Sense pena ni glòria

Un relat de: Daniel N.
De passar per la vida sense pena ni glòria en Joan P. en sabia bastant. De glòria ben poca. El normal era passar amb pena. Per tant la dificultat estava en evitar-la. En Joan P. trobava que hi havia massa pena a tot arreu. I que algunes vegades anava associada a la glòria, si més no a la glòria pretesa, que no pas l'aconseguida. Així per aconseguir una certa glòria calia passar per una gran quantitat de penes.

En Joan P. per tant no volia ni pena ni glòria. Volia ser indiferent a gairebé tot, passar de puntetes, no fer soroll, amagar-se darrera la indiferència dels altres pels afers aliens. Observava al seu voltant. Mirava inquisidor i feia anotacions mentals. No tenia cap necessitat d'alimentar gaire el seu orgull, si més no d'una manera directa i immediata. Ho feia d'altres maneres. Ell era el seu jutge.

Algú diria que en Joan P. era un absolut covard. Que no s'enfrontava a la vida, que no donava de si mateix tot el que podia donar. Ell reflexionava. Els altres arriscaven i s'exposaven. Els perills de l'existència no eren un obstacle per tal de provar d'aspirar a grans fites. Per en Joan P. la cosa era ben diferent. L'existència era un perill, una amenaça, constant, un atac que no s'aturava. Ell s'havia de protegir, potser els altres no en tenien necessitat.

Reflexionava sobre la mundanitat d'algunes de les primeres figures del planeta. De la injustícia que representava una societat icònica, idòlatra, que feia de les persones divinitats carnals, que acabaven per tenir defectes i fins i tot per estar podrides en vida. No considerava que hi hagués una necessitat en aquest enaltiment de la persona, en l'adoració de l'home per l'home, en la diferenciació. No hi havia una necessitat estrictament biològica.

Era el pur atzar el que dominava les altes esferes. S'hi arribava per l'atzar del naixement o per l'atzar de la sort o d'una trajectòria impecable. La sort del mecenatge i l'aprenentatge o d'altres sorts. Però no era aquest el tema que ocupava en Joan P. Sinó el de la pena i la glòria.

Efectivament hi havia qui assolia la glòria després de esforços i sacrificis. En Joan P. prou s'adonava que una bona dosi de flagel·lació i dolor era indispensable per tal d'accedir a alguns cercles, a espais de privilegi o a clubs privats. Calia entrar en la secta particular, calia saber triar la secta. El que diferenciava l'home comú de l'escollit per la glòria era el grau de sacrifici amb que volia acompanyar el seu talent natural. En Joan P. potser tenia talent natural. Li mancava manifestament el més minso esperit de lluita o sacrifici.

Es deixava endur sovint pels esdeveniments, com si no tinguessin gaire a veure amb ell o amb els seus problemes. Provava de viure una mica a part, sense implicar-se en les relacions, d'un manera distant, emmurallada, darrera d'un vel, com una musulmana presumptament devota. No l'interessava el món, i era prou evident que ell no l'interessava al món. Al seu voltant tothom es mirava el melic. Provava de cantar-se a si mateix les seves pròpies excel·lències. El mercadeig de mèrits era lamentable.

Així ho pensava en Joan P., amant de la feina pausada i silenciosa, de no fer-se gaire publicitat de si mateix, de provar de passar desapercebut, de ser útil sense ser necessari. Mirava al seu voltant encuriosit. Enveges, gelosies, mals humors, mala folla, odi, rancúnia. En Joan P. era indiferent del tot a aquests sentiments. Sense pena ni glòria no tenia perquè conrear-los.

Alguns parlaven de la seva producció. Encenia l'aparell i escoltava les seves paraules. Havien d'explicar l'inexplicable, el fet creatiu, allò intuïtiu i acièntific, allò que sorgeix espontàniament amb discursos recargolats i elaborats per tal de justificar el difícilment justificable. El procés creatiu en qualsevol àmbit de la vida no era explicable, en parer d'en Joan P, sinó que l'explicació suposada del procés creatiu era un nou procés creatiu en si mateix, tan lligat al procés creatiu original com el que hi pot haver entre un poema i el paisatge que indirectament l'inspira.

Però en Joan P. no havia de preocupar-se. No s'exposava, no donava peu a la retroalimentació, ell no era una màquina, no volia preocupar-se dels nivells de la seva consciència i dels seus elements, ni de la manera en que podia millorar-se a si mateix. Es trobava prou bo i prou adient, sense gaires per canviar. Per bé que el titllessin de pesat o de tancat o de poc comunicatiu, no tenia perquè comunicar res de res, ni respectar res ni molt menys l'ortografia exacta o l'expressió acurada.

