Morta m'estimaràs

Interior d’un pis. Saló principal de la casa. Són les cinc de la tarda d’un dissabte d’estiu. Toquen a la porta i la noia s’aixeca del sofà on llegia un llibre. Obre la porta i es troba amb el noi.

— Noi: T’estimo!

— Noia: Jo mai t’estimaré!

La noia es gira i torna cap al saló. El noi entra al pis, tanca la porta i segueix a la noia cap a dins. L’acció segueix al saló. Tots dos estan de peu.

— Noi: T’estimo.

— Noia: Deixa de dir-me això. I surt de casa meva! Qui t’ha donat permís per entrar?

— Noi: Ningú, però tampoc m’has negat l’entrada.

— Noia: Doncs ves-te’n.

— Noi: T’estimo! Escoltem. M’arrancaria la pell per tu.

— Noia: Jo la llençaria a les aus carronyeres del fàstic que me faria.

— Noi: Mai sentiràs res per mi?

— Noia: Ni que els elefants volin fent girar la trompa.

— Noi: Mai?

— Noia: Abans prefereixo deixar-me magrejar pels tentacles d’un pop.

— Noi: Que els tentacles d’un pop?!

— Noia: Que t’has quedar encallat en el botó de repetició.

— Noi: Estimem, sisplau!

— Noia: On s’ha vist que l’amor es supliqui. Fas més pena que un gos plorinyós.

— Noi: Venga. Diguem quan m’estimaràs? Segur que qualque dia els meus intents sortiran efecte.

— Noia: Mai, mai i mai. Pesat!

I la noia es deixa caure al sofà, agafa el llibre i simula que comença a llegir de nou. Vol donar a entendre que la conversa s’ha acabat, però ell insisteix.

— Noi: Com ho saps?

— Noia: Ho sé de ben cert. (diu mirant el llibre)

— Noi: Per què?

— Noia: M’ho diu el cor. (tira el llibre al sofà i es rebifa la conversa entre tots dos. Ella s’encén cada vegada més i s’aixeca)

— Noi: Però, el cor és teu. Demana-li que m’estimi!

— Noia: No vull.

— Noi: Per què?

— Noia: Perquè el cervell suplica que no li demani al cor que t’estimi.

— Noi: Doncs, suplica-li al cervell que et deixi demanar al cor que m’estimis.

— Noia: M’hi nego.

— Noi: Per què?

— Noia: Perquè als meus ulls ets un engendra.

— Noi: Doncs, pidola als teus ulls que em vegin guapo, perquè així puguis suplicar al cervell que demani al cor que m’estimis.

— Noia: No! No! I no! Deixa’m en pau. Me tornaràs boja. Com t’ho he de dir? No m’enamoraré mai en la meva vida de tu. (Es cansa de la conversa absurda, es torna a seure al sofà i reprèn el llibre)

— Noi: Mai en la teva vida? (Ara és ell qui s’encén i li comença a sortir la ràbia i la impotència. Se sent ofès i rebutjat)

— Noia: Això mateix.

El noi surt de la sala i ella posa cara de circumstància, com dir “on va aquest?”. Continua llegint el llibre pensant que ell ha decidit anar-se’n al final, però sent uns sorolls estranys com de caixa metàl•lica i quasi immediatament veu que ell entra de nou al saló.

— Noi: Doncs, si no és en la vida, serà en la mort. (És dirigeix ràpid cap a ella)
— Noia: Perquè has agafat un martell?

— Noi: … (L’agafa fort a la noia)

— Noia: No ho facis! Sigues bo! Has dit que m’estimes!

— Noi: T’estimo tant que aniré amb tu a la mort. Però, primer tu. No m’has dit en cap moment que morta no m’estimaràs. I morta sí m’estimaràs!