Amanida de paraules (Capítol 1/part 1)

1La manca d'idees és un problema de la societat contemporània que divaga sense remei pel mig de mars de oportunitats que no arriben mai a realitzar-se plenament i que són només ofertes que són a l'abast però que per manca de mitjans no poden assolir-se més que d'una faisó fragmentària i sense profunditzar-ne massa el sentit. Els mitjans audiovisuals aboquen a l'espectador un reguitzell d'imatges i sons repetitius que no constitueixen cap unitat definida sinó més aviat un corrent d'impulsos, un feix atabalat de realitats petitíssimes que encerclen la veritat sense arribar a tocar-la mai amb claredat. És veritat com que Déu nostre senyor no existeix que aquells que tenen per missió representar-lo a la terra no tenen una idea més clara o mes certa de quina és la seva substància o realitat que aquells que viuen totalment d'esquenes a la seva suposada litúrgia que no es altra cosa que especulació i desfici de l'ànima. En efecte les coses que no són o que suposadament no poden ser d'aquest món no es poden jutjar de cap de les maneres. L'art efímer que ens envolta relaciona diferents tendències que es van succeint aplegant en un sol autor diferents visions del món moltes vegades del tot contraposades que es congrien al cervell visionari d'un sol home que les duu a la pràctica amb més o menys encert fent servir les seves aptituds tècniques que són les que en definitiva compten a l'hora de valorar la riquesa d'aquesta producció que diem art. Els pintors amb llurs pinzells poden seguir o no seguir una determinada moda però al cap i a la fi la seva habilitat per moure els olis per sobre el llenç és el que els hi dona una anomenada o bé la ignorància de la majoria. És evident tanmateix que alguns arriben a tenir reconeixement sense merèixer-ho pels seus mèrits tècnics sinó que la seva fama és del tot efímera i pot quedar al futur com a autor anecdòtic que és recordat per la seva excentricitat o per les poca-soltades que va fer en vida. Els escriptors arreu del món escriuen obres d'una extensió paperívola exagerada filant a partir d'un argument tot un seguit de resolucions argumentals i moviments de personatges i escenaris seguint un pla prefixat que els mena a emplenar pàgines i més pàgines de paraules enllaçades per la fixesa del seu pla preconcebut sense rumiar-se gaire si existeix una definició filosòfica pel que estan fent. Els conductors de turismes a la ciutat segueixen els carrils que tenen assignats i quan volen canviar de direcció fan les maniobres escaients per tal d'aconseguir-ho de la mateixa manera que un cantant d'òpera fa sorgir del seu coll les notes que el duran a ser primera figura com ambiciona. Cobejant per molt de temps l'arribar als límits coneguts de l'èxit al final aquest arriba sense gaires miraments i sense que el protagonista aconsegueixi sentir una emoció especial pel fet d'haver assolit la cimera de la seva especialitat. Això mateix succeeix en la cuina a la que els experts que no saben parlar amb gaire rigor inventen maneres extravagants de fer els plats, es a dir el contingut que hi ha a sobre del plat a partir d'uns ingredients poc comuns que no es troben als supermercats ni a les parades dels mercats tradicionals i que cal anar a buscar ves a saber on.
Els mecanismes moderns d'elaboració de la pastisseria ja no són artesanals i probablement hagin perdut part del seu potencial nutritiu al procés de selecció dels ingredients i a la barreja dels elements. Després quan ens els mengem aquests productes el seu gust ens sembla d'allò més natural però és la nostra consciencia aleccionada per la publicitat contraria que se li dona als mitjans audiovisuals la que ens alerta del mal que ens estem suposadament fent per menjar aquest productes que per altra banda res tenen que dir al nostre paladar que queda d'allò més satisfet. El mateix passa amb els establiments de menjar ràpid que reben les crítiques per tot arreu però que després amb les seves salses variades i la mica d'enciam que tenen juntament amb el cogombre ens agraden i ens les mengem com si res. Els artistes plàstics sembla que no en mengen pas de menjar ràpid potser per que la seva obra és lenta de consecució o potser els que tenen un estil creatiu rampellut i ejaculador no tenen aquest problema i mengen quan volen a establiments de menjar ràpid. Els poetes escriuen els seus versos sense respectar cap mena de marcatge mètric o comptar les síl·labes o d'altres artificis que es feien antigament i que ara han caigut totalment en desús. Les seves poesies recorden el cabal d'un barranc arrauxat que aboca tota l'aigua de la pluja dins un espai reduït.
Les expectatives que donen els mites actuals no condueixen a cap refermament de les decisions que segueixen essent en mans de minories més o menys conreades. Es per aquest motiu que es percep dins els mitjans la angoixa de l'orador neguitós que tremola lleugerament en donar pas al seu discurs. La política es veu reduïda a frases curtes, eixutes de contingut o de suc comunitari, per culpa d'aquesta condensació que no se'n pot desempallegar de cap de les maneres. La frase contundent substitueix el discurs elaborat. Els representats del poble suposadament sobirà s'apleguen al seu hemicicle per discutir propostes del govern o de l'oposició en un bescanvi d'improperis que no treuen cap a res i que avorreixen tothom que ho presencia menys es clar els que prenen part directa i activa en l'esdeveniment. Sembla clar que més que discutir d'idees el que es pretén és tancar el més possible l'espai de privilegi fent-ho inaccessible a la gent comú. Només queda a l'abast dels eixelebrats capaços dels excessos verbals i gestuals que es donen en aquesta mena de tribunes. Els governs autònoms són millors en aquest sentit doncs sembla en el cas català que aquest enreixament de l'activitat dels polítics es menys intens. Només es tracta d'un miratge produït per la proximitat ja que un anàlisi pormenoritzat i sistemàtic ens duu a la conclusió sens cap mena de dubte de que el president en persona es com un eriçó que escup improperis a tots els seus adversaris i així mateix ho fan els altres presidents de les agrupacions de tendència ideològica diversa tret d'excepcions que analitzades amb una mica més encara de profunditat es veu que actuen igual de la mateixa manera.
