Parlem de l'existencialisme

— Jo estic segura que quan morim el nostre esperit viatja a través de l’univers per reencarnar-se en un altre planeta en una forma de vida desconeguda, tal com diu Twain. – va dir Valèria, mentre es fumava una cigarreta amb la mà esquerra.
— Doncs, jo combrego més amb les idees de Laplace. En realitat, quan morim tornem al cúmul d’energia del qual vàrem sortir. Tots som una unitat còsmica. I tu que n’opines Giovanni? – va demanar-me Mimí. abans de fer un glop al seu vodka amb llima amb dos glaçons.
— Nenes estimades, no sé que dir-vos. Sincerament, avui a la nit no estic tan metafísic com vosaltres dues. Potser l’alcohol encara no m’ha fet suficient efecte.

Aquella resposta no va servir per concloure la conversa i passar a temes més físics. Al contrari, animades totes dues pel caire que havia pres el debat espiritualista transplanetari, insistiren amb la mateixa pregunta.

— Però, digues, què penses que hi ha després de la mort?
— No ho sé Mimí.
— Venga, digue'ns la teva visió? I, per favor, no ens surtis amb que no creus en res.

Els hi havia de contestar. Aquelles dues deesses de perfil itàlic m’estaven acorralant per obtenir una declaració dels meus llavis. Fins i tot, Valèria havia començat a jugar amb els botons superiors de la meva camisa, me’ls cordava i descordava. Volien transformar aquell preludi dialèctic en l’avantsala d’una nit clamorosa.

Les paraules no me sortien, se’m travava la llengua a cada mot que volia verbalitzar. Em deia a jo mateix que em tranquil•litzés. Contava fins a cinc: un, dos, tres, quatre, cinc… I tornava a començar la mateixa sèrie. Em vaig fer un esquema mental de la meva resposta per no amollar una incoherència. Havia de començar dient “jo opino…” o millor amb “tan Twain com Laplace no encerten del tot en el que diuen perquè…”, però com punyetes podia mencionar a Twain i Laplace si no sabia ni qui eren. Quan anava a les llibreries només recercava visitava el departament de llibres per aprendre a lligar.

Al final, se’m va acudir una idea enginyosa, capaç de sorprendre als millors metafísics de la història, o almenys això és el que creia.

— Crec… crec que la millor és la teoria del cuc.
— D’en Cuck? Qui és aquest?
— No, he dit del cuc, sabeu que són? Aquests animals petits, tous i llargs, de la família dels anèl•lids, que surten recargolant-se de sota terra quan plou.
— Ecs! Quin fastig! – vàrem clamar les dues al uníson.
— Com deia, crec que quan morim només queda el cos, i que els cucs se’l mengen fins que només queden els ossos.

Totes dues em miraren amb uns ulls redons. Havien quedat impactades de la meva racionalització de la realitat. Érem simple matèria orgànica, que en deixar de funcionar tornava a convertir-se mitjançant la fermentació aeròbica en compost per la flora. Gràcies a la nostra conclosa existència les plantes podrien alimentar-se i créixer, els herbívors menjar d’aquestes fulles i els carnívors menjar la carn d’aquests animals.

— Amb la nostra mort ajudem a mantenir l’harmonia mil•lenària de la cadena alimentària.

Fins i tot, m’havia sortit un rodolí. Valèria, exuberant com poques dones hi ha, entreobrí la boca per exhalar un sospir i Mimí, la divinitat rossa oxigenada del bar on estàvem, pipellejà ràpidament vàries vegades. Totes dues es miraren, després giraren els seus rostres cap a jo i, mentre s’aixecaven per anar-se’n, una es va acomiadar amb una bufetada i l’altre em cridà rabiosa:

— Quina poca delicadesa cap a l’ànima humana que tens. Que poc existencialista que ets. Estàs buit.

Allà em vaig quedar tot sol. A una taula rodejada d’un sofà circular de vellut vermell. Les dues noies més boniques que havia conegut en els darrers mesos, s’allunyaven contornejant els seus malucs amb el ritme estrident de la música. Què havia fet malament? No ho comprenia.

Al matí següent, li vaig explicar la meva pèssima nit a en Vincent, un dels meus millors col•legues. Necessitava una mica de consol masculí. I d’estímul auditiu; sentir que elles havien deixat escapar un diamant en brut, que eren unes perdudes, que només sabien provocar i altres comentaris blasfemis contra aquelles, tot s’havia de dir, divinitats de l’Olimp grec. Però, en el fons de tot, era conscient que qui l’havia pifiat profundament era jo, tot i no saber perquè.

