Déu adorava fer rodar un calidoscopi

 Cabró! – em digué mentre em tirava per la cara i damunt la camisa tot el que quedava del cappuccino. – Cabró! Ets un cabró! – repetí in eternum.

Cridant vaig aixecar-me de la cadira i em vaig dirigir al lavabo. Volia salvar la meva cara de la cremor que sentia, ja que la pell em suplicava ser arrabassada. Litres i litres d’aigua varen córrer de l’aixeta mentre se m’espassava l’escalfor. Tenia la cara com una tomàtiga, per sort només eren de primer grau les cremadures i no se’m quedaria la marca – sinó prenia el sol o els rajos ultraviolats durant la seva curació, és clar.

No me l’esperava aquell gest, una estona abans estava ben tranquil•la. Però, el que li havia mostrat en vídeo l’havia afectada. La seva cuirassa de dona forta s’havia trencat i la fera que duia dins havia cobrat vida.

***

Tres quarts d’hora abans, quan encara no li havia dit el que li tenia que dir, ella estava asseguda al meu davant amb una cigarreta a la mà dreta, a punt per aspirar una petita dosi de mort en qualsevol moment. Jo pensava “una calada i una altra sumen al dia quantitats ingents de nicotina. Com és que encara no ha desenvolupat un càncer?” Era una noia ben jove, tot i així, pareixia major. Potser era pel toc misteriós que li donava estar sempre envoltada de fum. I aquelles ulleres de femme fatale, negres atzabeja, grans com la meitat del seu rostre, encara remarcaven més l’interrogant del seu caràcter. Era com sí sense parlar ja digués: “aquest mur de conxa negre no és per protegir els meus ulls, és perquè tu, ésser immund, no t’apropis a mi, tu estàs al món dels vulgars, jo en canvi estic a la banda dels que sempre desprenem glamur, fins i tot, aixecant una simple tassa de cafè”.

Esperava les meves paraules, tot s’ha de dir, amb poca passió, ja que l’havia convocat en aquella pseudocita. Dic “pseudocita” perquè sempre que he quedat amb ella m’he imaginat que és per raons amatòries. La realitat sempre ha estat que sempre m’ha vist com una pedra conglomèrica graciosa. Per ella era una roca formada de pedres més petites i cada una d’elles era un divertiment per la madona dels meus somnis: se’n reia del meu riure, trobava divertida la meva forma de caminar, es delectia amb les desgràcies personals que em succeeixen i un llarg etcètera de coses que no venen a compte.

Les meves cordes vocals s’havien conjurat contra mi, es barallaven entre elles per veure quina començava a parlar primer. A conseqüència d’aquesta lluita sonora al fons de la meva gola només existia el silenci entre nosaltres. Una inexistència de renou incòmode, producte de la pròpia incapacitat per complir la llei més senzilla de la física: la creació d’una ona.

Si creava una ona sonora, aquesta viatjaria a través de l’aire i l’oïda d’ella – culminació perfecte de l’evolució animal i de l’estètica humana – la transformaria en un impuls elèctric comprensible per seu cervell. Què senzilla és la teoria i complicada la pràctica!

Silenci. Més pausa sonora. I més silenci. Per entretenir-me la vaig començar a despullar amb la mirada. Aquell suèter verd maragda era preciós, li marcava els mugrons – culminacions dels seus pits bruns. Fora! Li sobrava. La falda d’ivori, per damunt dels genolls, evocaven el seu entrecuix. Fora també! I què més li podia llevar? Fora els sostens, fora les bragues d’encaix (això m’ho imaginava, realment no tenia idea) i fora tot. Tota nua, tota curvatura sinuosa. Allà davant tenia la meva deessa. I jo era el seu déu.

 Què? Et dignaràs a xerrar qualque dia. – digué després de xarrupar el cafè italià.

