"No sé si deixaré de fumar" (I)

Un relat de: peres

Ehem. Bé, em presento. Bon dia, el meu nom és Ramir Bonnoi, tothom em diu Miru. M'han convidat els de l'Associació -molt amables, gràcies- a fer una conferència sobre "Deixar de fumar", però jo, si m'ho permeten, li modificaria una mica el títol i hi posaria "No sé si deixaré de fumar". [Murmuris a la sala. Els membres de la Junta Directiva, que són a les primeres files, es belluguen als seients. Un, amb cara de setciències, xiuxiueja al del costat: "Ja us ho havia dit." N'hi ha que fan cara de sorpresa.]

Ehem. Fa uns deu anys jo fumava força. Força? Bé, fem números: entre 25 i 35 cigarrets cada dia, segons les circumstàncies. Ja feia temps, potser quinze o vint anys, que no baixava mai del paquet diari, 20 cigarrets. Fumava... i m'anava molt bé. [Murmuris a la sala.] Jo ho fruïa molt, m'agradava cada cigarret. Em tranquil·litzava, em feia companyia, em mantenia àgil de cap, despert... [Més murmuris a la sala.] Només deixava de fumar quan em refredava, i em costava...!

El millor cigarret del dia era el que feia a primera hora, tot seguit de llevar-me. Una passada. [Més murmuris. Se sent una veu al fons que diu en veu baixa: "Però aquest paio de què va?"] Bé, no era exactament en alçar-me, sinó just després d'una bona dutxa, perquè jo al matí, fins que no em banyo, no sé ni qui sóc. [Baixen els murmuris i se sent alguna rialla escadussera.] Em dutxava pensant en aquell primer cigarret que m'esperava. I aquell primer cigarret era una delícia. [Tornen a créixer els murmuris.] Després venien els altres 25, 30 o 35, segons el dia, les circumstàncies, les activitats de la jornada, la nit...

Un dia, fa uns deu anys, al matí, vaig notar que em feia mal la gola. [Se sent una veu del mig del públic que diu: "És clar, amb gairebé dos paquets..."] Un doloret, eh?, una picoreta, una molèstia de no res. [Se sent una veu rogallosa que diu: "Si, si..."] No estava refredat. Era a l'estiu, feia calor. I estàs tan acostumat a sentir que tots els mals són per culpa del tabac, que vaig pensar: això és el tabac. [Tornen els murmuris, ara d'aprovació.] Oi que llest? [Rialles.] I vaig dir-me: saps què, Miru?, val més que avui no fumis el cigarret aquest primer, deixa'l per a després. I això vaig fer. [Se senten veus que diuen: "Molt bé, molt bé."] Amb l'esmorzar em va desaparèixer la mica de mal a la gargamella, o me'n vaig oblidar, ara no me'n recordo, i el cigarret que vaig fer tot seguit va ser un regal, bo bo de debò, més bo que mai. [Murmuris de desaprovació.]

L'endemà em tornava a molestar una mica la gola, encara que no tant com la vigília, i vaig dir-me: saps què, Miru?, millor que tornem a deixar el cigarret per a després d'esmorzar, que també serà molt bo. [Murmuris dividits.] I això vaig tornar a fer. [Tímids aplaudiments.] I el primer cigarret, després de l'esmorzar, va ser un altre cop deliciós. [Murmuris de desaprovació.] El tercer dia em penso que ja no em feia gens de mal el coll, però per precaució no vaig fumar abans d'esmorzar. [Aplaudiments en un sector de la sala.] Jo de sempre, sempre, que he estat un previngut de pronòstic. A mi no m'enganxaran amb segons què, no. Perquè al cap d'un parell de dies més encara em continuava dient: ja es veu que aquella picoreta venia d'aquí, perquè sense prendre cap medecina t'ha passat, o sigui que és millor que continuïs així uns quants dies més, per assegurar que matem la cuca del tot. Un previngut de... cordons, vostès ja m'entenen. [L'orador diu les següents paraules amb veu més fluixa.] Això ho dic així perquè la meva dona [l'orador assenyala una senyora vestida de vermell asseguda a la primera fila del públic] no em renyi. [Tímides rialles.] Tan previngut que de vegades jo mateix em dic: tio, para ja, no?, deixa't anar una mica, no? [Més rialles.]

