L'entrevista

Un relat de: Daniel N.
L'entrevistador podia ser qualsevol. Na Joana Martella per exemple. Una experta en psiquiatria i anàlisi de la conducta. D'aquí no surts fins que m'expliquis un drama, pensava en Pere Alegre. Aquesta era la intenció de na Joana Martella, sentir oir drames. Era la seva feina i no estava disposada a renunciar-hi.

En Pere Alegre amb prou feines si sabia com havia anat a parar a un lloc tal que aquell, ell que era persona pacífica i de bones maneres, que no havia comés cap ofensa contra la llei i que no havia insultat ningú. Vivia en certa manera en una mena de llaor de santedat, sense barallar-se i sense oposar-se. El flux de la vida passava per ell de manera natural, en el seu redós, com les aigües del riu deixen en pau el remolí quiet que es forma darrera d'una roca o una fusta enganxada al marge. En Pere Alegre era una fulla seca gronxant-se en aquell remolí.

Així doncs havia d'explicar un drama. Potser hauria de començar per la seva infantesa, que tant agrada a les persones del tipus de na Joana Martella, origen de mals que no poden ser provocats per la malícia per la tendra edat, i en els que apareixen les reaccions humanes més instintives i menys raonades. En Pere Alegre pensava davant la mirada inquisidora de na Joana Martella. La seva infantesa havia estat feliç al capdavall, no la recordava com un temps particularment turbulent. Res a la seva vida havia estat en el fons turbulent.

En Pere Alegre explicà na Joana Martella que de petit uns companys es rigueren d'ell perquè parlà de la mort. No hi havia per sucar-hi gaire, però era un començament. La cara de na Joana Martella ho verificà, presentant-li a en Pere Alegre una faç commiserativa de qui comprèn el patiment dels infants. De fet només era un record que tenia en Pere Alegre, en absolut traumàtic. Un record i res més. El que estava clar era que havia d'explicar la seva vida a aquella dona en episodis, administrant les dosis de dramatisme per tal d'acabar de convèncer-la de quin era l'arrel del seu problema, que de tan arrelat que estava al seu interior no es podia distingir de la seva persona.

En Pere Alegre explicà na Joana Martella que no havia tingut una infantesa traumàtica, que no li cerqués cinc peus al gat, que no provés de trobar indicis o proto- símptomes del que després seria una veritable malaltia. No hi havia res de tot plegat en el fons. El seu problema era únicament la poca connexió amb l'exterior, o una connexió que a en Pere Alegre li semblava feble, fins i tot en els lligams més intensos. Feble i repetitiva. No tenia intenció d'interactuar vivencialment amb ningú, no ho necessitava. Ho feia sovint, però sempre tenint la sensació d'estar més interpretant que sent ell mateix.

No li pensava dir a na Joana Martella. De ben segur que li asseguraria que aquest era el seu veritable problema, l'arrel de tot plegat. Que no havia d'interpretar tant i havia de ser ell mateix. No era tan fàcil, perquè en Pere Alegre no acabava de saber qui era aquest ell mateix, i trobava els altres excel·lents intèrprets que mai no comunicaven el que pensaven de veritat.

Però tornant a l'entrevista, calia enumerar drames, havia de remoure els llots de la seva ment per treure moments que fessin pena, ridículs i desenganys, tot el que conformava el seu pensament, el turment del seu present havia de tenir una causa, i havia de ser una causa en negatiu, no pas una força creadora sinó destructora. En Pere Alegre considerava doncs que s'havia de protegir d'alguna manera, perquè la força era definitivament creadora, i no podia permetre que na Joana Martella destruís aquesta força. Al capdavall de gent normal n'hi ha de sobres, no falten, es troben pertot arreu, abunden i són fàcils d'aconseguir.

Potser els amors i les amistats havien fet mal en Pere Alegre. I era que certament la intensitat i la passió amb que vivia les seves experiències no les podia compartir amb ningú. Les relacions socials no servien per a viure amb intensitat, amb veritat, però això tampoc no li podia dir a na Joana Martella. Si se li acudís dir-li que només el patiment és veritable de ben segur que hauria begut oli. Parla'm una mica més d'aquesta convicció, explica'm perquè tu consideres que la felicitat és artificial i en certa manera falsa. No volia entrar en aquest joc.

