Crisi

Un relat de: Daniel N.
En temps de crisi el món perfecte trontollava, destacar no era ben vist, i tot plegat es tornava rancuniós i resclosit, els pensaments de les persones, i els seus afectes i emocions, tot plegat esdevenia més dens, menys vaporós, sedimentat i conglomerat de tal manera que la més mínima felicitat calia amagar-la. En Joan P. volia dir-ho en poques paraules, sense estendre's massa, però no ho pensava fer. Volia explicar-ho tot més detalladament, encara que al capdavall no hi hagués gaires de detalls, i tot plegat es confongués en un anar i tornar amb el mateix sense arribar enlloc ni sortir tampoc del cercle petit de les seves disquisicions.

La crisi era tant personal com global. Hi havia crisi de confiança en els gestors del món. La gent, correntment malhumorada i queixosa, sempre en peu de guerra en contra dels dirigents, criticaires, parladors de cantonades i de racons, sense donar mai la cara ni aportar res positiu, sense ficar-hi realment la cullerada, però ficant-la sense parar, aquesta gent s'havien tornat conformistes, astorats, atordits, davant la evidència que la ineptitud en governar el món no es podia només suposar, sinó que s'havia confirmat de ple. En Joan P. Potser entenia que algunes persones sentissin cert pes a sobre amb tanta desgràcia, ho podia compartir, mes no era d'això del que parlava, sinó de l'evidencia, constatació o confirmació que eren tots plegats uns inútils i uns pocavergonyes i que mai no havien dit la veritat.

Els humoristes s'ho passaven malament. No hi havia tema del que parlar sense tocar alguna ferida, d'aquelles que té la gent amagades a dins el seu cos, al pit o al ventre, ferides que sagnen lentament, sense arribar a matar, i que quan són tocades produeixes dolor. El sofriment pertot havia fet la gent sensible, receptiva a qualsevol emoció negativa, reactiva. Els humoristes de sempre, la gent seriosa avesada a prendre el pel de manera simpàtica, ja no eren agradables, molt menys simpàtics. Semblaven ara ridículament lleugers, intranscendents, incapaços i desafectats dels afers quotidians, de la realitat del govern, de les seves exigències. No s'hi podia fer res, qualsevol era antipàtic a al gent, als individus conformats de la societat, a la majoria, al poble, fet que feia que fos molt millor callar i amagar-se un tan com hom pogués que dir un sol mot o decantar-se en qualsevol afer. Les coses estaven així i en Joan P. prou que ho veia. Ell mateix se sentia indignat amb algunes de les coses que passaven al seu voltant. Indignat d'una manera que li feia mal, que li produïa dolor permanent, estantís, que no volia marxar. Per això en Joan P. ni es mirava els noticiaris, ni amb prou feines no es preocupava del que passava al món. No l'interessava veure com arrossegaven les seves incapacitats els governants d'un o altre lloc. Havia pres consciència de la relativa desgràcia que era l'home, i del fet irrefutable que eren homes i dones els qui el governaven, sense cap connexió amb allò sobrenatural o espiritual, ni tenien la més mínima idea de que fer ni cap a on anar.

Tanmateix no tot havien de ser desgràcies. En Joan P. es trobava particularment malenconiós i gustós de deixar-se endur per una certa tristesa, per un estat d'esperit relaxat i conformista, sense gaires estridències o sortides de to, sense crits ni histèries sense justificar. Considerava que les coses estaven com estaven, que seguirien estant igual una bona temporada i que per tant no valia badar i deixar que l'angoixa l'estrenyés els camins, al contrari, havia de prendre-s'ho tot com una inversió a llarg termini, sense que el seu cap deixés de pensar amb claredat i sense que les seves paraules perdessin l'encantador toc d'humor característic de la seva persona. Se sentia jovial i animat, rejovenit una cinquena d'anys, amb ganes de fer coses.