En Vincent, al final, no hem va oferir paraules d’ajuda. Al contrari, em reprengué durament i criticà la pantomima nocturna que havia escenificat.

— Amic meu, com volies ficar-te-les dins la butxaca. Vares ser tan poc existencialista amb elles.
— Existencialista? Poc? Cada vegada estic més embullat.
— No estàs al dia. T’has quedat en rere. Què no saps que ara la moda femenina és ser anímicament existencialista postmodern. Es creu en l’ànima, però des de una concepció futurista. Res d’antigues religions, on t’havies de creure el que et deien punt per coma. Ara tothom opina.
— Sobre què?
— Doncs, l’existència de l’ànima no es qüestiona, ja que científicament s’ha descobert que existeix amb la teoria dels 33 grams. Saps? Un estudi va demostrar fa uns anys que el cos humà quan mor perd 33 grams de la seva massa corporal just des del moment en que exhala el darrer sospir.
— I no pot ser que aquests número grams siguin simplement el que pesava l’aire que havia expulsat el cadàver dels seus pulmons?
— Que no, que no. Ho veus, ets escèptic a l’existencialisme postmodern, si continues per aquest camí no lligaràs ni amb les granotes que viuen a la font de ca la teva padrina. Tu les intentaràs besar cercant una princesa i elles et clavaran la llengua a l’ull pensant que és una mosca.
— Perdona, continua.
— Com anava contant, tothom té dret a opinar sobre què passa en el més enllà. Ningú creu en el cel o el infern. Aquesta concepció és massa medieval. Ara, ments eminents com la d’en Laplace i en Twain estan exposant noves visions de la destinació final de la nostra essència.
— Fins ahir no n’havia sentit a parlar mai d’aquests filòsofs.
— Doncs, els has de llegir. Han de ser els teus llibres de capçalera. Encara que si vols un resum de les seves idees et pots comprar qualsevol revista femenina i segur que un dels articles et fa un resum perfecte d’aquesta nova corrent filosòfica que ha captivat la nostra societat. Amb l’existencialisme a les teves mans, les noies cauran als teus peus rendides.
— Gràcies, moltes gràcies. Aniré a una llibreria ara mateix.

El meu amic tenia raó. No m’hi havia fixat fins en aquell moment, però totes les llibreries exposaven a les vitrines els llibres d’aquests dos grans autors i també d’uns altres més secundaris. La meva obsessió per les publicacions que ajuden a aprendre les tècniques antiquades de seducció, havia fet que no prestés atenció a les noves tendències científico espirituals literàries.

Vaig comprar un exemplar de Laplace, un altre de Twain i també el de un jove desconegut que es deia Arthur Mondreil, d’Austràlia, que explicava en forma d’autobiografia com gràcies a la teoria post mortem que ell havia creat les al•lotes ara es barallaven per tenir una cita amb ell. Abans era un humà gris que anava de casa al treball i viceversa, res tenia sentit per Arthur, fins que un dia en caure pels esglaons de ca seva se li aparegué Moé Marà, el deu de la creació, per anunciar-li que encara no li havia arribat la seva hora ja que el seu destí era pregonar pel món la paraula de la religió moenista. Quan va desperta al replà de les escales, un xap amb sang li decorava el front i una nova vida se li obria davant seu. Difondre el més enllà que oferia Moé, sense cel ni infern, només un nou món per renéixer on tots serien àngels.

Després de devorar totes les pàgines d’aquells assajos per fi ho comprenia tot, la paraula existencialisme la dominava per complet. Quan la pronunciava amb una evocadora sonorització davant del mirall un escarruf de plaer em pujava per l’esquena. Volia analitzar cada síl•laba d’aquest vocable: e era com el vent bufant, xis el so que fan les mares per fer dormir els nadons, ten el renou en tibar un arpa, ci el mormolar d’una ona contra l’arena, a l’abstracció de l’ànima, lis l’espiritualitat harmònica i me l’existencialisme creat per les cordes vocals.

Sabia de bon tros que totes les elfes formoses del meu entorn caurien encisades sota les meves dissertacions. A més, havia creat una teoria pròpia, intransferible i personalitzada per demostrar que jo no era un simple repetidor d’idees alienes, sinó una ment superior creadora de nous corrents humanístics.

Una nit més em vaig vestir, perfumar subtilment i menjar xiclet mentolat per l’alè. També, vaig repassar unes quantes frases d’en Twain i en Mondreil pels meus arguments. Estava irresistible tan física com mentalment.