I d'aquesta manera es va iniciar una batalla diària, feta d'esma, sense propòsits clars, sense rumb, sense declarar cap guerra -afegeixin aquí totes les expressions sinònimes que vulguin, al diccionari n'hi ha més-, contra el primer cigarret del matí. [Murmuris i aplaudiments.] La batalla va durar si fa no fa dos mesos, dos mesos que cada dia em preguntava si no era ja el moment de tornar a fer aquell primer cigarret tan bo, aaaah, tan saborós, tant i tant... d'abans d'esmorzar. [Murmuris de desaprovació.] Però vaig aguantar els dos mesos sense fer-lo. Per què? No ho sé del cert. De vegades em passa, que no sé per què faig les coses. [Tímides rialles.] Ara els podria explicar que negar-me aquell primer cigarret era gairebé com un repte d'autodomini, com demostrar-me que jo era superior a la força del vici, o una cosa així, però seria fals. No tenia cap propòsit, ho feia perquè sí i punt. [Una veu del públic diu: "Molt bé!"]

I doncs, al cap d'uns dos mesos, més o menys, un dia descobreixo tot sorprès que m'he llevat, m'he dutxat, m'he vestit, he fet el llit i he endreçat l'habitació amb la Gena [l'orador torna a assenyalar la dona del vestit vermell de la primera fila de butaques], he preparat el desdejuni i he esmorzat... i en cap moment, fins que no he acabat d'esmorzar, no he pensat en aquell cigarret d'abans d'esmorzar. [Expressions de sorpresa.] Miracle! No l'havia trobat a faltar! [Aplaudiments.] No, no era un miracle, perquè l'endemà sí que el vaig trobar a faltar [expressions de decepció], i l'altre també, però el tercer dia... me'n vaig oblidar de nou! Miracle, ara sí!! [Més aplaudiments.] Això és de veritat, eh? I van passar unes setmanes més i vaig veure que molts dies ja no tenia ganes de fumar abans d'esmorzar i que, de fet, hi havia matins que ni hi pensava, i això cada cop em passava més dies. [Cares de perplexitat. Una veu diu: "Sembla que no pugui ser..."]

[L'orador baixa la veu.] Ara bé, després d'esmorzar tenia unes ganes boges de fumar, les mateixes que tenia feia dos mesos abans d'esmorzar. [Murmuris de comprensió. Se sent una veu que diu: "Jo també..."]

I va passar el temps, posem per cas tres o quatre mesos més. Em vaig oblidar quasi completament del primer cigarret del matí, el de després de banyar-me, el que abans era tan sagrat.

Això té cap sentit?, em vaig demanar un dia. Jo sóc molt secundari i de vegades em faig preguntes, i sovint me les faig tard, potser quan ja no hi ha remei... [rialles tímides] però en aquest cas la morositat era indiferent. Miru, com pot ser -em demanava- que t'hagin desaparegut del tot les ganes de fumar el cigarret d'abans d'esmorzar, si continues fumant la resta del dia? I potser no que no havien desaparegut del tot, però eren unes ganes només esporàdiques, només d'un dia de tant en tant, unes ganes perfectament suportables, unes ganes de pa sucat amb oli, vaja [rialles], i a mesura que passava el temps vencent la temptació, les ganes de fumar aquell primer cigarret abans intocable eren més febles. Però la pregunta -com pot ser...?- va quedar sense resposta. Això també em passa sovint. [Més rialles.]

Un altre dia vaig demanar-me una cosa encara més intel·lectual i enlairada, perquè jo sóc molt intel·lectual, saben? [rialles], i no sé per què me la vaig demanar, però també va ser arran de l'enigma del primer cigarret misteriós. Vaig dir-me: pot ser que hi hagi algun altre cigarret dels que fumo cada dia que només em provoqui, com l'altre, una dependència psicotemporal però no física, és a dir, una necessitat no tan lligada a la síndrome d'abstinència de la nicotina com a un enllaç purament psicològic entre un moment donat del dia i una consumació determinada? [L'orador baixa la veu.] Demano disculpes per l'enlairament de la pregunta. [Rialles.] És a dir, pot ser que pugui prescindir d'algun altre cigarret, sense dramatismes, només perquè em convenci que tampoc passa res si aquell cigarret, just aquell, l'endarrereixo una estona? Puc en unes quantes setmanes educar la meva psique a prescindir d'un cigarret en tal moment? [El públic fa gestos d'aprovació.] No sabia la resposta, però em vaig adonar que era una pregunta important. [Algunes rialles.]