La seva fredor em va copejar al bell mig del somni eròtic i hem va fer aterrar a la realitat. Ni estava despullada com l’Afrodita naixent de l’escuma marina, ni jo era el seu Adonis. La vaig mirar a ella i després al recipient cafeínic de ceràmica blanca, havia quedat tacat amb el seu pintallavis rosa cirera. No podia parar de mirar aquesta marca vermella damunt el blanc virginal, voldria haver estat la tassa per poder sentir els seus llavis molsuts amb cada glop de cafè (ja sé que aquesta frase és un tòpic molt usat en la literatura i el cinema, però és el que volia en aquell moment, menjar-me a mastegades la seva boca i omplir-la amb la meva llengua)

No podia evitar descentrar-me de la conversa. La seva presència m’abduïa.

 Tomàs, des de que ens han portat les begudes, ja fa quinze minuts, no has dit res. Hem fas venir aquí i només bades. Per telèfon m’has suplicat, quasi implorat que vingués. Tenia coses importants a fer i estic aquí perdent el temps.
 No, perdona... No te volia fer perdre el temps, Adrianna. Només te volia contar una història.
 I per això me fas venir aquí? Me fas travessar tota la ciutat per contar-me ves a sabre què.
 Escolta... Per favor...
 Podria estar ara mateix amb la Beluccia de tendes!
 Deixa’m dir-te... simplement escoltem...
 No, no vull. – digué mentre s’aixecava.
 Seu... Seu... Seu! He dit que seguis!

Fins i tot, em sobtà que aquell crit sortís de la meva boca, però va aconseguir el seu propòsit. Ella va tornar a recolzar les seves natges a la cadira.

 Val, val, ja sec. Ja estic asseguda. No fa falta que cridis.
 Es que mai em fas cas, mai m’escoltes. Vas a la teva i jo t’he de seguir. Però, quan et demano una cosa mai, absolutament mai la fas.
 Sóc així.
 Ja ho sé. Saps, de petit, quan anava al parvulari vaig conèixer una nena molt pareguda a tu. Vull dir en personalitat. Només tenia cinc anys, però em vaig enamorar d’ella. L’amor masculí impúber no et permet fer res, és mental i no físic. No estàs desenvolupat com a home, en canvi les dones ja tenen els aparells reproductors complets, en versió diminuta, però els tenen allà. Al bell mig de les cames, al centre del cos, al punt exacta on comença qualsevol vida.
 Podries deixar de contar-me les teves eròtico-rememorances infantils. No m’interessen.
 Escoltaràs igualment, tinc tota la llibertat del món per parlar. Abans he callat, però ara les meves cordes vocals no poden aturar-se, són com cavalls acústics desbocats enmig del caos onístic de l’aire. – Vaig fer una pausa per respirar el cor m’anava molt ràpid. M’encantava parlar de sobte, era com si hagués de contar tot el que no havia dit mai. – Aquella infantona, la que he mencionat abans, no tenia nom. Segurament els seus pares li havien posat un, però mai me vaig atrevir a demanar-li, o sigui, que per jo era com si no en tingués. I la vaig anomenar Calidoscopi.
 Quin nom més estúpid per posar a una nena.
 Ah! De sobte t’interessa el que t’estic contant.
 No, que va. Però, davant el teu mal gust per triar noms no me puc estar de donar la meva opinió.
 Mal gust impossible. Era per pura idolatria que la vaig apodar així. La paraula “calidoscopi” és màgica, música per la meva ment. Sons que pugen com una muntanya russa i quan estan dalt es deixen caure, provocant un pessigolleig extrem, una descàrrega d’adrenalina fulgurant. “Ca” m’excita alfabèticament, “li” és sensualitat vocàlica, “dos” denota l’ambigüitat de la paraula, “co” és un cop consonàntic i “pi” l’èxtasi de la culminació palatal.
 Estàs boig, parles de les paraules com si les desitgessis.
 Doncs, així és. Jo desitjava aquesta paraula. La podia controlar amb la ment, era la seva deïtat. Era omnipresent damunt aquell conjunt de sons de culte. Tot i tothom que tingués aquell nom era meu, era la meva possessió. Així de simple. Per aquesta raó li vaig posar Calidoscopi, només el duria ella, ella seria l’única de dur en secret el nom que la unia amb el seu déu, jo.
 Pensaves que era la teva possessió? Ja t’ho he dit, no te funciona bé el cap. Les persones són lliures, no pertanyen a ningú. Me’n vaig.
 Si t’aixeques, igualment te perseguiré. Te parlaré contínuament.
 Ni se t’acudeixi.
 Queda’t i escolta. Per explicar-te la meva vida enmig del carrer no em pots denunciar.
 Només tens déu minuts. Després no vull tornar a veure’t. I pensar que et considerava un amic.
 Amic? Creia que em consideraves, més bé, un bufó a les teves ordres ja que necessitaves diversió dialectal.
 No és cert. Tu sempre vares ser rialler i divertit. No te vaig obligar a fer-ho en cap moment.
 Una visió una mica ingènua, venint d’una dona intel•ligent. Continuaré amb el que te contava, sinó mai acabaré.