En arribar al bar, només seure, dues al•lotes em demanaren si es podien instal•lar a la meva taula, perquè no en quedaven. Era cert, el local estava ple de gom a gom, i és pot dir que havia tengut sort en trobar un lloc lliure. Vaig convidar de bon gust a les dues ninfes a compartir unes copes amb jo.

El cambrer ens va portar tres martinis amb gel. Després de dos glops i presentar-nos tots, na Francesca i na Laura ja havien encetat la conversa sobre l’existencialisme. Quina sort tenia.

— Has llegint l’Agonia del cos d’en Twain? – em va demanar la càndida Francesca.
— Sí, però m’agrada més el pensament que evoca en Montreil d’un món immortal ple d’àngels sense gènere. Així els nostros impulsos carnals no regiran les nostres existències després de la mort. Serem éssers andrògins, d’una puresa immaculada. Vosaltres dues segurament sereu els àngels més preciosos, d’ales blanques extensibles amb capacitat de volar.
— Ets un exagerat, però gràcies. – digué Laura amb les galtes enceses.
— No t’has de menysprear, tens un aura daurada i aquest fet és molt valuós.
— Què ets capaç de veure les aures que descriu en Laplace a l’Èxode de les ànimes unides?
— I és clar que sí que puc.
— És impressionant, només uns privilegiats poden veure la gamma de colors que té l’energia de qualsevol ésser viu. Segons el llibre, els elegits són només aquells que han estat en contacte directe amb la mort. Què hi has estat tu?
— Francesca, com li pots demanar això! – recriminà na Laura a la seva amiga. – Perdona-la Giovanni, a vegades és una mica impulsiva.

Era el moment idoni per posar en marxa el meu pla de conquesta.

— No passa res, no tenc cap problema en contar-vos la meva experiència. Quan era petit, vivia amb la meva germana petita i ma mare en una petita casa al camp. Un dia tot es va incendiar, les pobres varen morir i jo em vaig poder salvar de miracle. Però, vaig inhalar tant de fum que durant 4 dies vaig estar en coma. En somnis les vaig veure, potser qualcú dirà que era una visió, però no ho sé, només record que tenien un somriure als llavis i que la joior els hi omplia el cor. L’altre món és igual que aquest i tornam a la vida amb el mateix cos. Allà som immortals, sempre joves i àgils. La infelicitat és desconeguda. L’esperit, quan morim aquí, només fa una transhumància cap al nou cos d’allà.
— Que metafísic! La transhumància de l’ànima – exclamà la Laura.
— Que metafòric! La teva família morta entre les flames. – cridà l’altre noia, quasi a punt de posar-se a plorar.
— Però, pensau que les vaig veure amb un rostre tan feliç que no me va sabre greu deixar-les anar, sabia que un dia ens tornaríem a veure. I des de llavors, puc veure els colors de l’estat emocional de cada persona.

Quines mentides que els hi estava encolomant a les pobres al•lotes. S’ho estaven creien tot. En realitat, la meva mare vivia encara i jo era fill únic. Estava començant a gaudir d’aquell joc de titelles, on jo era l’encarregat de moure els fils.

— Quina visió més interessant del més enllà. Hauries d’escriure un llibre. Seria un èxit de masses assegurat.
— Ho havia pensat. – vaig dir amb un somriure de mitja lluna.

Dos vodkes i un whisky més tard, havien donat molt de temps per conversar. Era el moment adequat per convidar-les a ca meva. No s’hi varen negar. Al contrari, amb els ulls xispejants i la veu alegre, varen trobar molt bona idea continuar aquell fantàstic diàleg existencialista a un ambient més íntim. Em vaig situar entre les dues per sortir del bar i els hi vaig passar una mà per la cintura a cadascuna. Eren esveltes i de corves rodones. Les seves figures pareixia que les havia modelat damunt marbre en Zeus amb els seus rajos. Eren divines.

Vàrem travessar el carrer per anar caminant fins ca meva, ja que només estava a deu minuts. De cop i volta vaig pensar en les claus, on eren? No les notava a la butxaca interior de la jaqueta, potser és que se m’havien caigut al terra. Vaig deixar a na Laura i na Francesca allà mateix a l’acera:

— Ara torn guapes! M’he deixat una cosa al bar! – Els hi vaig llençar un petó en l’aire mentre creuava l’asfalt mirant-les a elles dues i caminant cap en rere.

No el vaig veure a temps. Un clàxon va sonar fort. Dues llums em varen cegar. El cotxe em copejà fort. Primer va venir el dolor i després el no res. Ni túnels amb llums, ni reencarnació en àngel, ni la fusió amb una entitat suprema, simplement res. Absolutament res.