En Xino-Xano

Un relat de: Daniel N.
En xino-xano s'ho prenia amb calma. Tot podia esperar una mica, no calia tenir pressa ni avançar-se als esdeveniments. Calia aprofitar el temps per desaprofitar-ho, no fer-se mala sang i deixar apagar-se els incendis per si mateixos. En xino-xano via passar la vida en certa manera, i veia passar les persones que hi passaven per la vida.

Alguns s'entestaven en tenir un poder que no els corresponia, en creure que el seu imperi implicava llocs de pública concurrència o d'accés lliure. No era així. La hipocresia general feia que aquestes persones se sortissin amb la seva temporalment. En xino-xano però sabia esperar.

No era el cas d'enfrontar-se frontalment amb els que li provocaven algunes incomoditats. Al capdavall li servien de font de serenitat, observar-los el feia sentir més tranquil, més al cas de les coses, més il·luminat i més visionari. En xino-xano tenia els seus moments elucubradors, en els que les seves pensades volaven fins a l'infinit. Per altra banda, la seva vida era tranquil·la, serena i sense particulars inquietuds, més enllà de les quatre coses que emplenaven el seu temps.

A saber, cultura i nutrició. S'interessava per estar correctament alimentat, sense dèficits importants a la seva dieta. També es formava personalment, en el seu dilatat temps lliure, que era pràcticament tot el temps. Escoltava històries d'aquí i d'allà, sempre provant de no extreure'n conclusions massa generals. En xino-xano es deixava endur de vegades per la imaginació.

Els veïns eren un pel punyeters. Li feien la guitza de tant en tant i en xino-xano no en feia gaire cas. Al capdavall el més probable era que acabessin malament, en un mal lloc envoltats de gent com ells, amb les seves mateixes activitats però encara més grans, i més perverses. En xino-xano no el preocupava la caiguda en picat dels altres, els seus naufragis personals se'ls gestionava tot sol, i no tenia perquè ajudar ningú a sortir d'unes aigües a les que hi voldria tornar immediatament després de ser salvat.

Així doncs passaven els dies i les hores sense gaire feina i amb un relatiu entreteniment. En xino-xano apreciava la seva ganduleria. D'altres s'esforçaven a la seva manera per tal de sortir endavant, o endarrere, però si més no ho provaven. En xino-xano no feia cap mena d'esforç, ni ho intentava. Deixava que el seu cap funcionés més o menys lliurement i desestimava els lligams que no l'interessaven.

En xino-xano no sentia profundes enveges. Si ho hagués fet hagués estat molt infeliç, preocupat pel que no tenia o pel que tenien els altres. De no fer gaire cosa a la vida no se'n podia treure profit, si més no el profit de l'orgull, així que havia aprés a ser humil, a no aixecar massa la barbeta i a dir que sí. Al capdavall eren els altres els qui s'escarrassaven a progressar, a fer les grans coses, a posar-ho tot al seu lloc, o més aviat al lloc que ells consideraven. Això no ho feia en xino-xano, quan quelcom havia trobat el seu lloc natural ho deixava allà, sense molestar aquest quelcom.

Podria semblar que la vida reservava amargues decepcions per en xino-xano. No l'importava. Al cap i a la fi en aquell moment com en molts d'altres estava fent exactament el que volia fer, sense més, i estava satisfet del que estava fent, per la qual cosa no havia de preocupar-se del que havia fet abans o del que faria després.

En xino-xano considerava que les pauses llargues eren del tot indispensables. Per veure-hi clar calia deixar passar el temps, esperar a que les ebullicions de l'esperit s'apaivaguessin, a que tot tornés a la calma. La fortalesa interior l'ajudava, sabia quan calia dir prou, no pas als altres, que no escolten, sinó a si mateix. Quan el seu interior cridava prou, era prou.

Així doncs calia posar fre als excessos dels altres, dels presumptes enemics o enemistats. Però fer-ho de manera decisòria, sense comunicar-ho, expressar-se en les decisions era del tot inútil. Calia perseverar-les, manifestar-les i posar-les en pràctica, però no demanar-les. La fortalesa interior feia que fos capaç d'enfrontar-se a moltes coses, les quals en principi no feien fila de ser gaire gestionables.

En xino-xano però s'ho prenia amb calma. El millor remei contra la presa de pel era no tenir pressa. Els bromistes i estafadors sempre tenien pressa, volien aprofitar el factor sorpresa, el desconcert, la incapacitat de reaccionar. En xino-xano no tenia pressa. Si li demanaven quelcom no es deixava atabalar per urgències o peticions de rapidesa. S'ho prenia sempre amb calma, amb la seva força interior i sense deixar-se influir per les necessitats de ningú.

