En algun lloc d'una muntanya perduda

Un relat de: Daniel N.
Cabellera al vent, la tramuntana s'enforteix, la muntanya s'alça tridimensional, res no pot aturar les ganes de caminar, en pujada si pot ser, per fer més força a les cames. Els pensaments van al seu aire, res no pot aturar-los, per bé que no es desmaneguen ni s'exciten massa. Cal aprendre a sospesar les paraules, a mesurar-les i emprar-les adequadament, sota el risc de emplenar-se el cap en cas contrari de veritables bajanades.

En J. Trescaire no li donava gaire importància al fet material, molt menys als papers i les consignes, no l'interessaven les banderes, no es deixava endur pels sentiments col·lectius, sinó era per un interès particular o per no tenir altra cosa a fer. La muntanya era tota seva, amb els seus senderons erràtics que volien anar a alguna banda sense gaire decisió ni la mà de l'home dels grans projectes que tracés una línia recta, o amb una ondulació ordenada. El caminoi de la muntanya era alhora torrent per on baixaven les aigües del a pluja, i com es guiava més per l'orografia que per la cartografia.

Posats a pensar en bajanades, en J. Trescaire les preferia de ben lluïdes, d'aquelles que li voltaven pel cap durant una bona estona. No tenia ganes de pensar en assumptes banals com ara l'actualitat o el que passava al món. Sentia un impuls interior de deixar-se endur per les cames i pels pensaments.

La muntanya era en certa manera piramidal, amb arestes pronunciades, que amb prou feines les arbredes de pins i altres espècies autòctones no aconseguien arrodonir. L'impuls de les plaques tectòniques seguia intacte, sense que l'erosió l'hagués modificat seriosament. La muntanya es veia sempre de lluny, mai a tocar, i la que en J. Trescaire tenia dessota els peus, la que el sustentava, no tenia forma ni dimensió, ni la podia veure, només se la podia imaginar.

Potser caminar per la muntanya perdut, com un animal salvatge, sense saber a on exactament es va ni quin és l'objectiu de tot plegat, podria semblar una activitat inútil. No ho era pas. En J. Trescaire sabia que els pensaments necessitaven el seu temps d'esbarjo, de deixar-se en llibertat, una hora del pati, o de descans, després que havien estat al seu servei la resta del dia o la setmana. Els pensaments també tenien dret a gaudir del seu estat salvatge.

El cap d'en J. Trescaire bullia d'activitat. Com que caminava no sentia res. No sentia vertigen ni cap mena de sotrac interior. Els pensaments passaven sense estrènyer-lo massa, sense deixar una petjada massa profunda, sense arrapar-se a la consciència de manera persistent i indeslliurable.

Hi havia pedretes tot al llarg del senderó. Li recordaven alguns dels dolors de la vida. Alhora eren esperonadores, el feien reaccionar, no podia deixar de concentrar-se en el que tenia al davant. Fos una roca, o un pendís pronunciat, o alguna irregularitat o solc, un sot o una branca caiguda, no podia despistar-se ni un moment. Havia de tenir cura de per on trepitjava. Això no impedia però el seu pensament caminar lliurement, també esquivant els seus obstacles. Les idees que no duien enlloc calia descartar-les, quan s'havia demostrat matemàticament o reiterativa que així era.

Finalment, després d'una llarga estona de caminada en ascens, en J. Trescaire arribà a un cim intermedi. No s'ho esperava allò. Esperava arribar al cim dels cim, al més alt de tots, al que li havia estat promès des del començament de la caminada. Tanmateix es trobava a un cim secundari, apartat, prou alt com per observar el paisatge però acusat de poca alçada pels cims circumdants. El camí era clar i de fàcil tornada, així que no tenia perquè preocupar-se amb inquietuds de geolocalització. Però el cim no era el més alt de tots.

Per alguna banda havia de baixar. El camí seguia en dues bifurcacions. Una d'elles semblava conduir al cim més proper que si era de primera categoria, pelat i rocallós, indòmit en certa manera, per molt que fossin molts els peus que l'haguessin trepitjat. Aquestes alçades sempre eren lliures, i el seu vent fred i revitalitzant.

Així que emprengué la marxa per la bifurcació que probablement conduïa al cim esmentat. El camí feia baixada, cosa emprenyadora, perquè la forma dels peus i la manera en que estaven adjuntats a la part del final de la cama pels turmells feia que la palanca fos molt més efectiva en pujada que en baixada. Havia de fer saltirons mig en trot per desplaçar-se de pedra a pedra, arraulir-se lleugerament en pendents, fins i tot ajudar-se d'una mà en alguns moments, agafada d'una branca sortint o d'un arbust prou resistent.

Després d'una estona de baixada arribà a una zona més plana que durà poc. En J. Trescaire interpretà que la davallada havia finalitzat, i que ara sí podia mamprendre l'ascensió del pic principal, o el que ell considerava prou principal com per donar-se per satisfet, tot i que no era el més alt de tots.