I ho vaig fer. Jo sol... contra mi mateix. Un dels meus jos va dir-me: saps què, Miru?, la prova del foc, miraràs d'endarrerir una altra vegada el primer cigarret, el de després d'esmorzar, que és el que ara més t'agrada. [Aplaudiments. Una veu crida: "¡¡Sí señor, con dos c...!!"] I l'altre jo va protestar: vols dir, Miru? I el meu jo primer: sí, home, és fàcil, l'endarreriràs només fins que no surtis de casa... i potser això t'ajudarà a ser puntual a l'hora de d'anar a la feina. I jo -cap dels dos jos- no tenia problemes de puntualitat a la feina, però això vostès ja saben com va: si no tens problemes de puntualitat és perquè sempre fas tot de coses per arribar a temps a tot arreu, i en canvi si no ets puntual és perquè, en general, se te'n fot. [Rialles.] Perdona, Gena. [Assenyala la dona vestida de vermell.] La Gena és la meva dona i no li agrada que renegui. Bé, deixem-ho córrer, la consciència o el que sigui em va enredar i ho vaig fer. Encenia el primer cigarret just quan sortia al carrer. I quin gust, tu! [Murmuris de desaprovació.] L'encenia amb ànsia, ho reconec. [Més murmuris, ara de comprensió. Una veu diu: "És clar!"] Però al cap d'uns dies ja m'havia acostumat al nou horari. I al cap de dos mesos o tres ja no tenia aquelles ganes boges de fumar just després d'esmorzar. [Uns quants aplaudiments.] Sí que les tenia els dissabtes i diumenges si em quedava a casa, però aquest mateix neguit el vaig aprofitar per obligar-me a anar al súper el dissabte a primera hora i el diumenge a comprar el diari i les postres del dinar, el tortellet. [Rialles.] Llavors tenia una força de voluntat enorme, podia aixecar pesos de tres-cents quilos de contradicció amb la meva força de voluntat. [Més rialles.] I feia el cigarret quan sortia de casa. I la Gena [l'orador assenyala la dona de vermell] contenta, tu diràs, perquè jo anava al súper sense que m'ho digués. [Rialles.] La resta del dia fumava si fa no fa igual que abans -potser menys. [L'orador ha baixat la veu en dir les dues darreres paraules.]

Potse
r menys? Miru, i ho dius amb la boca petita, com si fos un parèntesi? Doncs sí, potser una mica menys. Llavors ja devia estar en els 20-25 cigarrets el dia. [Exclamacions ofegades de sorpresa.] Només 20-25? I em diran vostès: això no lliga amb les xifres d'abans, Miru, tio, ens vols enredar. És de veres -els contesto-, no hi lliga, perquè tot just havia deixat de fumar un o dos cigarrets -o més ben dit, havia deixat de fumar durant un espai de temps en el qual abans fumava dos cigarrets-, però el fet és que va anar així, hi poden pujar de peus: suposo que aquella batalla per endarrerir el primer cigarret del dia havia fet que de manera involuntària el subconscient espaiés alguns altres cigarrets durant el dia. No ho sé!, però va anar així. El subconscient és una passada, et fa fer unes coses... [Rialles i murmuris. El públic fa gestos d'aprovació.] I ja ho veuen, al cap d'un any, més o menys, del començament d'aquell "experiment" vaig adonar-me que fumava només un paquet al dia, 20 cigarrets, de manera força regular -comprava el paquet cada dia quan sortia a l'estanc de sota casa, els dissabtes en comprava dos, era com anar a comprar el pa abans, se'n recorden? [rialles tímides]-, excepte quan sortia de nits -poques, perquè no m'ha agradat mai gaire sortir de nits, tret de per anar al cine... i quan vas al cine només fumes a la sortida. [Una veu diu: "Té raó, al cine no t'hi deixen..." Altres veus diuen: "Silenci!" o fan xit.]


Continua a
"No sé si deixaré de fumar" (i II)

Comentaris

  • fumar o no fumar..?[Ofensiu]
    Berenice | 28-10-2005

    Jo és l'únic propòsit pel nou any que vaig complir l'any passat. I que he complert mai, de fet.. és l'unica vegada que n'he fet cas, del propòsit. No sé per què. Ni per què no.

    i sincerament, trobo a faltar que m'agradi el tabac. I trobo a faltar el misteri, el misticisme, de desinvolutra que un pot practicar amb una cigarreta a les mans, o fent-ne una amb tabac i paper..

    però ja no hi ha volta enrera.. ja no m'agrada fumar. Per una picoreta que vaig sentir un dia, que va coincidir amb 31 de Desembre i el dia que em féren fora de la feina..

    Casualitats... (que diuen que no existeixen)

  • Llibre | 16-09-2005

    Bé... de moment l'he llegit, i he de confessar que no sé per on ens portaràs, amb aquesta conferència.

    Esperaré a llegir la segona part.

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

288 Comentaris

128747 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com