meu entorn flueix en harmonia, potser només jo tinc la resposta.
La resposta a la pregunta.
El que és, és, i el que no és, no és.
Si alguna cosa canvia, és el meu pensament, i el meu pensament, només és meu. La meva realitat, només és meva. I el meu patiment, només és meu.
Compartit això sí, pels que m’estimen, i no tinc cap dret a fer-los sentir un neguit, una angoixa, un sofriment, que simplement... No existeix.
La nostra existència no existeix, el passat ja no hi és, el present ha passat en quant acabem de nomenar-lo, i el futur, està per venir.
Així doncs, la nostra existència es basa en records, fabulacions, i en aquell seguit d’instants que no se sap quan comencen o acaben, els quals són els que realment ens fan sentir vius.
La realitat és com és, és com creiem, com ignorem, com expliquem, com escoltem, és com la construïm, com volen que la construïm, com ens la construeixen, com volem que ens la construeixin.
La clau doncs, és al meu interior, a la meva ment.
Només jo sóc capaç de canviar el color del cel, l’escalfor del sol, o el llum de la lluna.
Potser aquella cosa que fa que tot canviï si res és diferent, no és altra que la màgia.
La màgia que vaig descobrir la primera vegada que els meus ulls van ensopegar amb son esguard.
I de la mateixa manera que els seus ulls fan que la pau abilli el meu esperit, aquest ha de ser capaç de tornar a fer canviar tot allò que m’angoixa.
Si sóc capaç de convertir un somriure en plany...
He de ser capaç de tornar a transformar la meva realitat, en aquella que junts vam construir, i que mica en mica ens ha dut pel camí de la felicitat.
Una realitat només nostra, fruit de la qual ha nascut la vida, de l’amor més intens, per l’amor més pur.
I és per elles, i és per ella, que no puc deixar que la nostra realitat sigui diferent a la que hem arribat a bastir.
Quelcom que fa canviar el color del cel, l’escalfor del sol, el llum de la lluna.
Perquè tot canvia si res és diferent?
Perquè una estona ric, i a la següent em planyo si res ha canviat?
Miro al meu voltant i tot continua igual, és com jo vull que sigui, tinc el que vull tenir, i rebo tot allò que necessito, llavors... Què fa que de sobte, un somriure es converteixi en plany, una paraula a cau d’orella en crit, o una mirada en un esguard perdut?
Tot segueix el seu curs, el meu entorn flueix en harmonia, potser només jo tinc la resposta.
La resposta a la pregunta.
El que és, és, i el que no és, no és.
Si alguna cosa canvia, és el meu pensament, i el meu pensament, només és meu. La meva realitat, només és meva. I el meu patiment, només és meu.
Compartit això sí, pels que m’estimen, i no tinc cap dret a fer-los sentir un neguit, una angoixa, un sofriment, que simplement... No existeix.
La nostra existència no existeix, el passat ja no hi és, el present ha passat en quant acabem de nomenar-lo, i el futur, està per venir.
Així doncs, la nostra existència es basa en records, fabulacions, i en aquell seguit d’instants que no se sap quan comencen o acaben, els quals són els que realment ens fan sentir vius.
La realitat és com és, és com creiem, com ignorem, com expliquem, com escoltem, és com la construïm, com volen que la construïm, com ens la construeixen, com volem que ens la construeixin.
La clau doncs, és al meu interior, a la meva ment.
Només jo sóc capaç de canviar el color del cel, l’escalfor del sol, o el llum de la lluna.
Potser aquella cosa que fa que tot canviï si res és diferent, no és altra que la màgia.
La màgia que vaig descobrir la primera vegada que els meus ulls van ensopegar amb son esguard.
I de la mateixa manera que els seus ulls fan que la pau abilli el meu esperit, aquest ha de ser capaç de tornar a fer canviar tot allò que m’angoixa.
Si sóc capaç de convertir un somriure en plany...
He de ser capaç de tornar a transformar la meva realitat, en aquella que junts vam construir, i que mica en mica ens ha dut pel camí de la felicitat.
Una realitat només nostra, fruit de la qual ha nascut la vida, de l’amor més intens, per l’amor més pur.
I és per elles, i és per ella, que no puc deixar que la nostra realitat sigui diferent a la que hem arribat a bastir.
