El darrer ball de les festes de Gràcia

— Hoy estoy de buen humor, catalanes. Aprovechad para hacer vuestra fiestecilla.

I els vilatans de Gràcia li contestaven “Sí, Don Manolo”, “Buenos días, Don Manolo” o “Gracias, Don Manolo”. Meres formalitats per tenir acontentat a aquell pollastrot amb dos dits de front, vingut de no se sap quin poble de Castella-Lleó, per posar ordre en aquell barri de la ciutat de Barcelona. No suportava que l’haguessin destinat a Catalunya, lluny de la seva casta promesa que l’esperava per casar-se, i a un lloc on el castellà, la llengua de la pàtria, es parlava bastant malament.

El tinent Manolo – o com se li havia de dir oficialment, el teniente Manolo – delectava de passejar entre els graciencs amb el cap ben alt i la porra en mà. De tan en tan feia rodar el bastó de cap gros i rodonenc per donar a entendre als ciutadans que ell tenia el poder, era la llei personificada. L’humor àcid, de les males llengües, l’anomenava el Tinent Mal Olor, perquè la neteja personal no era un dels seus grans forts. Tothom s’aguantava la respiració quan aquell guàrdia civil amb tricorni li passava pel costat. I quan ja havia passat, amollaven l’aire contingut i esclataven a riure.

— Mireu com es passeja aquest home pudent amb aires de gran senyor.–Va xiuxiuejar una dona a dues amigues seves.
— Ni que ho diguis. Va d’aristòcrata i és només un fill de pagès sortit de poble. Ja se li nota d’on ve, ja se li nota.– Replicà la segona dona.
— Un dia ens matarà en passar pel nostre costat.– recalcà una tercera dona – No sap què és dutxar-se? O a ca seva no li ensenyaren maneres? Quan passa a la vora és com tenir fems de vaca i porc combinat. – I totes tres dones es posaren a riure.
— Señoras, ¿qué les hace tanta gracia?
— Nada teniente Manolo, nos reíamos de tonterías de mujeres.
— Ya sabe… Las chiquilladas de nuestros niños…
— Las cosas de la cocina…
— Bueno, de acuerdo, señoras, no me cuenten sus problemas de cocina y circulen, que aquí en medio molestan.

Les tres mestresses començaren a caminar obeïnt les ordres. I en veu baixa continuaren fent safreig sobre les incomoditats que els provocaca aquell guàrdia des de que comanava la caserna del barri.

Enmig d’aquella època de penalitats de posguerra, fins i tot es podien trobar moments d’alegria i bauxa. Només feia tres anys que havia conclòs la Guerra Civil, però ja s’havien començat a celebrar de nou les festes de la Vila de Gràcia. Era una excusa perfecte per oblidar durant una setmana les penúries que la gent arrossegava durant tot l’any. La gana, la manca de treball, la reconstrucció de tot el que les bombes havien destroçat, el record dels èssers perduts i la pena crònica quedaven penjats dins de l’armari durant aquells set dies i la gent només reia i ballava.

Tothom en sortir de treballar no dubtava en ajudar en el que podia. Les dones brodaven i cosien, la canalla corria amunt i avall cercant material i realitzava les manualitats més senzilles i els homes s’encarregaven de tallar la fusta, pujar-se a les escales per col•locar els farbalans o traginar les càrregues més pesades a munt i a vall. Realment, no tenien quasi res, encara que les bones idees ajudaven a solucionar les mancances. Una tarda s’havia de pintar un dels murals del carrer Verdi i no es tenia pintura taronja ― per aconseguir-la haurien tingut que anar fins al Raval i no tenien temps. I, per solucionar el problema, a la veinada Meritxell de Can Sovirà se li va acudir fer all i oli i tirar-hi safrà i d’aquesta manera es pogueren dibuixar els girasols del mural. L’únic inconvenient va ser que quan es va penjar aquell gran dibuix al carrer, amb el passar dels dies una creixent mala olor començà a sortir del paper. L’ou, un dels ingredients de l’all i oli, s’estava podrint amb rapidesa a conseqüència de la intensa calor d’agost. Els habitants de Verdi pensaren en retirar-lo, però quan s’adonaren que allò evitava que el tinent passés pel seu carrer, el deixaren al seu lloc.

Per on més rondava en Manolo, era per la plaça de l’antic ajuntament de Gràcia, ja que aquells dies previs a la festa les noies joves es seien al carrer per treballar i xerrar. Entre elles hi havia la Mitra ― diminutiu de Dimitria. Era garrida, menuda i de tarannà temperamental, sempre amollava tot el que pensava i s’enfadava amb facilitat. Tenia dues nits als ulls i els cabells rojos com el foc, herència d’una besàvia escocesa. Aquests trets físics tan poc comuns entre la gent del barri, la convertien en una delícia visual. Els homes se li atansaven com a mosques, més d’un havia tornat a casa plorant després de ser rebutjat per aquella joveneta de divuit anys.

