Cercador
Acaben les depressions?
Un relat de: Jucamala- Compartir:
Sortia de l'hospital assegut en una cadira de rodes, semi-inconscient.
Tot just fa un any...
El meu cos va dir prou, el meu cos, el meu esperit, la meva ànima.
No descriuré novament pel que he passat durant els 7 mesos que vaig estar de baixa. Ara ja en fa 3 que en teoria, estic bé.
Certament la meva vida laboral s'ha normalitzat, en el sentit que ja no desenvolupo les funcions de responsabilitat que tenia assignades, i he tornat a l'assistència més pura. L'espai on em desenvolupo amb plena autonomia, on la meva tasca és reconeguda tan pels malalts com pels metges amb qui col·laboro. Els companys... Visió que s'hauria de valorar a part (què trist).
Potser hauria de definir el meu estat actual com, de tranquil·litat.
La meva feia ha esdevingut en... Això, una feina.
Reconec que, ni de lluny, tinc la implicació que tenia abans, ni la motivació, ni l'interès, ni les inquietuds, ni... Ni... Ni...
S'han ben cuidat de destruir un professional excel·lent, o si més no, han contribuït activament, en la seva incompetència, a facilitar una mutació que m'ha dut a convertir-me en una formigueta.
Treballador, bon professional, però limitat. He passat de no tenir límits a tenir ben clar què i quan toca fer això o allò.
Ja no penso, almenys en veu alta, ja no em queixo, almenys en veu alta, ja no proposo res, ni em qüestiono res.
Disposo d'uns recursos mitjançant els quals duc a terme el que se m'encarrega, deixant de banda qualsevol altra consideració, el millor que sé, i prou.
Tinc clar que la meva professió ha esdevingut en un ofici, eina mitjançant la qual guanyo diners que destino a la resta de la meva vida, res més.
Ja no em faig cap plantejament identitari, ni de funcions, ni competències, ni atribucions, ni organitzatius, ni de reconeixement... Etc.
Només em plantejo quin és el meu horari, la sala d'exploració on estic ubicat, i la programació assistencial d'aquella jornada.
En quan a la resta de les meves activitats diàries, doncs... També noto cert desencís.
Probablement encara no estigui bé del tot. O potser es que ha canviat tant la meva vida...
He passat de tenir gairebé les 24h del dia ocupades en alguna activitat o altra, a gairebé no tenir obligacions, més que les que es generen de complir una jornada laboral, tenir cura dels fills i la parella, i poca cosa més.
Fins i tot aquelles activitats lúdiques que tant em motivaven (esport, estudis), les he deixat en un racó.
En canvi, la darrera visita al psiquiatra es va traduir en una disminució de la medicació, signe de que tot va millor.
Ja no he tornat a patir crisis d'angoixa, ni insomni, ni maldecap, ni fòbies...
Tot va bé.
Tot, però...
Quan acaben les depressions?
Em noto ple d'apatia, no tinc ganes de res, tot em sembla bé, o malament, no sé...
Potser...
Només es qüestió de temps.
Comentaris
-
Impactant[Ofensiu]Fada del bosc | 14-12-2010
Un relat que m'ha impactat, ser el mal que pot ocasionar una depressió, no tan sols en les moments en que es viu sinó també en el desprès... la vida mai torna a ser igual, però no ha de ser pitjor, senzillament és diferent, si el relat és autobiogràfic nomes et dic que es pot aprendre a viure d'una manera diferent, amb uns altres valors, tan mateix com molt bé dius al final es necessita temps, ajuda i molta molta força de voluntat.
Torno a dir que és una descripció impactant, per tan escriu tant com puguis perque ho fas molt bé. -
jo he sentit el mateix...[Ofensiu]joandemataro | 14-12-2010 | Valoració: 10
que tu, de fet encara estic de baixa però aviat tornaré a la feina, encara que jo sé que no estic bé del tot.... Jo crec que les depressions s'acaben com un gelat desfent poc a poc fins que ja n'hi hi penses...perquè hi ha nous futurs...
t'envio una abraçada de mataró
joan -
Em quedo amb el final...[Ofensiu]angie | 13-12-2010
Aquest tipus de relats no els acostumo a comentar, perquè crec que no hi tinc cap dret, però, quin dret té ningú a fer caure en depressió a una persona que té al costat?, suposo que tampoc en té i en canvi, ho fa.
Et suggereixo una cosa, que per experiència, va bé per no haver de fer-te aquesta pregunta del títol : posa-li una mica d'humor a això que t'ha passat, mira de donar-li la volta i començar a creure't que ets com un heroi, que estàs "enredant" els dolents i que finalment, els venceràs!!!!. El temps ho cura tot, tot!. I si et va bé escriure, no ho deixis de fer...això sí, encara que sigui biogràfic, estaria bé escriure la història en tercera persona, posant un punt de ficció i buscant la manera d'ironitzar i somriure una mica...
Ja t'he dit que no em facis cas si no vols, només m'he atrevit a escriure això perquè si el personatge del relat és real, jo també vaig conèixer algú semblant i me n'has fet recordar.
Nanit!!!
angie
