Envoltats d'enemics

Un relat de: Daniel N.
Els homes estaven envoltats d'enemics. No hi havia sortida, la vall no era sortida, les muntanyes a banda i banda massa altes i massa nevades, i la del darrera massa punxeguda. Així doncs no hi havia més remei que lluitar. Calia vendre cara la pell, sabent que l'enemic no feia presoners a aquella alçada de la guerra. Escapar era impossible.

Un cop fets càrrecs de la situació varen adonar-se que tenien l'opció heroica a les mans. Podien llençar-se en un atac desesperat contra el flanc enemic i sacrificar-se finalment per la causa, cosa a la que ja estaven avesats des del començament del conflicte, i raó per la qual s'havien allistat voluntàriament.

Les muntanyes s'alçaven poderoses al seu voltant. Els miraven potser amb ulls incrèduls, què devien de fer aquells homes amb aquelles armes, es demanaven. Ells no tenien explicació per a la seva irracionalitat, ho feien i prou. Qui dia empeny any aixeca. Res de premeditació o de control sobre els esdeveniments. Pensar massa era un perill per a la causa, si més no en els grans assumptes.

Eren allà i prou. Es miraven als ulls els uns als altres i comprenien. No calia dir res. No es parlava gairebé mai de la causa. La tenien al seu cor, instal·lada, vivint-hi, i no tenien necessitat d'apoderar-la més. Hi era perquè en algun moment s'hi havia ficat. La guerra no havia fet sinó reblar el que eren en principi incipients conviccions. Ara ja eren veritats indubtables.

Un dels soldats netejava el seu fusell. Tenia el mànec de plàstic dur. Calia fer-ho de tant en tant perquè no s'encallés el mecanisme. O potser era del tot innecessari i calia fer-ho per tal de no perdre el cap. De qualsevol de les maneres el soldat netejava el seu fusell. No volia que li fallés en el moment heroic de la darrera escomesa.

S'intuïen en el llunyedar punts que podien ser els soldats del bàndol enemic. Se'ls veia a les clarianes que s'escampaven pel bosc. No devien de ser males persones. Però eren enemics. Fins i tot el més enze dels soldats comprenia que havia de matar, no pas per enemistat o per odi, sinó perquè formava part de la causa. La causa era incompatible amb aquella gent. Calia matar-los.

El fred s'escolava pels plecs de l'abric. Les neus eren a la vora, el fred, tot i no ser insuportable en termes absoluts, era emprenyador per als soldats. El fred els feia sentir-se incòmodes. Els feia pensar en el caliu d'una llar de foc, en una conversa amb una copa a la mà, amb un cigar als dits. Conversant de manera diletant com si res no passés al món que no pogués esperar.

El sergent estava del tot decidit. Als seus ulls cremava la intensitat del moment. El fragor de la batalla s'ensumava. Aviat se sentirien espetecs de fusells i corredisses, alguna que altra ganivetada podia treure un esgarip de dolor d'algun coll amic o enemic. El cas era que el sergent ho veia clar. Els altres també, obeir el sergent formava part de la causa, era un tot amb la causa. Desobeir el sergent era causa de mort sumària.

Així doncs que el sergent ni s'opinava ni es discutia. Molt menys a aquelles alçades del conflicte. I menys encara sabent la mort segura amb l'enemic tan a la vora. Calia tenir el cap fred, i comportar-se amb valentia en un moment que ho requeria.

Alguns es varen persignar abans de començar l'escomesa. El sergent donà ordres de dispersar-se. Era d'alguna manera la forma d'oferir l'oportunitat d'actuar d'acord amb la seva consciència tots els soldats. Qui mantingués l'esperança de ser fet presoner, cosa improbable, podia lliurar-se d'amagat. Qui volgués ser un heroi podia llençar-se contra l'enemic i endur-se pel davant quants enemics pogués abans de ser abatut. La qüestió era no llençar ningú cap a la heroïcitat sense el seu consentiments. En això el sergent era un home considerat.

Els soldats es dispersaren. De seguida es formà un grupet de quatre. De tots els quinze que formaven l'escamot, exclòs el sergent, es a dir que en total feien setze, aquests quatre tenien una familiaritat especial entre ells. De seguida veieren el que s'esdevenia, i s'adonaren que començaven a arribar al final. Copsaren la gravetat de la situació.