La Mitra només tenia ulls per en Marcel, el fill major del metge Eduard Rovira. Aquell noi estava seguint els passos del seu pare i feia un any que havia entrat a la facultat de medicina de la Universitat de París. Però, com que era estiu havia tornat a casa i també ajudava en l’organització de la celebració. El noi estava molt content, perquè feia unes setmanes s’havia fet oficial el seu prometatge amb la Mitra. Estaven enamorats des de petits, quan ell li tirava de les trenes per fer-la enfadar. En el fons ho feia per tocar-li els cabells i veure si cremaven, ja que semblaven flames.

El tinent també havia caigut sota l’encís d’aquella fadrina. La rondava sovint per saludar-la. Fins i tot, quan ho feia, es treia el barret.

— Buenos días pequeña Mitra. Cuando te veo es como si hubiera salido el sol.
— Buenos días don Manolo. No tan pequeña ya, piense que ya estoy prometida.
— Tiene razón, cuantos llorarán cuando se case, entre ellos yo.

Ella li somreia quan s’acomiadaven, però llavors accelerava el pas per allunyar-se mentre reprimia les arcades. Aquell home li produïa repulsió, sabia el que pensava d’ella. La mirava com si la volgués desvestir. Més d’una vegada se li quedava mirant el naixement dels pits descaradament.

En Manolo cada vegada es sentia més atret per aquella deessa Afrodita reencarnada a la terra. Els mals pensaments l’assetjaven sovint i la seva virilitat desitjava poder gaudir d’aquella nimfa de corbes sinuoses i contornejants. Però, la culpabilitat catòlica el returava, sabia que aquells pensaments impurs el podien portar pel mal camí. I ell era un bon creient, un bon fill de Déu i no volia pecar. Quan no podia controlar els seus instints del tot acudia a Mossèn Ferrà de la Parròquia de Sant Joan de Gràcia i es confessava. I després resava amb devoció els Ave Maria i els Parenostres que se li havien imposat per obtenir el perdó. Juntava les mans i mirava la creu tot dient “Juro no pensar más de esta manera, lo siento, lo siento, …”.

Va arribar el dia del pregó per donar inici a les Festes Majors de Gràcia de 1942. Els carrers estaven engalanats meravellosament, eren tresors visuals. El barri es va omplir de visitants que admiraven la feina dels vilatans, que havia començat mesos enrere. Els graciencs tenien ganes de conéixer quins eren els premiats d’aquell any. Les veus populars deien que els guanyadors havien de ser per força els veïns del carrer Progrés. Ells havien recreat el món oníric i fantàstic del conte Les Aventures d’Alícia al País de les Meravelles, del novel•lista britànic Lewis Carrol. El Gat de Chesire i el Conill Blanc donaven la benvinguda a tots aquells que volien trepitjar un terra de cartes soldats, servents de la Regna de Cors, i veure gronxar-se sobre els seus caps tasses amb bombetes a dins per celebrar el dia del seu No Aniversari.

La nit de l’entrega dels guardons, la Mitra fou l’encarregada de llegir els premis. El primer, com era d’esperar, caigué en mans dels veïns del carrer Progrés. Mentre, davant de l’escenari els graciencs sopaven del que havien portat de casa, asseguts a dues taules llargues col•locades per l’ocasió. Quan el concurs es donà per finalitzat, l’orquestra es començà a col•locar damunt l’escenari.

— I ara tothom a ballar! – cridà la Mitra a tot el públic, perquè s’animés a sortir a la zona de ball després de sopar.

Quan la noia baixà de la tarima, Don Manolo l’agafà pel canell i li pegà una estirada per endur-se-la a la cantonada d’un carrer. El tinent li va recriminar que com s’havia atrevit a dir la darrera frase en català. Aquest era un idioma prohibit pel règim franquista i podia ser motiu suficient per dur-la a la presó si el parlava en públic. Ella li demanà disculpes, que ho havia dit per inèrcia, sense adonar-se’n. Durant tota l’entrega dels premis havia parlat en castellà, però que al final havia comés un error i se'n penedia. El guàrdia li digué que per aquesta vegada l’excusava, però que la pròxima se l’enduria a la caserna per engarjolar-la durant uns quants dies i que aprengués la llissó.

— Y ahora, por haber sido tan benévolo contigo regálame un baile.

La Mitra es va intentar excusar dient que havia concedit el primer ball de la nit a en Marcel i que segurament l’estaria esperant. Però, Don Manolo no la va escoltar i encara agafant-la pel canell se l’endugué a tibades cap a la pista. La rodejà fortament per la cintura, alçà la seva mà prement la de la noia i començà a moure’s al ritme de la música.