Certament era un comportament insensible, poc empàtic, poc col·laborador. Alguns li retreien i ell no feia cas. Amb alguna gent, prou triats, podia tenir més o menys pressa, i fer algun esforç en pro de la col·lectivitat. Amb d'altra gent només calia no tenir pressa, deixar passar el temps, saber quins eren els fonaments de la seva raó i mantenir-se fidel a aquests fonaments.

En xino-xano veia passar la vida, observava amb atenció el que l'envoltava, no es deixava entabanar per coses grosses i defugia l'enfrontament. El món era ple de racons, i de ben segur que en algun o altre se sentiria a gust, i per tant cap retirada no era una derrota, en tant que implicava només un canvi d'ubicació.

Així doncs no esperava ser gaire comprés. Li dirien covard per fugir, quan tothom fuig, li dirien que no s'havia establit enlloc, quan això era absolutament fals. Li explicarien les bondats de la responsabilitat, el compromís i el coneixement d'un mateix. No l'interessava, no li aportava res tot plegat. No el feia millor ni li donava millor capacitat de pensar.

En efecte, deixar passar el temps era retrobar-se amb un mateix, un xic canviat. I era també retrobar-se amb el pensament. No es podia esprémer el cervell com una llimona, ni pretendre fer licor de les idees, fent-les aparèixer del no-res intencionadament. Les idees amb el seu temps capriciós sorgien quan volien, en un sentit o en un altre, sense que hi hagués d'haver-hi una intervenció o una pressió concreta per tal que sorgís. Les idees calia deixar-les al seu aire.

El mateix passava amb els pensaments. Eren propostes del cervell de coses que es podien arribar a fer. Potser la majoria pensava que les seves idees eren desitjos interiors, que s'havien de realitzar només per haver-les tingut. No era el cas d'en xino-xano, que considerava que no tot el que pensava ho podia dir, ni tot el que podia dir ho arribaria a fer. El cas era que un cervell efervescent havia de ser ignorat en certa manera, i observat com la resta. La seva consciència era una gran observadora, que mai no prenia una decisió gaire en ferm.

En xino-xano desconfiava de la gent amb massa empenta. Sovint patien d'un desequilibri interior, d'obligacions de neteja no realitzats, de mals moments mal païts i mal conjurats. La gent amb empenta era contrària al seu estil de vida, a la seva observació. Pensaven sense raó que ells encertaven. Pensaven aquesta gent amb empenta que feien el correcte, que no hi havia dubte, que no hi havia fins i tot opinions. Per a la gent amb empenta hi havia coses que no eren opinables, el pal de paller del seu pensament.

En xino-xano però no atenia gaire les súpliques i rogatòries d'aquesta mena de gent. Si havia de pagar-los un determinat delme, a aquest sants màrtirs dels temps que corrien, doncs ho feia, amb poques ganes i certa indiferència a la cara. Ho feia perquè sabia el que podia passar si no ho feia. Després la seva desgràcia potser l'alegraria, potser no. Potser eren necessaris tota aquesta mena de gent, per tal que la vida tranquil·la tingués alguna mena de valor, més enllà de la mateixa tranquil·litat.

Així doncs, podia donar-se el cas que en xino-xano abandonés la seva tranquil·litat habitual, per embarcar-se en alguna empresa de dubtosa finalitat, sense rumb i sense un capità competent. Ho feia temporalment, per intercalar la seva vida amb d'altres activitats, amb d'altres inutilitats que el feien sentir particularment viu.

Perquè en xino-xano alimentava el seu estómac, el seu cor i el seu cervell, amb aliments adients a cadascun dels òrgans. La bona cuina li semblava necessària, els moviments de la passió, indispensables, i emplenar-se el cap d'alguna manera un bon remei. Per això mentre no veia passar la vida s'ocupava dels afers de la supervivència, que en el seu cas era veritable supervivència. El seu tarannà en certa manera caçador el duia per aquests camins.

Emperò, en xino-xano no li donava importància a la supervivència. Era el que feia tothom, si fa no fa, seguir endavant amb les eines que li havia donat la vida per sobreviure, per no perir, si més no abans d'hora, per seguir existint.

En xino-xano mirava el cel meravellat. Els núvols li feien pensar, tan complicats de copsar, tan simples en la seva bellesa, i alhora tan complicats. Era com la vida, que cal deixar-la passar, i pescar-hi de tant en tant un peix, tenir un bon àpat i anar-se'n a dormir tranquil.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273793 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.