La contemplava, estava incòmode amb aquella situació. És notava que volia escapolir-se, però per un pic en la vida la tenia sota control. Un suggestiu control dictatorial provocat per la veu.

 Calidoscopi jugava només amb les seves amigues, no deixava entrar a ningú al seu cercle social. Ella els triava selectament, era un honor que atorgava molt valorat. Per desgràcia no em va triar, ni se’n va adonar de la meva existència. Per pura devoció la vaig perseguir visualment al llarg dels anys. Durant la primària ens varen posar a diferents classes. Somiava que arribés l’hora del pati per poder contemplar la seva bellesa.
 Normal que no et veiés, no sé exactament per quina raó produeixes aquest efecte... Tal vegada serà la roba que duus, l’aura de inexistència que portes tatuada a l’ànima... Ves a sabre...
 Les meves pupil•les la varen acomiadar als dotze anys. Els meus pares es varen traslladar de país i ciutat. Sempre els vaig odiar per aquest fet. Resava i suplicava que es matessin, així jo aniria a viure amb la meva àvia i tornaria a estar escolaritzat en el mateix col•legi que Calidoscopi. Em retrobaria amb el tub de vidres encisadors. Com que jo era déu, els precs a la meva pròpia divinitat varen funcionar. Un dia els pares es varen morir en un accident de trànsit. Tothom va plorar, menys jo, estava exultant. La meva iaia materna em va acollir amb els braços oberts. No aturava de dir “pobre criatura”, jo en canvi pensava que la vida era justa i preciosa. Em vaig donar gràcies per ser un ésser tot poderós de l’Olimp.
 Ets horrorós, tens el cor erm. Com pot ser que supliquessis la mort dels teus pares? Quasi es podria dir que tu els vares matar de ganes. I, quina bogeria que creguessis ser un déu. Ningú és déu.
 Jo sí. Però, no ho puc demostrar, ja ho diuen totes les religions del món, l’existència dels personatges divins no és pot demostrar, és un acte de fe. Hi creus per donar-li un sentit a la vida. Jo crec ser déu, per aquest simple fet de creença es demostra que ho sóc.
 Egocèntric.
 Als quinze anys vaig tornar. La vaig cercar a tots els instituts, un per un. A cada noia que em passava al costat la mirava descaradament, inspeccionava la seva cara per trobar les faccions infantils de Calidoscopi desenvolupades,transformades de púbers a jovenívoles. I per fi, un dia la vaig identificar. La nostra retrobada va ser com una anunciació. Allà estava, tota ella feta dona. Preciosa. Una Hel•lena de Tròia virtuosa de cara i sensual de cos. Parlava amb les seves amigues a la sortida del seu centre d’estudis. Al dia següent em vaig inscriure allà.
 I què? Et vares tornar de nou un perseguidor maníac d’aquella pobre adolescent?
 Tampoc t’enganyaré. Una mica sí, que la vaig espiar, però aquesta vegada tenia ben clar que sent un déu no podia ser una ombra sota les seves sabates. M’havia de veure. Adorar-me. Fer-se de la meva religió. Un dia em vaig atrevir a posar-me al seu costat durant la classe de matemàtiques i li vaig començar a parlar. Eren tonteries inconnexes, dites amb l’única pretensió de crear conversa. Per alguna raó estranya que mai entendré, enlloc d’odiar-me o caure en devoció sota la meva olímpica figura, li vaig semblar graciós. Tots els nois de la classe li pareixien repugnants, no els considerava dignes de la seva bellesa. Ella sabia que podia aspirar a un partit millor. Però, amb la meva travada dialèctica i els meus riures histriònics provocats pels nirvis, li vaig semblar l’acompanyament masculí perfecte a partir d’aquell moment. Em vaig convertir en el seu bufó de la cort.
 Pobret, vares perdre la llum celestial i et varen coronar amb un barret ridícul de cascavells. Em cau bé aquesta noia, et va treure els fums.
 Potser tens raó. Durant quasi nou anys, per fer-la contenta vaig oblidar que era un déu. Vaig ser un esclau sota les seves ordres. Calidoscopi va resultar ser una dictadora impassible, freda i dèspota. Una hereva digne de Neró. Hauria cremat, fins i tot, la seva casa familiar si ho hagués trobat interessant.
 Vaja, com la descrius. Fer combustionar la teva pròpia llar no té gràcia, és una pèrdua de diners massa gran. Seria més divertit veure com les flames devoren les possessions d’algú que no li cau bé.
 Penseu semblant totes dues! Ella també pensava el mateix. Farà unes dues setmanes la meva estimada li va calar foc a la vivenda de la seva millor amiga. Tots varen morir a l’incendi. Segurament, ho degué fer, perquè l’amiga se n’havia anat al llit amb el noi de Calidoscopi.

