La simplicitat mental

Un relat de: Daniel N.
En Miquel Arnau es meravellava de la simplicitat mental que l'envoltava, de com les persones tenien raonaments entenedors i sense gaires complexitats. El secret de la felicitat fins i tot era aquesta simplicitat, la manca d'angoixes importants, tenir-ho tot resolt, i molestar els altres si calia, i agredir-los com fos possible per tal de mantenir la seva simplicitat.

En Miquel Arnau considerava que una mica de complexitat al cap no estava de més, que algunes contradiccions podien ser profitoses, que al capdavall no ser coherent i rodó no era cap crim. Però no era de la complexitat mental del que reflexionava en Miquel Arnau.

La simplicitat mental ordenava que cada cosa havia de tenir el seu color, el seu lloc i la seva funció, que hi havia ordres que calia complir i ser estricte en tot moment. Que la tolerància i el respecte pel treball dels altres no valia gaire, en el supòsit que no aportava res a un mateix. El girocentrisme d'alguns els portava a giravoltar en òrbites estrambòtiques al voltant del seu melic.

Ser simple mentalment era fàcil, era el que feia tothom, no hi havia cap secret, ni calia que n'hi hagués. La simplicitat assegurava la causa i l'efecte, la seva relació, de manera que obeir les lleis de la quotidianitat garantien unes determinades prerrogatives, que si d'altres no tenien era perquè es rebel·laven contra aquestes lleis. En Miquel Arnau no compartia aquest punt de vista, però l'observava.

En la simplicitat mental es podia estar carregat de raó. Els elements eren pocs i es podien combinar fàcilment i harmònica, de manera que el que qüestionés aquests elements podia atacar-se amb duresa i contundència. Res no podia impedir la simplicitat mental d'imposar-se a algú amb massa idees al cap.

Hom pot pensar que les persones s'estimen les unes a les altres. En Miquel Arnau no estava del tot d'acord. Moltes persones pensaven que estimar era fer mal, que les paraules dures eren sinceres i que calia en tot moment posar-se dramàtic per tal d'ajudar. En Miquel Arnau considerava que aquestes ajudes eren sobreres, no les necessitava, però en tant que els altres les consideraven necessàries les havia d'aguantar.

Així doncs en Miquel Arnau se sentia disconforme amb aquesta obsessió per la veritat que fa mal, producte de la simplicitat mental, perquè el que feia mal acostumava a ser categòric, i allò categòric no pot sinó ser simple, o provenir de la simplicitat. La complexitat era dubitativa i poc decidida, d'una banda o una altra apareixien interrogants, matisacions i objeccions de tota mena.

En Miquel Arnau es desesperava. Algunes vegades pensava que els altres, o alguns dels altres, estaven entestats en sabotejar-lo, perquè escapava de la simplicitat mental, perquè no coreligionava amb les seves idees òbvies. S'havia tornat a poc a poc una persona del tot conformista amb alguns aspectes de la seva existència. Pacient i mans, sense atacs frontals, perquè trobava que atacar i colpejar només podia ser senyal de manca de complexitat.

El seu interior era d'un recargolament deliciós, alhora que era percebut com a simple pels de la mentalitat simplista o la simplicitat mental. Aquells que consideraven en Miquel Arnau com una persona explicable fàcilment pensaven que la seva vida interior i exterior era prou rica, més rica que la dels altres. Només podien comparar en allò aparent, i d'aparença en Miquel Arnau en tenia poca.

La qüestió al capdavall no era tenir una feina, era que la feina havia de ser prou insuportable, ni tenir una parella, sinó que la parella fos prou emprenyadora, en general les persones amb simplicitat mental consideraven que la vida havia de ser un calvari, que calia fer la punyeta als altres i que d'alguna manera si no els punxaven els estaven enganyant, fent-los creure la bajanada que podien ser feliços.

Les raons eren ben diverses des de la simplicitat mental. El món era un lloc feréstec, i per tant calia fer-ho feréstec, altrament tot s'ensorraria. El feble havia de patir per la seva feblesa, i l'incapaç per la seva incapacitat. No hagués tingut cap sentit que el feble hagués sentit alguna mena de fortalesa o l'incapacitat alguna mena de capacitat. Els de la simplicitat mental podien criticar en tant que tenien alguna mena de superioritat sobre alguns altres que estaven en un estadi inferior, de manca d'habilitat.

En Miquel Arnau es revoltava contra aquesta idea. La simplicitat mental no podia ser reivindicada amb orgull, i molt menys podia ser usada en contra dels altres. Emperò no atacava els qui tenien aquesta simplicitat mental, perquè aleshores ell mateix estaria perdent esmolament al seu cap, i això l'hagués fastiguejat notablement.