Els mites religiosos es relacionen de forma esmentable amb la realització de les estratègies. El preu del sucre presentat com una mena de gominola està relacionat amb el canvi de les marees o la quantitat de neu que clapeja els cims del Pirineu i tot dins els cervells dels empresaris que contracten sense escrúpols. Els religiosos segueixen la seva vida retirada suposadament encara que una minoria d'ells tenen una anomenada pública sense parió i la majoria diàriament uns quants cops tenen que enfrontar-se al discurs des de la seva trona. Després consumeixen begudes alquòliques o empaiten criatures segons sigui el seu desig. Els empresaris no veuen amb bons ulls el quefer del poetes que prescindint de la rima proven d'expressar els seus pensaments i sentiments més pregons com tractant-se d'expel·lir els exabruptes dels oradors al faristol del congrés dels diputats. Una minoria de versadors encara recorre a l'aparellament de les terminacions cercant sonoritats només en aquesta part del vers encara que n'hi queden de secundàries al mig o al començament de cada línia si es que l'autor ho desitja o bé sense voler es crea la paròdia de la veritable poesia que es la que inter-relaciona sense parar atenció a les imprecisions de caràcter tècnic. Aquesta mena de creació futurista ens assenyala el camí dret que haurem de seguir per arribar a l'esdevenidor amb garanties de no quedar trasbalsada la nostra intenció original. Els monjos dins les seves cel·les rumien el sentit de tot plegat alhora que fan dejunis que els aboquen a pensaments arrauxats que per mitjà de l'oració aconsegueixen d'esbravar. Les parets humides recorden l'antigor del culte que s'emparenta amb aqueixa que anomenem dels filòsofs amb poc de rigor doncs en realitat aquesta disciplina del pensament no existeix com a tal sinó com a successió de les paraules i lletres escrites pels pensadors que després han estat reconeguts i que de vegades s'esmenten els uns als altres en ordre però que de cap manera constitueixen un fil o un argument amb un mínim acceptable de coherència.
La existència de éssers superiors fora dels límits del nostre món no ha estat tractada amb rigorositat científica ni humanística en cap moment de la historia. Aquests alienígenes que tal vegada ens visiten amb regularitat de rellotge suís o enllesteixen la seva final consecució del repoblament amb la seva herència biològica del planeta terra no fa canviar de parer el conferenciant que prova d'explicar amb mots extravagants les fondàries de la seva especialitat. Els homenets o gegants que es preparen per aterrar per primera volta al mig de l'oceà probablement per no ser detectats amb facilitat també entenen d'art i deuen tenir amb tota seguretat els seus polítics i oradors brillants i també minyones i personal de neteja pels rics que no volen treballar per si mateixos sinó és movent els llavis per donar ordres a quídam que els hagi d'obeir. El dejuni galàctic d'aquest éssers ens ha de fer pensar en la minusculositat de la nostra existència encara que siguem dignes del pa que mengem o l'aigua que recollim de la pluja en cisternes o bé l'agafem del riu.
El fet en si mateix ha restat reduït a simples formalitats i successions de fets accessoris que no emplenen de contingut la frase quan aquesta és reproduïda als mitjans escrits. La parcialitat manifesta dels periodistes d'àmbits nacionals que sempre escombren cap al cantó que més els convé a ells posa en qüestió l'actual sistema del benestar ideològic que matisadament s'estén pertot arreu. Els subproductes del periodisme que són els articles d'opinió i les columnes enceses amb exabruptes als diaris exemplifiquen el desori que impera a la societat. Els conductors d'automòbils
amaren la ciutat de fums i actituds sorollaires com si cerquessin arribar abans d'hora al seu destí preescollit. Les aglomeracions de gernació a la entrada del col·legi és massa vegades producte de l'incivisme d'aquells que deixen el seu cotxe de grans dimensions just davant de la porta de la institució sense adonar-se o pitjor encara, plenament conscients de que no deixen passar ningú i molesten tothom. Els símbols són de tothom encara que algunes persones els capitalitzen a nivells personals que son criticables en funció de si és un mateix el que treu rendiment i si en depèn la administració dels cabals o un és mer espectador de la apropiació d'altri. Això mateix succeeix en eixir el jovent de l'institut. Una minoria agafa el seu ciclomotor i se'n va mentre que la majoria ho fa a peu adreçant-se a la parada de l'autobús o al forat del metro. Els matemàtics tanmateix veuen els símbols d'una manera totalment diferent, reduïda i esquemàtica, i sempre en repetició seriada. En efecte, la poètica de la matemàtica rau en la complexitat de la simbologia que encadenada dona lloc a múltiples interpretacions dispars en relació les unes amb les altres només per un fil conductor quasi indetectable pel pensament comú. Òbviament, els experts en desxifrar aquests galimaties que en diem fórmules ho veuen tot molt fàcil doncs no paren esment a que no assoleixen la profunditat observable a l'assaig filològic.
