Màgia.

Sembla mentida com el detonant d'un estavellament tant profund com el que he patit, passa a un segon terme, no precisament de manera ràpida, però sí ferma, o almenys això vull creure.
Espero que amb el temps, ni tan sols ocupi aquesta jerarquia emocional, sinó que simplement quedi en un record, del qual, només romangui aprenentatge (en positiu).
De mica en mica, m'he anat recuperant com a individu, després com a persona, i ara...
Ara queda el més complicat, recuperar-me a nivell afectiu. Saber mirar el meu interior, i projectar-lo cap a fora.
En això l'esport juga un paper molt important, concretament la bicicleta.
Al marge de la tecnologia que faig servir per a enregistrar les meves sessions, les quals em serveixen per a mesurar els progressos, fer-me una representació gràfica del recorregut, i generar un històric a partir del qual puc establir comparacions. El que més m'agrada de la bici és aquest misticisme que la impregna quan passa de ser una mera màquina per a desplaçar-se, a convertir-se en l'instrument mitjançant el qual, sóc capaç de comunicar el que tinc a dins, cap a fora, i deixar que el que m'envolta m'arribi a l'interior. Poques sensacions són tan properes a la màgia.
La bicicleta t'ensenya a mesurar les emocions, a dosificar l'esforç, a respectar el teu ritme, i el dels demés, a compartir espai, a col·laborar en la marxa, i naturalment, com no, a desenvolupar tot el teu potencial quan arriba el moment.
Si no es respecten aquestes premisses, es paga un preu, que de vegades esdevé elevat (esgotament extrem, lesions...).
A mesura que l'interior s'enforteix, l'exterior es controla millor. Rodar, ja no es fa tant dificultós, i el que un dia era un veritable calvari, es transforma en una dificultat assolible, i esdevé un recorregut plaent.
Aleshores, l'entorn impregna el teu ésser, sents com el teu interior supera amb facilitat les dificultats que es creuen en el teu camí, per a, d'una manera gairebé màgica, passar d'intentar evitar-les, a marcar-les com a objectius a superar, la qual cosa t'omple l'esperit, un cop assolits.
És llavors quan arribes a casa, surts a donar un volt amb la teva família, mires el cel, i el veus d'un altre color. Notes l'escalfor del sol i el sents diferent, reconfortant.
Mires els ulls de qui estimes, i penses...
Estic en pau, ara puc fer brollar tot el que tinc a dins.