Senyora Martella, he patit molt a la vida, necessito ajuda, vull millorar, vull progressar, somio amb repartir fullets de propaganda a partir de les cinc del dematí a la sortida d'una parada de metro i ser feliç. En Pere Alegre pensava que la bajanada era insuperable, mes si la deia de ben segur que na Joana Martella ho consideraria un progrés. Tal era de sàdica i menyspreant pel que feia a les aspiracions de dignitat d'en Pere Alegre.

Senyora Martella, treballar em fa patir, no necessito ajuda, sinó diners, no tinc res a millorar perquè ser millor és un punt de vista només. M'agradaria poder viure amb dignitat, amb dignitat econòmica i moral, no espero una gran fortuna ni molta fama, però sí que se'm faci cas, i no només perquè digui que se m'apareix el Crist redemptor o els extraterrestres, o perquè vegi formigues pertot arreu o m'apareguin monstres cada cop que tanco els ulls. Voldria una dignitat no paternalista.

Aquesta segona resposta no era la correcta. En Pere Alegre no acabava de saber perquè aixecar-se a les cinc del matí per repartir premsa gratuïta era absolutament escaient i lligat de manera indissoluble al fet d'estar parlant amb na Joana Martella. De ben segur que hi havia d'altres que tenien els mateixos símptomes que duien unes vides més dignes, els amagaven potser, avergonyits, temorencs, com una mala olor eixida del cos de la que hom fuig abans de ser identificat com l'autor. Els símptomes eren símptomes, res més. Amagar-los no servia per a gaire.

En Pere Alegre deixà que el silenci s'allargués. Si havia de ser incòmode que ho fos per na Joana Martella. No tenia res en absolut que dir-li. A la seva vida no hi havia desgràcies considerables, no se sentia emprenyat amb l'existència i no tenia grans problemes. Res a dir aleshores. A més na Joana Martella no era coneguda seva. No la coneixia de res i no tenia cap lligam de cap mena amb ella. No tenia perquè explicar-li la veritat, que per altra banda no era gaire veritable.

Em sento sovint en el fons d'un pou d'humida i densa desesperació amb el meu cap podrit per dins i cobert de floridura. Tinc somnis de revetlla horribles a on apareixen monstres i ésser demoníacs que venen a turmentar-me i fer-me l'existència fent-la insuportable. Em deleixo per que em doni algú una solució en forma de medicació que prometo solemnement no barrejar amb el germen del mal, el pixum del diable, o l'alè de Satanàs que ja sap vostè de que parlo.

Aquesta resposta era la més correcta. Al capdavall en Pere Alegre entenia que estava interpretant de nou. Sabia el que volia na Joana Martella, i en concret sabia que no tenia el més petit interès en saber que era el que volia en Pere Alegre, ni el més petit. Només volia sentir les paraules màgiques que havien d'obrir la porta de la cova, en aquest cas per poder sortir, no pas entrar. En Pere Alegre eventualment les diria, una darrera l'altra, amb prou convicció, sense creure-se-les, per tal de poder sortir efectivament de la cova.

L'entrevista s'acabava. El temps de na Joana Martella era particularment valuós. En Pere Alegre podia perdre tot el dia sense fer absolutament res, però na Joana Martella no. Na Joana Martella feia gravitar, era un dels centres de tants sistemes solars com n'hi havia al món. L'entrevista no es podia allargar gaire. Tampoc en Pere Alegre tenia gaires ganes d'explicar res de res. En circumstàncies normals provava de buidar-se tant com podia, amb activitats diverses dites terapèutiques, buidar-se i que no quedés res, res per dir ni res per expressar. Quan es trobava en alguna d'aquestes entrevistes se sentia ridícul. Per explicar-se ell mateix no sabia per on començar. Havia de simplificar, callar, parlar poc i provar de no ficar la pota dient el que realment pensava.

Sortí del despatxet alleugerit. En Pere Alegre podia dedicar-se a passejar passadís amunt, passadís avall com havia fet les darreres vint-i-quatre, quaranta-vuit o les que fos que hi era allà. No l'importava gaire. Només pensava en passejar per un camí veritable, un camí real, amb pedretes i protuberàncies, amb giragonses i ziga-zagues, pujades i baixades, i algun que altre pla per poder recuperar les forces.

Sovint pensava que havia nascut amb ànima de cabra, literalment, sense connotacions, per la manera en que gaudia de les seves dues cames en moviment i l'agradosa que li semblava una bona caminada al bell mig de la natura, en mig de la soledat d'humans i amb els núvols com a companys de jornada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

234410 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.