No tenien cap pla de fugida. Endinsar-se a les muntanyes amb aquella neu i certa tempesta era una mort tan segura com provar de creuar d'amagat les línies enemigues. Els problemes d'ambdues alternatives eren considerables. Havien reculat fugint de l'enemic cap a l'únic lloc possible, és a dir cap amunt. La batalla no sabien si l'havien guanyada o perduda, sospitaven que l'havien perduda, el batalló s'havia dispersat després d'un cos a cos amb un batalló adversari. De primer el sergent, veient la gran mortaldat que presenciava al seu voltant, havia decidit que seguir lluitant hagués estat un sacrifici inútil. La causa exigia administrar les forces i atacar en el moment oportú. Un altre cas era en el que es trobaven, envoltats amb l'única alternativa de lluitar o retre's.

El sergent havia potser canviat d'opinió segons pujaven la vall. El seu únic punt de sortida de la batalla. Els havien encerclat com una canilla de llops al xai indefens. Ara els exterminarien com a paneroles, sense contemplacions. Val a dir que fugien de la batalla altres escamots, que també se'ls podia veure aquí i allà, i que alguns ja més avall havien decidit plantar cara a l'enemic. Al capdavall tot plegat eren faves comptades, així que només calia decidir-se.

Els quatre que tenien una especial fraternitat entre ells seguiren caminant palpejant el terreny cap avall. D'un pujol estant observaren fressa de trets i moviment en un tros de bosc de la vora. Semblava una batalla amb tots els ets i uts. S'aproximaren i comprovaren que efectivament s'estava lliurant un combat acarnissat per la presa d'una peça d'artilleria. S'hi afegiren encantats.

Desprès d'una mitja hora de trets i d'atrinxerar-se darrera les pedres i els arbres, o a solcs que hi hagués al terreny, la cosa començà a anar d'una manera diferent. Semblava que els enemics escassejaven, fins i tot hom diria que fugien. No tenien contra qui lluitar. Un altre soldat aleshores els indicà que el capità era uns cinc-cents metres endinsant-se en el bosc a una clariana i que havia manat replegar-se allà a tot el contingent.

Els quatre, que ara eren un centenar llarg escoltaven les arengues del capità. Pel que semblava la batalla no estava perduda del tot, tal com podia haver semblat en un primer moment. Sinó que havia quedat aïllat una part dels efectius, però que la batalla seguia, i que ho havien confirmat per ràdio. Semblava doncs que la causa reeixia i tenia bona sort. Calia tornar a davallar la falda de la muntanya per tornar a la batalla principal, entenent-se que la picabaralla havia conclòs i que s'havien precipitat en fugir.

Així doncs el gruix de soldats tornaren a desfer el camí cap a les valls més baixes per tal de reincorporar-se a la lluita. El panorama que s'estenia davant els seus ulls era desolador. La plana, en els indrets on el bosc clarejava, sovint en grans extensions, eren sembrades de sots i de morts. La batalla havia finalitzat. Potser també la mateixa guerra, doncs la batalla que ja no era batalla era força principal i podia determinar el resultat en conjunt.

Però la ràdio no deia res. Si més no el capità que duia la ràdio no ho deia. Si tenia alguna notícia interessant se la guardava per a si mateix. Tots els soldats caminaven un xic astorats per la situació. El desconcert era general i no se sabia ben bé que pensar. No sabien si s'havia acabat la batalla o no, o si havien perdut o guanyat res en tot plegat.

Finalment el capità alçà la veu. No tots els soldats el varen escoltar, perquè caminaven en semidispersió, després el missatge va ser tramés per grups, actuant els sergents com a transmissors de les novetats. La batalla s'havia finalment guanyat, i també la guerra!

Els soldats saltaren d'alegria, s'abraçaren amicalment els uns als altres i es feren petons. De seguida els assalta el record de la llar que havien deixat enrere, i aquell caliu que tant trobaven a faltar en el camp de batalla. Aviat serien a prop de familiars i amics i podrien celebrar la victòria de la causa. Ells serien uns veritables herois, i val a dir que no se'ls podria acusar d'haver ensenyat l'esquena covardament a l'enemic.

De fet ja no era enemic. Un cop tornats a casa s'assabentaren de les condicions de l'armistici en la que hi havia certa amnistia per l'enemic, que podia concretar-se en penes de presó per una temporada, seguida d'un alliberament gradual, tot en pro d'evitar possibles revoltes o incidents que hi pogués haver.

La causa es felicitava del seu triomf. Arribarien temps en que s'hauria de tornar a lluitar per ella, però seria més endavant, i probablement amb uns altres soldats, un altre temps i potser un altre territori.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

237465 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.