Pensaments

Pensaments

-Tot m’ha passat al Guinardó, quina joia de turó. Té alguna cosa de màgic aquest turó al voltant del qual ha girat bona part de la meva vida. La vida i la mort, l’esperança i la decepció, l’irreparable.


- Aquell migdia de primavera que es va girar fred, et vaig posar al damunt el meu abric, anàvem cercant un taxi, però era més que un taxí allò que cercaven, era una via d’escapament, una sortida…La joia era una simple jaqueta: ho vaig fer de cor.


-Solitari, he sobreviscut, però inevitable vindrà a cercar-me, també amb certesa i tossuderia, la Dalla. No li he donat encara permís per a que vingui. O potser sí. Qui sap. Però, sense ser un requisit, sol passar que la cridem en el moment oportú; i ve sol·licita aleshores, amb la nostra benedicció, sabent que fa una feina d’encàrrec ben feta. La joia de voler, o no, continuar, però des de dins cor. Que no vingui amb pressa! Destralera.


-Jo que soc dipositari de la joia dels seus pensaments, d’aquells pensaments de quan ja gairebé només les mans saben parlar, me’n faig ressò: que bonic seria que igual que la indiferència o l’odi maten, un gran amor pogués curar. La joia de les paraules i de les mans, jo que ja només m’emociono amb els sons -que de vegades em fan gairebé plorar-: “me n’adono del molt que l’he estimat”, com diu a la cançó del Serrat, i que ara, emocionat, faig sonar al piano, tecla a tecla; “no en sabíem més”, mai més ben dit. No sé si és enyorança sentir la seva conversa llunyana en el suau cop de martell del fuster, unit a un altre soroll més agut.


-Escorregudes tremendament gratificants i satisfactoris amb visos d’eternitat, com per haver-se de fer un tatuatge i tot, per homenatjar-les, somiades: Aquí em poso un cinc pelat. Sense joies.


-Ja he tocat el meu cel o la porta del meu cel; plantar la vida és possible; que n’està de tranquil, avui, el meu dia “sempre”, quina joia. Que no passi mai aquest moment i pervisqui amb la copa alçada.