Quant al civisme

Un relat de: Daniel N.
És evident que el civisme pertany als ciutadans, cridà ell. Despullat circulant a tota velocitat per la vorera amb la seva bicicleta. Al capdavall l'Ajuntament no tenia el dret d'imposar normes i costums. Molt menys costums. Reflexionava desprès quant al civisme. El fet de comportar-se en un ambient de tolerància, de perdó mutu, d'assumir la imperfecció pròpia i no exigir-se-la als altres, de ser persona davant de tot en un sentit no censurador, no limitador i acceptador sempre.

Alguns, ell ho veia, preferien la norma per damunt de tot. Persones que no sabien viure en llibertat, que els hi quedava grossa, que no la sabien aprofitar o els generava neguit, intranquil·litat o sentiment de desprotecció. Ell no tenia aquest problema. Sentir-se lliure era incompatible amb algunes normes menors, que incomplia si li venia de gust. I alhora se sentia perfectament cívic i ciutadà.

Vivia a una urbs metropolitana, i per tant hi havia gents de tota mena. Amb les seves diferències i estils concrets. El cas era que tots els que no duien gaire per la ciutat havien de tenir el seu temps per aprendre els usos i costums particulars de la conurbació, sense que s'hagués d'imposar res per mitjà de normatives acompanyades de sancions. El sentit comú havia d'imperar per si mateix, o sinó no era civisme. I voler imposar el sentit comú era la millor garantia que no imperés. Al capdavall la norma era per saltar-se-la, més quan la sanció era esporàdica, limitada per la manca d'efectius per fer-la complir, i de baixa quantia.

Així doncs, si volia circular per la vorera en pilotes podia fer-ho, amb la seva bici sense cap mena de fre a la seva llibertat. Respecte del civisme en general observava que cadascú tenia la seva interpretació del que era tolerable, en matèria de música, de soroll, de crits, de conducció, d'ocupació de les voreres. Intolerància era el que més trobava, darrera els que deien defensar la ciutat i les seves costums. Al capdavall defensaven les bones maneres en un estil arcaic. Vestits de democràcia i estat de llibertats, triats democràticament i sense cap possible acusació d'autoritarisme, feien i desfeien en el comportament quotidià dels mateixos ciutadans. Ningú no podria acusar-los de puritans o conservadors, d'ultradretans en certa manera, d'assemblar-se als guardians del recapte i la puresa d'altres temps, ja passats i perduts en les boires de la memòria. Perquè ells eren demòcrates, i feien el mateix però d'una manera diferent, i amb raó.

Així doncs el polític triat democràticament podia atacar tots els col·lectius sempre que fossin minoritaris, i treure'n cullerada en forma de sancions i de recaptació extraordinària, o potser ordinària, perquè ja s'hi comptava. Ell pensava sobre aquest fet. Si ja es comptava amb la recaptació de sancions en fer els pressupostos, i aquestes sancions eren una part no menyspreable dels dits pressupostos, aleshores no hi havia cap intenció d'esmena en fer aplicar la norma per mitjà de sancions, atès que l'objectiu en darrera instància no havia de ser crear un capítol pressupostari auxiliar sinó eradicar el problema, fos el que fos.

Ell no veia cap problema enlloc. La gent sempre havia fet la seva si fa no fa, sense gaires contratemps, des que recordava. La ciutat no era més bruta ni hi havia més gent estranya o peculiar, ni hi havia ara més comportaments reprovables. En tot cas hi havia un zel particular de les autoritats per fer complir unes normatives draconianes que pretenien ficar-se en la quotidianitat més diminuta per tal d'imposar els seus punt de vista del tot arbitraris.

Hi havia un problema ciclista, un problema estranger, un problema convivencial en general, un problema de tot, i en el dia a dia no hi havia cap problema de cap tipus, no pas apreciable en la curta distància. Perquè el problema estranger ho era en quan que generalització, com a cosa abstracta, com a amenaça futura, com a por visceral, no pas per la seva intensitat sinó pel seu origen. Però en la materialització particular del ciclista, l'estranger o qui fos que fos no hi havia un problema detectable, tret de casos aïllats. Era més el perill futur, el sentiment d'amenaça, la queixa abstracta que hauria de ser contra una vida insatisfeta i se centrava en el boc expiatori de torn, que no pas quelcom concret. Perquè quan hom es trobava amb la necessitat d'entendre's amb una instància del col·lectiu aleshores no hi havia problemes majors.

Així doncs ell podia seguir anant amb la seva bicicleta despullat sense fer gaire cas de les normatives. Si li feien pagar una multa ho faria. Si havia de passar per les dependències de la policia també ho faria, si havia de pagar deu multes igualment. Aquest no era el problema. La tutela era més aviat el problema. El dir a la gent en coses quotidianes i irregulables el que era correcte i el que no. I el principal problema el tenien els qui havien de dictar aquestes normes. De ben segur que queien en el ridícul, el mateix ridícul en que havien caigut les autoritats en altres èpoques no gaire daurades.