En aquest ordre de coses arribem a la conclusió fefaent que el conjunt de disciplines del pensament poden en primer terme categoritzar-se segons convingui a l'autor però que en un anàlisi pregon de la qüestió tot queda entrellaçat com una xarxa de pescar. La literatura contemporània descriu elements de judici moltes vegades contraposats alhora que el caràcter tecnicista que tenim per costums trobar a productes de reconegut classicisme tendeix a diluir-se en benefici d'una evolució formal que recorda l'art ejaculatori o escupitori que tan a la moda es troba al moment present de la història de l'art i les ciències. El mateix apar que passa amb les teories progressivament més feixugues i insubstancials alhora. El fet és que per explicar una relació argumental planera que hom podria resoldre satisfactòriament en unes quantes afirmacions axiomàtiques es prefereix dilatar la exposició fins al límit de la capacitat humana de absorció i assimilació de continguts, que pel seu tarannà seriat i multiforme produeixen maldecaps i acidesa al païdor ans que traduir-se el conjunt en una adquisició de coneixements que era la funció primera que ens havíem posat com a fita. Aquesta maledicció de la feixuguesa, del llast inacceptable, perseguirà la civilització occidental fins a la fi dels seus dies quan sigui aixafada per qualque altra forma d'existència social emergent que hagi assolit el seu cènit de desenvolupament. Val a dir que els esforços en redreçar aquesta tendència són del tot balders.
4Els elements de judici en termes aritmètics són força més obscurs que un no es pensava en examinar la problemàtica detingudament. Això no ho saben els congressistes que amb les seves imprecacions a l'adversari posen de manifest la manca d'acord o desacord en qüestions fonamentals de la vida quotidiana. El perfil acurat de la tasca poètica ens porta a concloure sense cap mena de dubte que la recerca de nous espais de creacionisme compulsiu és possible en un entorn controlat. Per altra banda cal afegir que les bajanades que s'escriuen contemporàniament no susciten cap reacció al·lèrgica a les ments privilegiades que ensumen el delit de procrear sense moderació. La església catòlica sembla no tenir res a dir en relació a aquests fets. Val a dir que les gentades que s'apleguen a les manifestacions sovint defensen ideals col·lectius que personalment no subscriuen i que els duen a paroxismes de cridòria que no porten enlloc. Així mateix la malfiança que hom té en els auto-anomenats intel·lectuals és del tot justificada sota el paraigua de la mediocritat encara que no tenint en consideració la condició d'elitistes d'alguns dels alts càrrecs de la societat que es revengen de la seva inaptitud acceptable manant lleis sense contingut social apreciable. La qüestió no es resoluble sense analitzar abans les seves repercussions. En primer lloc i de forma més evident l'encariment del preu de l'habitatge, general a tot el món, ens mena a l'abaratiment de les correlacions entre les persones humanes i el seu entorn més immediat. En segon lloc la precarietat cognitiva de les masses exemplifica la degradació de l'ideal social actual i en tercer i malauradament darrer lloc, la discapacitat elemental de les minories per fer escoltar la seva veu rogallosa.
L'esclat de decisions que es produeix a les altes instàncies de les grans multinacionals té com a conseqüència l'arribada a l'atur de milions d'ocupats a tot el planeta. Aquesta massa social rebotida de la seva ocupació arrossega al desànim tota una munió de conreadors de ideologies que es posen a treballar de seguida en la consecució en forma de grans events manifestatoris i de pancartisme eixelebrat segons uns i assenyat i just segons la majoria que només pot protestar davant d'injustícia palesa del capital retirant els dividends del seu compte bancari. La maratoniana sessió de les nacions unides que es plantejà no fa gaire per resoldre definitivament aquest embolic de competències va resultar en fracàs, una manca de reixença de la que encara es pot parlar una bona estona. En efecte el cercle interètnic no pot arribar a cap consolidació del deute sense acarar la qüestió del dèficit o dels grans nombres macroeconòmics que es desfan a l'estiu sota la calor abrusadora que s'abraona amb els caps calents que dominen l'esfera més impermeable del poder global. Cal repensar amb cautela les polítiques estratègiques que controlen la producció en termes artístics de tot allò relacionat amb la literatura de consum o les obres simfòniques del període romàntic que es transfiguren de faisó semblant a com ho fan les obres primitives amb la seva harmonia ressonant i matemàtica. L'esbart de cantaires exemplifica el lligam incalculable entre la pintura barroca i les arts decoratives de principis del segle passat. Cal afegir però en aquest darrer grup tota la creació peripatètica que interconnecta les tendències amb el centre de l'univers newtonià com ara les teories mai enunciades que de ben segur va haver de fer servir per arribar a les conclusions revolucionaries.
5La música mística de la edat mitjana deixa pas a la reacció popular en la mesura que la tecnologia ho permet amb la seva evolució científica imparable. Els trobadors desapareixen absorbits per la enlluernadora magnificència de les corts on els primers instruments moderns s'obren pas en mig dels balls i les vocalitats ordinàries que hi romanen fidels a la seva tradició popular. Segles més tard aquesta mena de comportaments es pot apreciar fidelment reproduït als ministeris i altres organismes oficials a l'hora de fer l'esmorzar. Aquest interval prorrogable de temps matiner posa en marxa el funcionament microeconòmic de les primers hores del dia. El jorn laborable ha patit una modificació considerable al llarg dels segles escurçant-se progressivament a mesura que l'acumulació de persones a les grans ciutats ha fet impossible el desplaçament de les masses i per tant l'associació immediata del lloc de treball i el de residència, arribant-se a veritables malbarataments del preuat temps diari en canvis de localització que no afegeixen res a la persona. Només l'empresari sense escrúpols és capaç de trobar el benefici segur en aquesta mobilitat sense fonament objectiu creen precarietat en els seus treballadors i sotmetent-los com a esclaus amb les seves decisions canviants i la seva manca d'arrelament al territori motivada per les continues anades i vingudes que exigeix. Les jerarquies eclesiàstiques i seglars mantenen paral·lelismes basats en aquest darrer concepte que acabem d'exposar. En efecte la mobilitat és l'arma llancívola dels temps presents, en una mesura descomunalment més grans que no ho fou en el passat. Els nous medis de locomoció i transport cada cop més àgils i abastables ens duen sense remei a la societat bellugadissa del futur, on establir-se de manera arrelada serà del tot utòpic, si se'm permet fer us d'aquesta paraula per a definir la situació desitjada de improbable assoliment.
