Llums al cel

Un relat de: Daniel N.
Les lluminàries es movien a gran velocitat. Havia sortit a fer un vol nocturn, no esperava tot allò. No sabia que eren aquelles boles de llum ni quines intencions podien tenir, envers ell o envers tota la raça humana. En Pasqual Quitós no li donà gaire importància d'entrada, podia tractar-se de qualsevol cosa. Després s'inquietà més i més, fins que fugí espantat de les lluminàries, convençut que portarien desesperació i calamitats.

Una de les lluminàries xocà contra una altra. Els ordinadors que les dirigien no devien de funcionar massa bé. Davant d'en Pasqual anà a parar una d'elles. No era cap lluminària, semblava més aviar una aeronau, i no pas prou moderna com per provenir d'un altre planeta. S'obrí una portella de la que sortí un senyor amb una estranya vestimenta, i un casc que li cobria tot el cap. Se'l tragué i en veure en Pasqual Quietós renegà en una llengua estrangera. Després feu una puntada de peu al vehicle estavellat i s'assegué dessota un arbre amb aires meditatius.

En Pasqual Quitós corria cames ajudeu-me. Si era un espia estranger de ben segur que no volia deixar testimonis de la seva caiguda, si era una altra cosa també valia la pena córrer. S'enfilà a un arbre i des d'una de les branques estant admirà tot l'espectacle que es desenvolupava al seu davant. Les naus no eren normals, no semblaven avions, ni tan sols dels més moderns que coneixia de les potències més avançades. Tampoc l'home que havia baixat de la nau estavellada semblava d'un altre món. En Pasqual Quitós no ho entenia, tampoc no ho volia entendre.

Ell havia sortit legítimament a fer un vol nocturn, una passejada sense cap mena de transcendència, i es trobava al mig del bosc envoltat de llums que es movien pel cel sense cap trajectòria definida. Algú havia de donar explicacions, d'això n'estava convençut, però les hauria de donar en un altre moment, perquè en aquell instant en Pasqual Quitós no estava per a gaires contactes humans.

A la llunyania veié aproximar-se un vehicle militar. Era sens dubte un tot-terreny pintat amb colors de camuflatge i sense dur la bandera de cap país, i s'aproximava a l'arbre al que s'havia apujat en Pasqual Quitós. Venien a per ell, a fer-li preguntes, a esborrar-li la memòria, a donar-li pestilents sèrums i injectar-li substàncies amb efectes secundaris terribles. El vehicle s'aproximava a l'arbre a certa velocitat. Passà per sota. En Pasqual Quitós ni tan sols feu intenció d'amagar-se. No anaven a per ell. Per una altre cantó s'adonà, en girar el cap per veure passar el primer tot-terreny, que venia un altre circulant per una altra banda, en ruta de col·lisió amb el primer.

Devien de ser bastant ximples i donats als accidents els que hi participaven en l'operació, perquè efectivament els dos tot-terrenys varen xocar de costat l'un amb l'altre. Això va fer pensar en Pasqual Quitós que potser es tractava d'una maniobra a on els que dirigien els vehicles eren autòmats o éssers programats d'alguna manera, i que els sensors no els tenien gaire afinats. Fons com fos els dos tot-terrenys varen explotar. I ningú no va anar a donar-los-hi un cop de mà.

En Pasqual Quitós no pensava fer-ho tampoc. Si havien estat tan enzes de xocar-se d'aquella manera eren capaços de tot. Potser eren militars al capdavall, dels que ja eren coneguts, dels que no tenien gaires llums al cap. El millor era quedar-se a l'arbre i esperar a que tot l'enrenou s'acabés, encara que això pogués significar tota la nit i part del dia següent.

Per damunt seu, del seu arbre, passà el que era clarament un helicòpter. No era una de lluminàries que es movien a l'atzar encara pel cel, xocant les unes amb les altres, sinó un perfecte helicòpter, amb les seves aspes i el seu rotor, enfocant una potent llum sobre el terra. En Pasqual Quitós passà una mica d'ànsia, de no ser descobert, encarcerat, torturat i emmetzinat amb sèrums esborradors de memòria i altres substàncies que no volia provar.

Per un altra banda venia un altre helicòpter, reconeixible per l'estrèpit generat per les aspes que giraven i perquè el primer helicòpter l'estava apuntant directament. L'altre helicòpter, legítimament emprenyat, apuntà els seus dos focus cap el primer, fins que varen xocar, segurament enlluernats, l'un contra terra, havia anat perdent alçada sense adonar-se i l'altre contra el primer, en el seu intent de seguir-lo fins al final. De les dues naus sortiren uns humanoides en flames que es llençaren a un riu proper. Els dels tot-terreny disparaven atrinxerats darrera els vehicles destrossats, i els altres cridaven en llengua estrangera, mentre que en Pasqual Quitós seguia penjat al damunt d'una branca.

