Llops que canten a la lluna

Espanta els llops que canten a la lluna,
són els gemecs de l'ànima fent-se miques,
un plor que trenca el cristall d'acer
estripant la carn del diafragma.
Les mans a la cara, o no, o sí,
l’impacta davant el desconcert,
el teu món interior és un desert
on abans germinava un verger.
Què ha ocorregut?
Digues-me on em perdí,
quan vas alçar les veles
per partir sense mi.