És evident que el tema de la mobilitat podria emplenar moltes pàgines del present escrit, tenint en compte o no el grau de globalització que hem assolit avui dia: encara francament augmentable. Es clar que els medis sonoro-visuals donen una falsa percepció de proximitat, sinó que es tracta només d'un emmirallament de fets llunyans reclosos en un format que condiciona la magnitud de realisme del que s'explica, reduït-ho a expressions minimalistes o purament formals dins d'uns esquemes precuinats que són una nova realitat en si mateixos, no mancada totalment d'interès, però tampoc directament relacionada amb la notícia o l'esdeveniment. La globalització de sofà i comandament a distància no ho és en realitat. Les grans multinacionals ho saben i prenen les seves decisions arbitràries des del despatx on tenen aire condicionat a l'estiu i calefacció a l'hivern i fins i tot filtre d'aire quan no fa ni fred ni calor. La paperassa s'amuntega a les taules dels oficinistes que tenen que traduir les ordres dels globalitzadors en xerrameca comprensible per a les intel·ligències de l'home o la dona corrents que veuen amb estupor com se'ls pren el poc pel que els queda per prendre per part dels magnats i les seves butxaques foradades. Els dines amb els que trafiquen surten de la circulació esdevenint inútils per al comerç de carrer i entra dins els llims de la macroeconomia i els plans de pensions. Però tornant al subjecte de la mobilitat cal associar-ho a la engreixada despesa. Els embussos als accessos dels nuclis més radials de les grans urbs passen a llarg termini un factura en ecolog
isme i diners del contribuent que no te parió en cap altre desastre natural que pugui esdevenir-se. Els fums que per culpa dels magnats es llencen a l'atmosfera es van acumulant de la mateixa manera que els versos previsibles s'amunteguen a la mala poesia. Els poetes que fumen són aleshores una combinació peremtòria per donar sentit al paroxisme enunciat. Convé dir que el sentit darrer de les grans empreses supra-nacionals és el de procurar als poders fàctics l'aixopluc que menestereixen per tal de dur a terme les seves activitats il·legals i subornar els polítics que després llençaran exabruptes des del faristol a tothom que els critiqui o els posi de corruptes, negant categòricament el que tot el món àdhuc el sentit comú de les persones ja sap d'antuvi. Resta per clarificar si el problema de la mobilitat està relacionat amb la santa església o amb les missions de la ex-unió soviètica a la lluna que mai van arribar a produir-se públicament.
6Les infantacions a l'hospital poden ser substituïdes per mètodes alternatius de la mateixa manera que es produeixen reemplaçaments a les substàncies pigmentades a les obres pictòriques del segle xvii al centre d'Europa. Les arts especulatives dels darrers segles a partir de l'impressionisme abarateixen el producte creatiu malmetent el seu contingut de tecnicismes que són substituïts pel vòmit o expel·liment de material llardós a sobre la superfície. Les grans corporacions multinacionals són les úniques en la figura dels seus representants que poden augmentar el grau especulatiu dels mercats d'aquests productes sense forma ni contingut real. Tota l'aparença d'art fou ja abastament criticada pels pensadors del segle xii pel que no cal extendre's avui dia gaire en aquesta qüestió que cal per altre cantó tractar degudament. La forma ovalada tan apreciada en altres temps ha quedat en desús i ara només es veuen paral·lelepípedes penjats a les parets dels museus que cobren entrades astronòmiques per veure unes obres d'escassa qualitat estètica. Més aviat la qualitat que les defineix es la d'anti-estètica i barroera. Els homes poderosos de la industria i el comerç internacional tenen amagats afers de tràfic d'armes i persones així com substàncies de tota mena alhora que proclamen la seva honestedat i falten al bon nom dels que els acusen. Els seus vaixells transporten a les bodegues tota mena de mercaderies per tots els mars del planeta manllevant els guanys sucosos a l'inversor d'a peu que no veu reflectits al seu compte els avantatges de la mondialització de les eines del comerç i el negoci. Els diners que més es belluguen de mans arriben delmats a les butxaques del consumidor que malda per no aclaparar-se davant els aparadors que l'inciten al suïcidi econòmic.
L'esdevenidor d'aquest futurisme actual és ben gris si tenim en compte el burxament dels capitals que es fa des de les altes instàncies públiques i privades de les corporacions i ministeris que endarrereixen sine die les esperades pujades de sous dels treballadors i funcionaris que amb prou feines emplenen el carretó de la compra o arriben a final de mes. Els events manifestatoris es succeeixen a rel de la injustícia clamorosa que representa l'associacionisme entre els sous dels alts càrrecs i l'invers dels preus en origen dels productes elaborats. Amb els frescos passa tres quarts del mateix i es per aquesta raó que la proliferació d'armament amagat al tercer i quart món posa en perill la estabilitat precària del primer món emergent i de la vella Europa. L'escapoliment de les grans societats pesqueres que posen en funcionament veritables monstres marins amb xarxes quilomètriques per anorrear el peixam que hi campa pels oceans treu de polleguera l'obrer metal·lúrgic o miner que produeix matèries en desús i que no té cap sortida futura meritòria o digna d'esments als grans titulars. El soroll eixordador dels motors d'aquests monstres es un clar averany del decandiment de la societat civilitzada en favor de la brutalitat mes primària que acabarà per imposar-se.