Era un mal ballarí, semblava un ànec marejat per l’alcohol. Tots els veïns miraven a Mitra amb pena, perquè sabien que no suportava al tinent, i en Marcel assegut amb els seus pares premia el puny per contenir les ganes de trencar-li el nas al desgraciat que ballava amb la seva promesa. El seu pare, el metge Rovira, li demanava que es tranquil•litzés, que enfrontar-se amb la llei no era bona idea, sobretot en aquells temps que corrien.

El tinent, quan acabà la cançó, alliberà a la pobre noia d’aquell suplici que li havia fet passar. Però, abans li va demanar que quan acabés la festa d’aquella nit acudís a la caserna, perquè li havia de donar un regal. A Mitra li entrà la por al cos, no hi volia anar, però sabia que si no ho feia la podia enviar a la garjola quan volgués sense cap motiu.

Quan tocaren les onze, la noia pèl-roja s’excusà davant sa mare dient-li que era molt tard i volia anar a dormir. La seva mare no hi trobà inconvenient, fins i tot, s’oferí a acompanyar-la a casa. Però, la jove la convencé perquè es quedés i ballés una mica més amb el pare, ja que no tenien masses oportunitats com aquelles durant l’any. Després d’haver mentit, per desfer-se de la supervisió materna, anà cap al local on hi havia el despatx del guàrdia civil. Ell l’esperava a fora per entrar. Estava tot buit, quan normalment hi treballaven cinc persones en aquell lloc, però tothom estava celebrant les festes de Gràcia.

L’agafà pels braços i la comença a empènyer contra un dels escriptoris:

— Eres tan bella mi niña. Con ese pelo rojizo me vuelves loco. Por tu culpa siempre estoy en la iglesia.
— Es bueno ir a misa a menudo, Don Manolo. Está bien que vaya. Pero, no me apriete tanto, me hace daño.
— Perdona, pero son las ganas de tenerte entre mis brazos.
— ¿Y qué me quería dar?
— Y tú qué crees mi ángel de fuego. No me vas a decir que eres tan ingenua como para no saberlo.

És clar, que Mitra sabia que volia d’ella aquell salvatge. La seva àvia la solia prevenir contra els homes sovint, “només se’t volen ficar a l’entrecuix”, i ella volia arribar intacta a la seva nit de noces. Amb una bona genollada copejà les parts baixes del tinent i un crit sec sortí del interior d’aquell home. S’acotà, amollant la seva presa i es dugué les mans al lloc on ara el dolor era insuportable. La jove aprofità per intentar fugir, però Don Manolo l’enganxà pels cabells i li escridassà que ara a les bones o a les dolentes seria seva.

En Manel entrà en aquell moment, ja que havia seguit a la seva promesa perquè li havia paregut estrany que es retirés a dormir tan prest. Copejà al guàrdia i els dos s’engrescaren en una baralla de punys.

— Cabró, no toquis a la meva novia!
— Tú a mí no me des órdenes bastardo. Te juro que esta me la pagas. Un tiro en la cabeza te voy a pegar.

La Mitra ploriquejava morta de por. Sabia que tot allò que estava passant només podia acabar en desgràcia. En Manolo va acabar llençant al futur metge per terra d’una empenta i va aprofitar aquell moment per intentar treure la seva pistola i sentenciar aquella contenda provocada per la bellesa d’una fada.

— No! No el toquis!

Cridà embogida la noia i just després el tinent caigué mort amb la nuca plena de sang. La Mitra li havia clavat un obrecartes que havia trobat damunt la taula on una mica abans havia estat a punt de ser violada.

— Què he fet? Déu meu, què he fet? M’afusellaran per això.
— Tranquil•litza’t amor meu. Ho has fet per defensar-me. No has fet res dolent.
— Sí, l’he matat, sóc una assassina. Mira, tinc la mà plena de sang.
— No hi pensis, renta-te-la ràpid a l’aixeta del bany i sortim d’aquí. Per sort, no el trobaran fins demà al matí. Tenim tota la nit per trobar una solució a aquest problema.
— No hi ha solució, està mort i jo també moriré. I tu. – i les llàgrimes li començaren a vesar per les galtes.
— Que no! Ja t’he dit que tot anirà bé.

Acudiren a casa d’ell i li explicaren el que havia passat al metge Rovira. Els hi donar diners i els acompanyà de nit amb el seu cotxe fins a Vic, des d’allà partirien en tren al matí següent fins a Le Tour du Carol i d’allà cap a París. L’exili era l’única solució. Sabien que no podrien tornar mai més a casa, ni a Barcelona, ni a les Festes Majors de Gràcia. Tot serien simples records del passat, que s’anirien omplint de pols a la memòria amb l’esdevenir dels anys. França seria el seu nou país, on sempre serien uns exiliats. Enyorarien cada estiu no poder ballar una havanera catalana a la Plaça del Diamant. O sopar a la fresca al carrer Bruniquer. O visitar la decoració de la Plaça del Sol. Ho enyorien tota la vida, lluny de la seva terra.