Entendre el món per en Joan P. era entendre la seva relativa simplicitat, la simplicitat de la comprensió possible i per tant la seva relativitat, en tant que el conjunt d'elements del món era inabastable. Contra més alt es pujava millor era la vista però més detalls es perdien. La glòria era un engany, i potser una trampa. Dolorosa i sacrificada amb prou feines els qui l'atenyien en podien gaudir. En Joan P. no la volia per a res la glòria, si li havia de costar un esforç. Ja s'havia esforçat prou a la vida.

Per altra banda hi havia gent que feia l'efecte de necessitar una raó per viure. L'imperatiu vital de l'existència no era prou, el fet de ser-hi al món no bastava. Calien raons per fer el que hom feia. Raons de profunditat, potser la paternitat o maternitat, potser la glòria, potser l'oblit o la fugida. Però l'imperatiu vital continuava sent el mateix. Hom hi era i alguna cosa havia de fer.

En Joan P. i la glòria vivien distanciats. No era un guerrer en absolut. Tenia les seves batalles particulars, però en absolut se sentia part d'un exèrcit. Els altres eren paladins de les seves causes. La causa d'en Joan P. era en Joan P. i com fer que ell mateix seguís endavant, sense recular ni enfonsar-se. La glòria no l'ajudaria a ser millor o més feliç.

Es podria argumentar en contra d'en Joan P. que era un covard, que renunciava a allò que no podia obtenir, que renunciava a tot per no haver-se d'esforçar per res. La cosa no era tan simple. Perquè al capdavall en Joan P. havia fet coses enormes, immenses, sobrehumanes, i les seguia fent. Amb petites peces construïa grans obres, com aquell dibuix que tenia a la tauleta de nit, al que afegia uns traços de tant en tant. Amb poc esforç i poc sacrifici es podia edificar un gratacels. El problema de la glòria era un altre. Eren la pressa i l'esforç.

La veritable llibertat havia de passar necessàriament per deslliurar-se de les imposicions alienes. Del tros de societat i de món que s'havia hom ficat voluntàriament al cap, per tal de fer el que tocava fer quan tocava fer-ho sense que ningú hagués de donar instruccions per tal que es fes. En Joan P. cada cop creia menys en aquesta mena d'obligacions. Al capdavall l'interès de la societat i el seu particular no tenien perquè ser coincidents.

I les penes eren poques. Sense els esclavatges de la paraula donada i de les expectatives creades no tenia perquè enfonsar-se en la pena. En tenia de sostinguda, la gaudia, era l'alternativa a la glòria en certa manera. A la glòria en tant que situació extàtica. La pena la tenia a dins del cor, sense que li pesés massa. L'ajudava a passar desapercebut, a ser una persona tristoia, seriosa, sense gaires complicacions, amb una certa riquesa interior.

I no volia dir en Joan P. que les persones que assolien la glòria estiguessin d'alguna manera buides per dins, que fossin pobres per dins, que no tinguessin més que negrors per amagar. El cas era que calia triar, entre la pena saludable en consciència amb un món irracional i un excés d'optimisme, alimentat pels èxits aconseguits. La pena d'en Joan P. era una defensa, i no era una pena en el fons, perquè no el superava. El pes podia enfonsar el vaixell, o donar-li estabilitat, era una qüestió de quantitat només.

Així que en els seus intents de passar per la vida sense pena ni glòria hi havia més pena que no pas glòria. Però no podia ser altrament. Perquè la glòria no deixava de ser un frau, una gran ignorància, del patiment dels altres, de tantes injustícies, d'un món que donava més per plorar que per sentir-se feliç. En Joan P. mirava al seu voltant amb dosis controlades de desesperació. Li agradava administrar-se en la seva desolació, sentir-se abatut amb un cert control, i estalviar-se la ineludible decepció de confiar en excés en els altres.

Potser era un nihilista descarat, sense vergonya, incapaç d'assumir cap responsabilitat, incapaç de estar a l'alçada de si mateix i de les seves accions. Potser amagava massa el cap sota l'ala, mentre d'altres es mullaven i feien les coses que havien de fer quan les havien de fer. Però a en Joan P. se li en fotia el que hom suposava que havia de fer. Els seus camins eren lliures, i les seves soledats i tristeses no podien ser compartides.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273797 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.