No tenia intenció d'ajudar ningú ni de reparar res. Ells tot solets s'havien ficat en aquell embolic, així que no tenia cap obligació envers cap d'aquelles persones. De sobte un dels tot-terrenys explotà sorollosament, i l'altre experimentà una revifalla de les flames i finalment també explota. Ara els que corrien com torxes humanes eren els que feia un moment havien estat disparant als de l'helicòpter, des d'on en Pasqual Quitós li semblà sentir insults i riallades.

En Pasqual no sentia gaire simpatia pels del tot-terreny, però tampoc creia que fos cosa de broma que els hi hagués esclatat a la cara i s'haguessin rostit com pollastres. Les rialles duraren una bona estona, fins que un míssil aire-terra impactà a la vora dels dos helicòpters estavellats i es feu el silenci. Seguidament començà una baralla dialèctica al voltant dels helicòpters i se sentiren trets de fusell. Algú cridà alguna cosa en llengua estrangera i, segons va poder veure en Pasqual Quitós des de la branca de l'arbre, els supervivents fugien ara cap a una altra banda.

Un regiment sencer d'infanteria s'aproximava. Disparaven a l'aire, en direcció a les lluminàries, acompanyats d'uns carros blindats amb equipament antiaeri. Les lluminàries anaven caient una darrera l'altre, mentre disparaven una mena de raigs de llum sobre el regiment d'infanteria, que cridava visques en idioma estranger. Al final no quedava ni una de lluminària. Arribaren a on eren els dos helicòpters estavellats i en trobar-hi supervivents els varen rematar immediatament.

Tot seguit el regiment avançà i es perdé a l'horitzó. En Pasqual Quitós no sabia ben bé que fer. El silenci s'havia fet pertot. Observava naus, tot-terrenys i helicòpters tots en flames, però no semblava haver-hi cap mena d'activitat humana. Potser era segur baixar-se de l'arbre i tornar-se cap a casa, si seguia dempeus.

Així ho feu. La batalla havia estat dura, inexplicable, desordenada i sense fonament, però havia estat. S'agafà d'un sortint del tronc, que potser en un altre moment havia estat una branca ara tallada i aconseguir posar el peu a terra.

Durant el camí de tornada assistí a un espectacle desolador. Pertot hi havia cadàvers i naus destrossades, hi havia sentor de combustible cremat, fumeres aquí i allà, membres mutilats i caps tallats. No trobà cap soldat amb vida, només alguns que s'arrossegaven penosament ferits de mort, i als que no els hi devia de quedar gaire estona de vida.

Temia per com trobaria casa seva després de tot allò. Havia caminat una bona estona fins a arribar a aquella vall, però potser no prou. Allò podia haver estat un conflicte de gran abast, no només comarcal sinó molt més. Potser casa seva era un munt de runes, a punt per ser transformat en un solar edificable. Potser havien evacuat tots els veïns per tal que no hi hagués testimonis de tot el que havia passat.

Passat el pujolet era casa seva. Allà seguia. Respirà amb una certa tranquil·litat. No hi havia ni rastre de cap agent estranger o nacional que volgués fer imperar el silenci o callar boques per mitjans expeditius.

Entrà a casa seva i engegà el televisor. Parlaven d'estranys esdeveniments ocorreguts a la seva comarca, de gent que havia vist estranyes lluminàries al cel. Hi havia fotos borroses. S'hi havia desplaçat un regiment d'infanteria per a veure que hi passava. Tot plegat no tenia una explicació raonable.

En Pasqual Quitós es preparà un got de llet per prendre-s'ho abans d'anar a dormir. Al capdavall no hi havia passat res de res, potser s'ho havia imaginat tot, potser les lluminàries li havien induït un procés neuronal en el que havia sentit com a vivències autèntiques tot un seguit d'imaginacions. La televisió no aclaria res de res. Es ficà al llit i als cinc minuts estava profundament adormit.

Comentaris

  • Hola Daniel ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 11-11-2012

    La teva amable resposta a la meva pregunta del fòrum m'ha fet entrar a donar una ullada a la teva pàgina.
    Tot i que no acostumo a llegir els relats una mica llargs ,aquesta vegada ho he fet i n'he llegit un parell.
    Aquestes "Llums de cel " m'han recordat un d'aquells "còmics " que llegien els meus fills . No lfalta res : personatges estrafolaris, helicòpters, cotxes incendiats, piles de cadàvers , etc...
    Crec que tens una imaginació prodigiosa .

    Una abraçada , Daniel.


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

222342 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.