Els pensaments tota aquesta estona s'havien aturat una mica, la baixada no era propensa a fer girar el cap massa intensament. Havia de posar els cinc sentits en cada moviment. Ara venia la pujada a on tot era molt més mecànic, qüestió de força i resistència, i poc més, a on la gravetat feia tota la feina i com a molt calia preocupar-se de no relliscar endarrere.

Pensava desorbitadament, sense aturador, i alhora sense angoixa. Aquests moments en que no havia de respondre de la lògica i de la comparació dels seus pensaments l'atorgaven la llibertat desitjada. I no tenia que respondre davant de ningú, ni donar cap tipus d'explicació ni justificació, ni demostrar o documentar el que estava pensant. Ho pensava i punt.

El camí li recordava la mateixa realitat, la seva infantesa feliç, els bons moments passats a la vida, sempre amb una muntanya al davant, sempre volent fer el cim, només pel plaer d'arribar a dalt de tot. A la vida ja era una altra cosa. Els freds naturals de la muntanya eren saludables, els freds de les alçades vitals eren insuportables.

En J. Trescaire no es cansava de pensar. De fet la muntanya era el seu claustre particular, però en comptes de fer voltes i més voltes, cosa la més natural del món quan es viu una vida de pensament i misticisme, el que feia era caminar endavant, i deixar-se endur pels capricis del caminoi, val a dir que traçat amb la seva pròpia lògica, i sense cap principi d'enginyeria pel mig que esguerrés el seu encís.

Els pensaments seguien barallant-se i ell no hi posava pau. No en tenia cap interès. Al capdavall es tractava de veure quines idees sortien endavant, quines eren practicables o encaixaven en el seu ideari personal i quines no, si es pot dir que tingués res de semblant a un ideari, que no.

La metafísica i la quàntica es barrejaven, l'infinitament gran i l'infinitament petit s'ajuntaven, el desgovern a dins seu era majúscul, tot governat pel baix continu de la pujada en una polifonia deliciosa de la que li agradava gaudir. En J. Trescaire no es parava a pensar si tot plegat conduïa enlloc o era una absoluta pèrdua de temps. L'emergència dels seus pensaments era tal que havia de deixar-los al seu aire de tant en tant.

Potser arribaria el dia en que no tindria necessitat de pensar, i que no hauria de pujar muntanyes per relaxar-se, i que potser podria assistir en calma a el trànsit imperceptible del sol pel mig del cel sense res al cap, però aquest moment encara no havia arribat. Tot sovint tenia el cap buit, sense cap pensament, i la sensació que els substituïa era d'un cert malestar, que no era preocupant, però sí en certa manera motiu d'inquietud.

Els nervis i les tensions es mitigaven a poc a poc amb cada passa, amb cada centenar de metres d'ascensió. Aquest era el seu veritable objectiu, i no pas d'altres. Deixar-ho tot en calma, tornar a tenir les idees en ordre, no haver de pensar en excès en moments en que no calia fer-ho. Els seus peus sentint les pedretes del camí, per la qual cosa calia dur un calçat adient i no pas de tres centímetres de sola, el feien reaccionar en tot el seu cos fins al cap.

Arribava ja al cim cobejat. La verdor de la boscúria s'havia anat esclarint, i ara ja definitivament el que es trobava eren roques pelades i extensions d'herba allà a on quedava terra, amb algun que altre grup d'arbusts escadussers, abraçant la gama de colors que es podia esperar d'aquelles alçàries.

Al damunt del cim hi havia una roca. S'apujà al damunt, una salt només però prou significatiu. No havia arribat fins allà per quedar-se a mig metre de l'alçada més alta que s'hi podia aconseguir. Mirant l'estesa d'altres cims respirà amb ganes una bona glopada d'aire. Els seus pensaments també havien assolit el cim. Es baixà de la roca i s'hi assegué.

La vista des d'allà era prou relaxant. La grandesa de la natura el feia sentir-se protegit. Lluny de crear-li inquietud el feia sentir al seu lloc al món. Els altres cims eren lluny, si hi havia algú en algun d'ells no el podia veure, se sentia com a una fortalesa, la del seu esforç, que li havia servit per arribar fins allà. L'horitzó era una estesa de planes i muntanyes, que es podia admirar tota l'estona que es volgués.

En aquest èxtasi en J. Trescaire s'estigué uns minuts. Els seus pensaments encara tenien ganes de gresca, i tocava baixar, tranquil·lament. El poble d'a on havia sortit es podia distingir en la distància. Baixaria el cim pel mateix camí pel que l'havia pujat, potser agafant un trencant que hi havia a la plana, que segurament seguia la direcció de la vall evitant així d'haver de tornar a fer el cim intermedi que s'havia trobat. Vist des d'allà no hi havia pèrdua, per arribar-hi al poble només tenia que seguir tota l'estona cap avall.

Comentaris

  • Excel.lent![Ofensiu]
    copernic | 11-10-2011

    I una demostració de que, en literatura el més imortant no és el que es diu si no com es diu. Has eleborat un relat d'una fluïdesa extraordinària, que va seguint el fil d'un pensament alhora que de la pròpia ascensió. Elaborant una metàfora de la vida has confegit un text d'una riquesa conceptual immensa i d'un contingut psicològic enorme. Molt bon relat!

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273797 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.