Els partits dominicals i l'obra primerenca tenen una estreta relació si hom les examina sota el paraigua de la dreta nacionalista. Les al·lusions escadusseres a moviments del passat en tota nova forma de concepció panteística són del tot irremeiables i més tenint en compte el preu dels tomàquets frescos a la llotja o al mercat. El color vermell atrau al comprador mentre que el verd el rebutja: aquesta senzilla veritat explica tots els moviments migratoris de les societats planetitzades. En efecte els corrents personals no arriben a coneixement de les grans superfícies que veuen només sota el prisma del seu negoci de masses. Els aparcaments atapeïts de vehicles en cap de setmana palesen la necessitat d'adquisició compulsiva de bens consumibles de la que pateix una bona part de la societat civil i militar de la nostra latitud sia la que sigui aquesta en el cas que s'arribi a definir alguna vegada correlativament.
7L'adequació dels paradigmes a les noves estratègies té com a resultat la revolució dels membres dels partits en contraofensiva clara de retruc de la inestabilitat dels mercats de capitals que davallen els caps de setmana quan per altra banda són tancats. Aquest fet d'importància cabdal passa sovint desapercebut als analistes i és per aquest motiu que les previsions exagerades poden sortir a la premsa tant nacional com local. Els inversor astorats davant el pengim-penjam de les accions no se'n saben avenir de la seva astrugança quan col·lateralment no hi creuen en energies altres que les del paper de coloraines que els manlleva l'esperit lluitador. La creixença de la especulació en l'àmbit on té abast la lògica consensuada relaxa els ítems del dividend que sura al temps i taula encertats. No cal dir que aquí hi ha una relació causal intolerable que cap pensador fins ara no havia posat de manifest amb claredat tot i que ha estat insinuada diverses vegades. Passem a un altre tema ara per tractar dels mercats borsaris en davallada continuada. La histèria col·lectiva produeix simptomatologies a l'inconscient col·lectiu associables a l'aturada musical complexa que es dona a les simfonies dodecafòniques amb una perspectiva precursora semblant a la de la literatura escandinava de finals del xviii on la potència humana assoleix màxims equiparables als dels llibres hindús o la tercera part del llibre del gènesi. Els mercats reaccionen aleshores amb eclecticisme utòpic. Les accions esvalotades canvien de mans suoroses fent minvar el seu preu objectiu per sota del que cap guru de la macroeconomia no hagi pogut predir en molt de temps. L'escarni del capital es manifesta en forma de cridòria i picament de mans i peus. Les rodalies del magne edifici de la cotització s'emmiralla de societat competitiva com un tribunal d'alt nivell en cap de setmana. És llavors que passa tota la desgràcia precisament quan el desfici es fa més agut al païdor dels conciutadans rescabalats de la indecisió de la setmana en forma de catàstrofe globalitzada.
Les connectives espaials que regeixen l'aspecte sobirà de la litúrgia canònica cada dia que passa s'estoven i empetiteixen per deixar pas a consecucions nihilistes infantades pel descrèdit de les institucions monàrquiques i per la pròpia cúria romana. Les actituds dels capellans i dels elegants inversionistes s'aparellen casuísticament sense malmetre la superioritat guaitada des del campanar o el terrat del gratacels. Els actes de terrenalització de les altes instàncies del poder judicial segueixen aquesta línia de proselitització de les relacions entre l'estat i la gernació manifestatòria que es mira de gairell els aldarulls minoritaris que no entelen l'esclat d'ironia que representa la mundialització de la misèria tan humana com intel·lectual a la que ens aboquem. El remei està sens dubte en l'eradicació del raquitisme moral que representen els governs conservadors o de dretes així com els contraris en signe polític. L'avinentesa dels oradors fa sospitós qualsevol mena de pacte o referèndum que subjugui la voluntat de les majories establertes en funció dels interessos d'una coalició estratificada de eixelebrats amb difusió mediàtica.
8L'enriolada multitud de les freqüències abstractes que coalicionen internacionalment en pro dels comunitarismes està indirectament lligada a l'arquitectura flamenca de mitjans del període de plasticitat multiforme. El recargolament de les passions humanes deixà la seva petja als primers homínids experts en matemàtica recreativa. Efectivament el lapse de temps macroscòpic alinià totes les superfícies asimètriques igual que les planúries caucàsiques emmotllaren el caràcter adust dels escriptors post-romàntics de finals del període dodecafònic. La evolució simptomàtica dels acords harmònics al llarg del segle passat fins a començaments del xix ens posen sobre la pista del que ha esdevingut a les esbojarrades ambicions melòdiques de tots els artistes plàstics de baixa provença al barroc i renaixement. La expansió imperialista donada a la Europa dels darrers segles es el parió dels imperis hamitics i semítics de l'antigor, amb la clara diferència si us plau de la potència característica que els separa més infinitament que no els segles o les climatologies. Els hereus de totes dues tendències o, si se'm permet de dir, inclinacions fenomenològiques, són els nous mecenes de l'art i la ciència globalitzada en mans dels cervells de les grans multinacionals que prediuen amb èxit els moviments màssics dels capitals mundials de la pau. A les seves oficines veren ser els responsables indirectes de la crisi del vuitanta-set, de la que es va encetar una sana recuperació dels valors paleo-cristians estesa al llarg de l'hemisferi sud. La diferència en les capitalitzacions dels actius objectius de l'estratificació consubstanciada dels mercats de peix fresc es deguda així mateix a la posterior davallada de les cotitzacions a l'època de la pesta negra del segles ix i x.