En aquell moment, Adrianna, va posar uns ulls com a plats i no va sabre articular cap mot. El bufó havia descobert el seu secret. Era una piròmana-assassina consumada. Per fi, la seva ment d’intel•ligència flamosa havia encaixat totes les peces del puzle de la meva història. La noia sobre la qual havia parlat tota l’estona era ella mateixa. Calidoscopi, la meva adorada Calidoscopi era Adrianna. Ca-li-dos-co-pi. Quina preciosa paraula. La més sublim entre totes les pàgines del diccionari. Ella per fi se’n va enrecordar que ens havíem conegut als quinze anys a l’institut, ja feia més d’una dècada.

 Em coneixies ja des de petita?
 Sí. Anàvem junts a classe.
 Però, no et recordo.
 Em passa sovint, intento passar desapercebut, com que sóc un déu si fos visible per tothom les masses intentarien tirar-se’m a sobre.
 Deixa de dir estupideses. Com has sabut que vaig cremar la casa de Valeria?
 Ja t’he contat abans que sempre t’he espiat en la llunyania, fins i tot, encara avui dia tinc el costum de fer-ho.

Li vaig narrar com l’havia seguit aquella nit, quinze dies enrere. Al principi no sabia que volia fer. Només la vaig veure entrar furtivament pel jardí, matar els gossos a trets silenciats i entrar a la gran mansió d’estil modernista. Pensava que voldria espantar a Valeria, perquè sabia que era amant de Giovanni, el xicot de Calidoscopi. O que potser la volia matar amb la pistola que portava, encara que me va estranyar que portés un bidó a la mà. Quan va sortir uns minuts més tard per escapolir-se ràpidament amb una furgoneta que devia haver robat, una columna de fum començava a sortir per una de les finestres de la planta baixa. Ja no portava el recipient amb el qual havia entrat, vaig intuir que era un contenidor ple de benzina que devia haver usat per causar l’incendi. Les flames es varen intensificar ràpidament i varen envair les estances del primer i el segon pis, que era on dormia la gent. Jo vaig poder veure i sentir els crits d’auxili de les persones engabiades en aquella trampa mortal, no tenien per on sortir. Estaven atansats contra la finestra de les golfes, implorant que els salvessin, però els bombers no varen poder fer res. Arribaren massa tard. Aquelles cinc persones: pare, mare i tres fills quedaren socarrimats com a pollastres a l’ast.