Ell se sentia plenament cívic, en tant que ciutadà. Respectava als altres sense esperar ser gaire respectat, no pas per tothom, doncs coneixia les males puces d'aquells intolerants que sense participar de cap de les iniciatives urbanes que donaven dinamisme i renom a la ciutat, i part de la seva anomenada de modernitat i progrés, s'arreceraven en l'absurd de les normatives per tal de poder projectar la seva venjança vital contra aquells que tenien un esperit prou lliure com per a gaudir de la ciutat ordenadament sense normes, o amb l'única norma del sentit comú. Així el lno creia gens ni mica en que li poguessin imposar una bona conducta, ni a ell ni a molts d'altres, no podien tornar gris el color de la ciutat, no podien esmorteir la seva diversitat, ni soterrar o engabiar la seva llibertat fonamental.

Perquè el carrer ciutadà és de tothom. De gossos, ciclistes, passejants, venedors, veïns i comerciants, de ningú més que de qualsevol altre. Se sentia sovint fart que uns pocs decidissin per tothom. Que una minoria digués el que podia ser al seu carrer i el que no. Que per la cridòria d'uns pocs es prohibís i es tornés a prohibir per tal de satisfer els més propers, els immediats, perjudicant a la resta o si més no tallant-los la seva llibertat.

Així doncs estava en profund desacord amb que el civisme s'hagués d'imposar a cop de multa. Una ciutat que presumeix de cívica no imposa el bon comportament al carrer a cop de sanció, ni s'excusa en que els ciutadans no exemplars venen sempre de fora, o no coneixen l'esperit de la ciutat, o són de dins però no entenen el destí que sí entén el batlle, que és l'intèrpret del pensament col·lectiu, de la majoria silenciosa, i fora de la qual ment del batlle, cap veritat en civisme no és certa. Ell pensava que tothom té dret a dir la seva, i a dir-ho amb accions a peu de carrer, no pas a despatxos amb poca ventilació.

Ell ho pensava i ho actuava. De manera decidida i ferma. El civisme havia d'estar en mans dels ciutadans, dels nous i dels vells, i ningú no podia erigir-se en intèrpret de la majoria, de la veritat, de la bondat a la ciutat lluitant contra uns ciutadans en la seva majoria ineducats que no eren capaços de compartir aquesta visió privilegiada dels mandataris i els seus ajudants més directes. El civisme a cop de norma, imposant sancions, creant patrulles de control, fent ús de la violència si cal, el civisme imposat des del poder, com en altres temps, sense deixar que es generi un civisme natural, sorgit del comportament de la gent, i que en tot cas l'administració ha de saber administrar.

I és que darrerament els polítics s'havien acostumat a manar, en un sentit despòtic. Els polítics es divertien mirant el que feia la gent de les seves ordres. En particular en l'àmbit de la conducció de vehicles de quatre rodes. De ben segur que més d'un en moments de tristor interior es consolava a la sala de control de les entrades i sortides de la ciutat observant la majoria de conductors anant uniformes a la velocitat indicada. Potser tot de sobte un anava més de pressa, i ràpidament el polític contrariat feia ús de l'helicòpter patrullant la zona per detectar-ho, com a qüestió ja personal.

Deixem el polític i les seves misèries. El cas era que una llei que no es pot fer complir és millor no aplicar-la. Potser deixar-la en indicació, sense sancionar, potser advertir de tant en tant, per tal de mantenir un cert nivell no ultrapassable. Però sense la intenció de recaptar arbitràriament dels infortunats receptors de la sanció, d'una llei que de totes totes no es pot fer complir íntegrament. De vegades sentia que les forces de l'ordre en contuberni amb els autoritats polítiques es comportaven com aranyes a la caça d'un insecte despistat, sense cap intenció d'acabar en absolut amb els insectes, font de la seva subsistència, sinó només d'atrapar-ne uns quants per tal de poder-se seguir alimentant.

És a dir que l'ajuntament en el fons volia que ell anés pel carrer despullat a sobre de la seva bici per una finalitat de senzilla subsistència, de nodriment dels pressupostos municipals, d'obtenir diners d'alguna manera a falta d'altres més organitzades o més dignes fins i tot. Algunes de les normatives i lleis eren del tot indignes de dur aquest nom. Impossibles de complir i abocades a ser burlades per la majoria, un escarni per a la seriositat de la llei i de la norma, del mateix ajuntament, que hauria de projectar una imatge de solemnitat i sentit comú, i que es convertia en aquell a qui calia esquivar per pesat i per aprofitat. No hi havia gaire diferència entre carteristes, estafadors amb cartes i agents de l'ordre. La metodologia era similar.

Ell seguia però amb els seus afers. Ningú no el diria que volia dir viure a la cuitat quan hi duia tota la vida. Ningú no podia de la nit al dia imposar-li deures extravagants i visionaris per raó de la seva condició de poderós. Ningú no el limitaria en la seva llibertat sempre i quan no es barallés amb els altres. Funcionar cívicament i silenciosa era el seu objectiu, més enllà de les batudes que poguessin fer aquesta o aquella activitat a la percaça de l'incívic per a la imposició de la sanció adient al seu mal comportament, explicitat en una norma bastant absurda i que res no tenia a veure amb la veritable consciència de l'home o la dona que viu estretament al si de la ciutat i que té mecanismes de sobres per autoregular-se i fer el millor sense que ningú li hagi de dir quan ni com ni molt menys explicitar-li el què i de que manera en cap ordenança o normativa més enllà de la de la simplicitat del més elemental sentit comú i respecte a la bona convivència entre uns i altres.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

234412 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.