Els sons eixordadors de la nova música acla
paren l'esperit acomplexat del ésser minoritari dins el nostre temps i país. L'enrojolament és inevitable davant d'expressions subtils del ideal noucentista que ragen vapors efímers per damunt de les espatlles carregades dels carters urbans que trameten potser les obres magnes de la literatura clàssica i contemporània pagades amb diners de plàstic als supermercats de la xarxa. El procés de captura i processament del bonítol coparticipa de la benedicció del talent posat al servei del benestar humà. Els pescadors atrafegats i molls fins als ossos inspiren a llarg termini el desfermament de les passions sexuals i copulatories que subjauen a qualsevol prosificació meritòria. El sedàs de la crítica ben fonamentada no pot ignorar aquest fet imprescindible. El minutatge de l'escriptor novell igual que el pintor d'aquarel·les o el músic de viola de gamba es desaccelera regressivament. Les grans obres del xiv varen esser finalitzades totes cuita-corrents doncs el dinar era a taula i calia fer via. Ens referim es clar a les obres poètiques i escultòriques, així com a una petita part de l'assaig metafísic de la regió de la valonia i el baix rhin. Més endavant tota aquesta prolífica producció donaria pas a obres de vaguetat més contemporània i a un reguitzell d'autors i factors del tot desconeguts per injust que pugui semblar a ulls de l'entès en qualitats creatives. El teatre de la restauració borbònica, tan denostada, expressa aquest clímax creacionista del que amb prou feines ens han arribat unes poques mostres fragmentàries de la seva vàlua inqüestionable. El cert es que els homínids prehistòrics tenen una relació directa amb tot el que venim explicant com ho demostren els perfils manuals troballats al nord-est del mar bàltic i a les illes perifèriques de la gran bretanya. Avui dia en un minut podem fer les mateixes coses que aquells trigaven generacions en arribar a poder assolir i això ens atorga una indiscutible superioritat tècnica i humanística en el camp de la experimentació i la ciència.
9Les propietats estrafolàries dels medicaments genèrics introdueixen novetats en la comercialització entre els clients i els laboratoris que apugen els preus sense control administratiu. Els grans capitals dipositats a les industries de la farmacopea moderna entronquen amb la diürètica practicada als països orientals als segles v a iii. Aquest sentiment de combregació amb el cosmos universal relligat amb els deures unipersonals es manifesten amb intensitat sorprenent als escrits ditiràmbics més antics d'aquesta cultura. Els patrons dels grans vaixells de pesca multinacionals escolten musiques nadiues segons el bellugadís oceà els porta amunt i avall a mercè de les onades com un tros de suro caigut a la corrent. Aquest sentiment és exactament el mateix que el que expressen tots els diàlegs platònics com ja han advertit acuradament alguns filòsofs de l'escola alemanya de finals del xix. Van ser ells els primers a adonar-se que el lligam pregon existeix entre les obres dels clàssics pre-romans de la península i els grans moviments migratoris del nord de l'àsia central, que mimetitzen singularment els de l'amèrica pre-hispànica. Els pobles dispersos arreu del món han fet les seves becaines històriques fins a l'època actual en la que la esferificació de les relacions socio-polítiques i macro i micro-econòmiques ha palès l'esquifit equilibri de l'economia del bescambi. Aquesta darrera hipòtesi pot semblar agosserada encara que és del tot assumible sota el paraigua de la nova metafísica de l'home renovellat que ha d'esdevenir-se. En efecte aquestes idees caduques que atrafegadament es belluguen dins els medis tecnocràtics viuen el seu capvespre mediàtic encara pletòrics de reeiximent i reconeixença però ja en decliu als cercles més avançats i acarant el seu esllanguiment definitiu a les més immediates generacions d'internautes.
Val a dir que la mobilitat de les eugues en ramats va ser ja estudiada amb èxit pels naturòpates de l'escola escocesa del període post-romàntic caucàsic del xiv. Encara podríem afegir que les seves descobertes en matèria de comportament dels individus microcel·lulars han estat ratificades recentment per noves aventures en el terreny de la electrònica de conjunts. Els retaules bissantins i les obres monumentals de les capitals africanes modernes s'associen al divorci preexistent entre les diferents revaloritzacions culturals que cohabiten en difícil copulació al món modern, no oblidem que mediàticament mondialitzat. El cinisme amb que els grans capitalistes mouen els seus interessos estrafets i malintencionats no susciten l'alegrois dels milions d'africans que malden en va per accedir al mercat de les divises especulatives. El problema de la fam ja existent en èpoques anteriors no pot reduir-se al distribucionisme o mes radicalment a la concupiscència de les grans companyies navilieres i els inversors més gallinacis de les borses perifèriques consumides per l'afany de lucre inflacionista i per la recuperació energètica de les grans superfícies agrícoles de l'oest americà. El parany evident d'aquestes afirmacions s'arrela profundament a les mentalitats reaccionaries dels grans intel·lectuals que creuen tenir coll avall les veritats de la ciència i la literatura de tots els temps. Les seves imprecacions sense fonament al faristol d'un qualque congrés arriben a les masses enfervorides que reaccionen en formes multitudinàries encara que els recomptes contradiuen el parasitisme de les ideologies. Cal aixoplugar-se de les continuades ofensives dels senadors multiracials que volen esvalotar l'escenari de la política interactiva dels nostres temps més contemporanis. Les evidents mostres de suport que reben dels damnificats són el símptoma inequívoc de la corrupció pestilent que arrosseguen els cabdills de la burgesia itinerant que reben subvencions a tort i a dret sense contraposar cap merit raonable.