Les coses anaven rodades per en Miquel Arnau. Els valents i les seves idees agosarades s'esllomaven a treballar o es cremaven el cervell pensant tot el dia, en les mateixes idees, perquè la simplicitat mental no era impediment per a donar-li voltes a la mateixa simplicitat durant tot el dia. Ni en mantenir converses absurdes durant hores. En Miquel Arnau deia ben poca cosa, no tenia interès en revocar les idees de ningú ni en fer-los canviar d'opinió. En Miquel Arnau era mandrós, amb una raó que no volia compartir.

La petulància d'alguns era insuportable. Amb els seus silencis volien expressar alguna cosa, donar una lliçó o expressar una superioritat. En Miquel Arnau considerava que se'ls podien ficar a on els hi capiguessin els seus aires de superioritat moral. Per altra banda, val a dir que en Miquel Arnau reivindicava la simplicitat de les coses, la simplicitat de la vida i la tranquil·litat d'estar en pau amb un mateix.

Podria semblar una contradicció, però no ho era. Les coses exteriors eren simples, eren objectes de la quotidianitat i tenien els seus mecanismes. No havien de ser complicats. Els objectes interiors eren d'una complexitat més elevada, responien a una interpretació determinada del món i no podien ser reduïdes satisfactòriament a les coses exteriors, si més no a unes quantes. Calia entendre que de coses interiors genuïnes hi havia poques, perquè al capdavall tot el coneixement d'una persona prové de l'exterior.

El cas era que en Miquel Arnau valorava les coses simples i els raonaments complexos, no pas a l'inrevés. No vivia abocat a l'exterioritat sinó a l'interioritat, i considerava que no havia de revelar el que pensava sense consideració i sospesament.

Així doncs apreciava els plaers senzills i quotidians, sense gaires extravagàncies, i deixava discórrer la seva imaginació, que havia de seguir els seus propis camins, sense gaires idees prefixades, provant de comprendre-ho tot alhora. Millorar-se en el coneixement del món, fer-se potser més savi, o si més no tenir més coneixements que el poguessin fer comprendre millor més coses, vet aquí els seus objectius.

Mirava el carrer i veia passar els cotxes, veia les botigues, les persones i la seva manera de vestir, cadascú provant d'expressar la seva personalitat, i ho trobava relativament correcte. En concret en el cas dels cotxes ho trobava una ximpleria, en qüestió de vestimentes potser també. En Miquel Arnau s'ocupava poc o gens del seu aspecte, i en algun moment havia triat una peça de roba que havia esdevingut permanent, sense gaire interès per demostrar qui era o qui pretenia ser.

El formatge era el súmmum de la simplicitat. Se'l menjava per la seva condició elemental de matèria primera de l'esperit. El pa era una altra de les seves predileccions, i potser el pernil i el fuet. No necessitava elaboracions sofisticades per tal de sentir-se satisfet per un àpat, i havent menjat i dormit, no necessitava gaire més per a sentir-se còmode amb la seva vida. La resta eren ganes de fer rodar el món, de continuar amb una civilització, de pensar en que hi ha raons fora de la raó, en pensar que un plat elaborat d'una manera concreta expressa el significat dels temps. Tot plegat bajanades.

En Miquel Arnau no estava gaire disposat a fer concessions a la realitat. Potser tot plegat convidava a ser d'una determinada manera, de tenir uns gustos i unes aficions, de fer unes activitats o unes altres, mes ell no seguia aquest raonament extret de la simplicitat. Del món només volia nodriment i aixopluc, i alguna mena de font d'entreteniment per a la seva ment, mantenir-la ocupada i productiva en coses que no tinguessin una veritable utilitat pràctica.

Comentaris

  • Daniel N. | 18-07-2011

    Se sent estrany, però això no el fa patir, i si el fa patir aleshores canvia d'actitud o inclús de gent, es dóna un temps, canvia rutines...

  • Deu ni do...[Ofensiu]
    AVERROIS | 16-07-2011 | Valoració: 10

    ...Daniel has fet un tractat de psicologia en poques línies. En Miquel Arnau és la imatge de la senzillesa exterior, cosa que en el món d'avui quasi no existeix. Quasi tothom es mou per una estètica, uns objectius que ha marcar fa temps la societat i que sinó hi estàs d'acord ets un marginat. Potser si tothom fos com el teu protagonista les coses anirien millor. Però encara que ell sigui feliç a la seva manera, conviure amb els altres...no el fa sentir-se estrany?
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

219219 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.