M'has donat la llum

I has estat tu
qui amb la teva
forma d'estimar
m'has dut la llum.

Dóna'm la mà,
posa'm l'altra
damunt el cor...
Sent-lo bategar.

Els dies que has viscut
estimant l'ombra d'aquell
de qui et vas enamorar,
ja no tornaran.

M'adono ara, vida,
que les portes de l'infern
són closes.

No tornaré a seguir
camins que enlloc
em duen.

No tornaré a cercar
respostes que ningú
no dóna.

Només hi ha una
resposta que m'importa.
La del teu esguard
quan et dic, t'estimo.

La resposta del teu cos
quan m'hi acosto cercant
la seva calor.

La resposta de la teva ànima
quan en silenci, et miro,
i t'abraço, i et beso...
Pensant... Et necessito.

M'agrada perdre'm
fos en l'abraçada intensa
del teu cos quan m'estimes.

M'agrada fondre'm a dins.
Esclat d'amor que m'acosta
encara més a tu.

I et demano perdó.
Perdó per haver-me perdut
en abismes més foscos que la nit.

Perdó per deixar que
els fantasmes més obscurs,
em duguessin a l'infern.

Et prometo que no tornaran
aquelles llàgrimes que
al veure'm vessar,
t'esquinçaren el cor.

Aquella presó que
jo mateix vaig alçar,
ha obert les portes
i m'ha deixat marxar.