10La dietètica de les multituds encastades al raonable futur que envolta tots els actes de les generacions presents és un senyal irrefutable de l'avinentesa del gran cataclisme panteístic. És del tot previsible la manca de rigorositat a les grans ocasions cerimonials de la cúria vaticana que embranca amb la retòrica bel·licista d'alguns autors del migdia francès actual. La barreja de civilitzacions produeix aleshores el que anomenem reacció minimalista de conducte. En efecte, els culpables de la inestabilitat planetària són els de sempre: els capitalistes assedegats d'increments raonables als beneficis. Els sindicats d'orientació definida endeguen actes manifestatòris en rebel·lió contra les pujades de sous dels alts càrrecs i altres injustícies evidents que es veuen sovint a les planes centrals dels diaris d'abast nacional. El sentiment més colpidor de les masses atemorides és el de presenciar les al·lucinacions intel·ligents de les confrares que s'esperen guaitant el futur de joia i esperança que els han promès. Les grans multinacionals dels sectors tèxtil i metal·lúrgic incrementen el cabal de divises que atresoren als seus comptes en paradisos artificials. Les rotllanes d'empresaris de petit abast als jutjats demostra per si restava encara una engruna de dubte l'artificiositat i bel·ligerància de la classe política pel que fa als assumptes relacionats amb el benestar de la majoria. La volubilitat dels mercats sovint manifesta l'alopècia d'idees de les grans ments de la societat mercantil portuària que tanta anomenada ha aconseguit amb els seus canvis diaris de reglament. Per altra banda, cal no oblidar el neguit que produeixen les notícies gratuïtes sobre l'orientació religiosa que han aparegut darrerament.
La qüestió de la mobilitat ens porta a parlar de canvis de sentit en les reminiscències il·lusòries que es posen al descobert els matins plujosos a la ribera del mar bàltic per part dels filòsofs del període barroc. El mercat del gla per nodrir els porcs ibèrics assenyala com a culpable del desmèrit de tota la pintura italiana del segle xviii al decandiment moral del seu teixit social. Les apostes arriscades per aconseguir colorisme alhora que definició van abocar al fracàs que coneixem d'aquesta darrera tendència. El mateix va passar en poesia i fins i tot m'atreviria a dir que en assaig matemàtic, tot com a conseqüència de la manca de rigorositat epistemològica i el parentesc groller entre les obres. Els mèrits de la burgesia en aquest sentit són per tenir-los en consideració donada la relació indirecta que veren tenir amb les altes jerarquies octogenaries de la ciència, la religió i el comerç internacional. Els mals congènits d'aquestes societats de malfactors socials són encara presents als medis tecnològics que fem servir avui dia. Els mitjans electrònics adoleixen d'una inqüestionable manca d'actius metafísics i d'ideologia concretable. La mobilitat dels obrers ens posa sobre la pista del que realment ha esdevingut dels ideals ara arnats que abans de la irrupció del descrèdit eren la esperança dels pobles oblics. Efectivament el manlleu de les terres produí a les societats antigues el ressorgiment de la filosofia d'alt nivell a les altes esferes culturals i a la privadesa de les llars refinades.
11Els tòpics que han envaït les races humanes des del mesolític es refermen amb les activitats conspiratòries de les esferes dominants dels mercats continus mundials. El tràfic de mercaderies i persones, legal o il·legal, lícit o il·lícit segons es miri d'un cantó o un altre, ha existit secularment al sud-est asiàtic i al con sur del continent americà. Les llengües glacials ja advertien d'aquest supòsit quan l'espècie encara vestia parracs fets de pells dels animals que caçaven, al igual que els centreeuropeus fins fa poc. L'allau de localitzacions navegables a la mediterrània antiga suara es mostrava curulla de circumpstàncies atenuants del seu decandiment prou palesable amb les eines estadístiques de que hom disposa als temps actuals. El problema palestinià encara sense resoldre no es pot encerclar de
cap manera consolidable a l'esdevenidor. Els grans ministres de l'església o el govern fan les seves prevaricacions a l'ombra acuradament protectora dels tractats de pau o guerra, no ho oblidem encara, internacionals. Els pactes a nivell local també exerceixen el seu influx al desenvolupament de petites agrupacions d'extorsió recolzats i beneïts pels bancs i caixes i altres entitats d'estalvi. El mateix resulta de la caòtica prosòdia de tots els literats esquerrans europeus de les centúries de nombre parell a la meitat oest del continent. No malbaratem llavors esforços en nombrar el que és indefinible com han fet bona part dels assagistes del noucentisme català. És clar que encara el ressorgiment de les insurgències nacionalistes poden donar l'alenada de frescor que necessita peremptòriament la cultura del poble. Aquest aixecament pacífic durà a les armes del pensament la avui dispersa patuleia de la intel·lectualitat en favor d'una homogeneïtzació duradora a l'estil de la que en altres països és predominant i vista com a cosa d'allò més natural. Així doncs, les entitats financeres i les potències insurgents donen cabuda coetània als grans moviments especulatius de diners i éssers humans al llarg de la mediterrània on ja la sobre-pesca ha minvat la reserva de tonyina.