Potser era un estat de dualitat, crisi per enfora i alegria d'esperit per dins. No ho sabia del cert. Si que era cert que calia una certa predisposició per encarar la vida amb garanties certes de reeixir en alguna faceta concreta. El problema de la tristesa era que atacava la imaginació, les coses eren evidents en ella, tot plegat seguia un pla, una organització, hi havia una explicació per la diferència, i no era agradable. Aquest també era el món de la crisi, en el que poderosos i enriquits, als quals els hi havia saltat un hipotètic cinturó suposat, no del tipus que tenen sivella i són de cuir, que no era analogia correcta atès el cas, sinó més aviat que els tals poderosos haguessin descobert que duien una goma elàstica de cinturó, que amb el seu sobrepès en haver inflat la panxa aquesta havia saltat, i tot d'una es trobaven per atzar a sobre de l'escenari, s'entén que públic, a dalt la tarima amb els pantalons abaixats i els calçotets rossegats a l'aire. Així doncs de ben segur que molts d'ells haguessin volgut desaparèixer. Quan hi havia bonança ens podien dir el que havíem de fer, quan hi havia crisi quedava en evidència que ningú no sabia que fer, que no hi havia res a fer, vaja.

En Joan P. atenia amb una submissió escrupolosa les seves obligacions amb la societat, i ho feia de gust perquè sabia que no era moment per a gaires excentricitats o particularitats seves. Així doncs feia tot el que li demanessin, sempre en un sentit apàtic del terme i tenint en compte que es reservava per a si mateix els beneficis de l'esforç, per al seu gaudi i per al seu engrandiment personal interior, i no pas per a produir més i millor o per a ser més eficaç o més profitós al seu patró. El cas era que havia sentit a dir que alguns havien esdevingut veritables sàtrapes, tirans de pacotilla que volien fer-se forts a les seves places. Ell els deixava fer. Alguns eren grans als seus castells, al pati d'armes, amb una espasa esmussada a la mà, grans i valents, però covards tan bon punt com creuaven el pont de la fossa i s'endinsaven en el prat fronterer a la muralla. Infamement covards, fins al punt de menysprear en Joan P.

Com que també era rancuniós, havia pensat en apallissar el seu cap i ofegar-lo en un estany d'aigua, que semblés tot plegat accidental, i per si de cas fugir del país, amb destinació desconeguda i no prefixada. Les bajanades de l'home tal havien arribat massa lluny, havia de fer alguna cosa, i no era esperar. El moment de l'acció havia d'arribar.

És clar que en Joan P. necessitava d'una estimulació particular per tal d'arribar a cometre aquests actes repugnants, fins arribar a l'assassinat premeditat i l'amagament del cadàver. Tot plegat estava justificat. L'havien insultat i menyspreat. No podia seguir al costat de tals persones. Potser podria escriure les deu raons per les quals assassinar-lo o no. No ho sabia.

La crisi anava a més. No feia sinó alimentar-se a si mateixa. En l'oblit dels temps de bonança, passat ja més que remot, gairebé somiat, es feia més crua la realitat enfonsada de tot plegat. No era només un sot en el camí, ni una baixada que per la mateixa velocitat acumulada seria una pujada amb embranzida i fàcil. La cosa era ben diferent, en Joan P. se sentia i sentia la situació empouada, enfangada i emmerdada. No s'hi podia fer res de res pel moment, calia esperar, la tristesa i el desànim eren com una pestilència, de la que es podia contagiar en qualsevol moment si sortia massa al carrer o es comunicava amb massa gent. De sobte li semblava que tot plegat havia d'esclatar. Però no ho feia.

Efectivament, hi havia certa perillositat en tot el que s'esdevenia arreu. Perillositat per a ell mateix, d'entrar en una dinàmica negativa, de perdre la seguretat, el control, el rigor i fins i tot la mateixa estima d'ell mateix, peça que no podia permetre de cap de les maneres que quedés afectada per un mal succés. Però tot plegat eren coses del futur, de les que no havia de preocupar-se immediatament. No requerien la seva atenció, així era la crisi, latent, martellejant, com una coïssor, sempre a punt per tal de fer mal, i esguerrar les millors intencions arrossegant-les al seu pou humit i podrit per tal de fer-les inútils i sobreres com un do o una habilitat sense aplicació.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

219146 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.