Fins i tot, tenia fotografies que l’implicaven. Amb el mòbil no vaig poder evitar fotografiar entrant i sortint a Adrianna de la casa, De nit, amb la llum de la lluna acariciant el seu cutis porcellanós és quan és més bella. Pel morbo de la situació, també vaig fer un vídeo de baixa resolució del moment en que la família de la Valeria demanava que els salvessin, el volia penjar a Internet de bon principi, però després vaig decidir usar-lo a favor meu.

Les pesquises de la policia no donaren resultats conclusius. La hipòtesi més factible és que un lladre havia entrat a robar,havia matat els gossos amb una arma de foc i ho havia cremat tot. El foc només havia deixat una pista, unes penjades de botes de muntanya masculines de la talla quaranta-cinc a la terra fangosa del jardí. Per això, suposaven els investigadors que era un home que devia mesurar mínim ú vuitanta-cinc centímetres i que calçava un peu gran. Què llesta era la meva estimada!

Vaig treure el mòbil de la meva butxaca i li vaig mostrar el vídeo a Adrianna, havia de veure l’espectacle dantesc que s’havia perdut després de fugir. Amb lla mà tremolosa va sostenir l’aparell. Cincs persones cridaven i cridaven, envoltades de braços taronges ardents que els anaven a engolir.

 T’agrada? – li vaig demanar.

Va tirar el telèfon dins el meu got ple de Coca-Cola.

 No t’escarrassis en destruir el pobre mòbil, no té la culpa. A més, ja he fet còpies de les fotografies i el vídeo. Sóc déu, penso en tot.

I aquí va ser quan me va escridassar.

 Cabró! – em digué mentre em tirava per la cara i damunt la camisa tot el que quedava del cappuccino. – Cabró! Ets un cabró! – repetí in eternum.

Després de tornar del servei vàrem reprendre la conversa, ja que ella havia recobrat una mica de la compostura perduda.

 I què vols aconseguir amb aquest material que m’inculpa? Fa dies que el podries haver portat a la policia. Què vols? – em reclamà l’Adrianna – Què vols de jo?
 Ho he rumiat molt. He pensat que et volia convertir en porc senglar per castigar-te, però després me n’he adonat que no sóc cap jutge per imposar-te un càstig. Això és el que fan els humans i jo sóc una deïtat, la meva tasca és simplement contemplar la creació i no intervenir.
 Estàs realment boig!
 Realment, el que vull ets tu. Et vull a tu.
 Prefereixo que m’empresonin a deixar-me tocar per tu.
 Això no ho decideixes tu. Ara ets meva i faré amb tu el que desitgi. Et vull contemplar a totes hores. Que la teva joventut perduri eternament, que la llum s’escoli entre els teus ulls, que quedis engalanada amb joies de vidres colorits. Seràs un calidoscopi!

Arianna va desaparèixer darrera d’una pantalla de fum gris i quan aquesta s’esvaí sobre la taula del bar hi havia un cilindre estampat de flors. Vaig agafar el calidoscopi, el vaig enfocar cap al sol i pel petit visor vaig poder admirar milers de bocins de joies multiplicades per infinit. Eren els ulls, els cabells, els dits... tot el cos de la meva estimada, esmicolat i transformat en petits vidres. Davant meu tenia la visió més còsmica de l’univers. La bellesa conservada en un tub.

Vaig pagar al cambrer les consumicions i, mentre caminava, anava fent girar aquell petit objecte màgic.