Ens hem de rebel·lar contra el ramat ajocat que mai no podrà per la seva pròpia iniciativa aixecar el vol com ho han fet tots els artistes plàstics a partir de l'impressionisme. En efecte, el buit existencial que ha deixat l'art concebut com a expel·lió de gasos atmosfèrics posa en dubta la viabilitat de les expedicions marcianes dutes a terme des de diferents punts del planeta. Aquesta globalització de les expectatives ens duu a canvis de plantejament vertiginosos en els que les opinions ben fonamentades són cada cop més escadusseres i el lliure mercat de les argumentacions segella amb el seu cop de dalla el temps de la densitat ideològica i la consuetud. Avui dia, com a les ciutats del renaixement tardà, l'arxivisme és la nova religió i l'abocament de parafernàlia sonoro-visual pel vidre pudent és el medi vindicatiu de les noves propostes en matèria d'ajornaments de pagament i de despesa publica. Els ministres segueixen en això el camí que els hi manen els banquers i industrials dels diferents rams. Els tècnics en gestió de riscos lingüístics ja fa temps veren relligar el període clàssic greco-romà amb el moment actual, al meu parer molt equivocadament doncs les similituds són del tot anecdòtiques. Així les vendes dels subproductes tèxtils creixen anualment sense conèixer aturador en la darrera dècada. Igualment les ofrenes florals als dies assenyalats als monuments precisos recorda la quietud de la plaça vaticana en dia de diumenge. Tot això ens duu a pensar que la plenitud de la civilització a la que pertanyem és com ja han reivindicat els naturalistes un rotund fracàs pel que fa a les polítiques de natalitat i enterraments funeraris. La revenja de les masses es produeix com a conseqüència del grau de circumspecció matussera a que arriben els esquenadrets dels càrrecs institucionals com ara la monarquia o els bisbes que relaxen els drets civils de la majoria per tal de augmentar el seu grau de participació dels eraris. La magistralitat de la mesura de desviar els transvasaments de moneda per part dels països constituents del litoral marítim ja fou de la mateixa manera una mesura assenyada enfront de la crisi del cafè del xviii i bona part del xix. Els latifundistes aleshores no van tenir altre remei que llogar part de les seves explotacions ramaderes i agrícoles en favor de la pagesia de la zona el que va resultar en una revitalització de les economies urbanes en favor de la recapitalització dels estalvis familiars i la reducció de la despesa pública en rehabilitació d'immobles i carrers malmesos.
12Les ofertes en reconstrucció de viaductes i nusos viaris corrompen l'esperit unitari dels ajuntaments de coalició, tal vegada igual que les pintures rupestres troballades al segle xx a l'àrea pirinenca. Les implicacions d'aquest dos esdeveniments aparellables són del tot incalculables sota els paràmetres de la recessió que renilla eixordadorament en accelerar-se el devessall d'opcions malmeses d'adquisició dels actius museístics a les acaballes de l'interval de temps entre dos comicis. La contesa sufragística alliçona les multituds agermanades que reivindiquen per la seva nissaga el patrimoni obsolet dels arquitectes de l'escola saxona. La immobilitat de les línies fèrries no representà llavors cap obstacle a l'evolució del paisatgisme en l'expressió més condensada de la mecànica pictòrica a mans dels mestres consagrats de les centúries passades. Els executius predadors dels passadissos emmoquetats dels gratacels atapeïts d'oficines bullents coneixen aquestes tres veritats i les apliquen de forma evidenciable a les seves polítiques estratègiques. Les consecucions de l'industria de l'aviram i la relació de poders fàctics que interaccionen esdevé cabdal en l'anàlisi de les repercussions dels corrents especulatius de la cabana vacuna al llarg del territori continental europeu. Les esquerdes que pugui tenir qualsevol teoria és relacionen directament amb això darrer en la mesura que les esferes arquitectòniques de les que parlàvem es regiren de dalt a baix en revolucions histèriques de la gernació agombolada al davant de les dependències dels ministeris o el propi govern. Relacionem-ho tot plegat en una darrera asserció: la impossibilitat de les potències de garbellar la seva incompetència al terreny de la pràctica.
Els prosèlits de les agrupacions sectàries que proliferen en les rodalies de les grans capitals hereten el neoclassicisme de l'època florida del renaixement caucàsic amb tal nitidesa que m'atreveixo a dir que deixen de banda als seus plantejaments tot afany d'obscurantisme o efectes retroactius. Això mateix succeeix a la publicació de llibres mitgevals a la que es pot esboçar amb precisió manomètrica les diferents influències de l'antigor arnada com ara la temàtica i l'estil mètric. Això ho han aprofitat amb graus extraordinaris de demagògia els oradors de la segona meitat del segle xix com es pot comprovar als gravats dels incunables o als pòrtics de les catedrals de tots els temps. En aquesta relació les institucions eclesiàstiques, tant d'obediència romana com les altres, no han sabut aprofitar el seu potencial renovellador dels ideals sovint caducs que somouen el sentir de les multituds emprenyades per les continues pujades dels productes congelats. Les conseqüències de tots aquest punts són directament l'allunyament dels precursors dels moviments reaccionaris i indirectament la fragmentació social en escenaris clapejats. Es clar doncs que no ens queda altre remei que retre el degut homenatge als pensadors avançats que han enunciat aquestes teories amb anterioritat encara que al meu entendre sense copsar encara la colpidora realitat de les seves repercussions a l'esdevenidor. No ens hem de cansar mai de reflectir al mirall de la crítica l'assolellada claredat de la pintura expressionista de les primeres èpoques en les que el seu lligam amb la poesia anava més enllà del caràcter anecdòtic. Relligant tots els conceptes en una teoria més o menys organitzada la ciència moderna i antiga assoleix el que en paraules dels implicats és un compromís inexcusable de la mateixa manera que quan sotmeten a tortura els pobres animalons que els serveixen de camp d'experimentació en treuen conclusions del tot precipitades. Aquesta ignorància dels processos naturals de selecció és profundament sospitosa com es pot apreciar a les publicacions més anomenades a les quals la rèplica d'escrits previs i la improvisació són el fet més comú. Només cal passejar-se per davant dels prestatges d'una biblioteca qualsevol per a fer-se una idea del grau de clonatge que presenten aquestes obres suposadament innovadores i reblertes de novetats ideològiques. Els empresaris del sector ho saben i en treuen profit amb les seves vendes milionàries els caps de setmana parells.