Marifília

MARIFÍLIA
Lluís Julian Barrachina

Conte finalista del X premi Victor Mora

Mitja tarda. El rellotge de pèndol que havia arreglat feia molts anys batega regular i metòdic. La Mari cus, ell seu sense fer res, mirant-se-la. És aquell moment de la tarda en què el silenci i la quietud omplen la casa. El tic-tac del rellotge es fa cada cop més present alhora que el seu ritme sembla alentir-se. En els temps feliços, no fa pas gaire, ara agafava una pipa de la col·lecció, la carregava sense pressa, amb gestos experts, l'encenia i fumava, lentament, procurant que es perllongués el màxim possible. Aquest moment màgic de la pipa de la tarda, del sol tebi travessant les cortines, del silenci puntejat pel rellotge, és el més proper a la felicitat que havia conegut mai.
Ara aquesta placidesa s'ha trencat, ja fa dies que no fuma la pipa de la tarda ni és feliç sentint com el temps s'alenteix fins gairebé deturar-se. Fa setmanes que està preocupat. I decebut. Li agradaria que tot tornés a ser com abans: rutinari, ordenat, previsible.
Prova amb una cosa que sempre li havia donat bon resultat:
-He comprat unes ametlles a la botigueta de fruits secs -diu, com de passada.
-Sí? Ja les provarem després de sopar -Contesta la Mari, la seva dona, absent.
Una resposta així uns mesos enrere hauria estat impensable. La Mari l'hauria interrogat sobre com anava vestida la venedora de la botigueta, quines joies portava, si anava molt pintada, l'hauria criticat i li hauria trobat mil defectes. Quan es parlava d'alguna dona que ella percebia com atractiva es disparava i començava a criticar-la, a pressuposar-li greus defectes morals, obscures i amagades intencions o problemes amb el marit. La dependenta de la papereria, la peixatera, les secretàries de la feina, la mestressa de la paradeta de fruits secs, la veïna del quart segona, totes aquestes dones eren immediatament atacades i diseccionades si sortien a la conversa.
Potser podia provar una altra cosa:
-Saps res de la teva mare?
La Mari té una relació difícil amb la mare i malgrat això cada dia la truca, parlen força estona i invariablement acaben barallades.
-Està bé. Com sempre.
El normal hauria estat un report minuciós del que li havia dit la mare en l'última conversa i els motius pels quals s'havia sentit ofesa o pels quals s'havien barallat.
Se sent desgraciat. Els darrers anys ha construït la seva existència al voltant de la rutina, de la monotonia i de la seva afició: la Marifília. Així li diu ell, per a si mateix, quan li vol donar un nom. Si aquest mot hagués d'entrar al diccionari es podria definir com l'estudi i contemplació dels comportaments, les dèries i les reaccions de la Mari, la seva dona. Ara aquesta afició, de sobte, s'ha esfumat. La Mari ha esdevingut imprevisible, no reacciona a cap tipus d'estímul. En realitat el seu comportament s'ha tornat més normal, sense moltes de les manies i de les reaccions exagerades d'abans. Ahir al vespre ho havia comprovat amb el raspallat de dents. Ell seguia les recomanacions del dentista i cada nit es raspallava minuciosament, amb metòdics moviments circulars, cada part de la dentadura i comptant fins a vint. Com que aquest fet tan senzill i quotidià posava frenètica a la Mari, procurava que ella no el veiés ni el sentís. Anit, però, a propòsit va començar el seu ritual d'higiene bucal davant seu i malgrat concentrar-se en seguir fil per randa les instruccions del dentista la Mari no es va ni immutar.
La Marifília li proporcionava un benestar que no havia arribat a tenir mai amb cap de les seves anteriors aficions. Col·leccionar pipes, segells o monedes, construir vaixells en miniatura, jugar a escacs,..., tot això li resultava gratificant però no arribava al punt de la marifília. Ara totes les seves col·leccions estaven arraconades en un armari i altres aficions, com jugar a escacs, oblidades. Res no l'omplia tant com conviure, observar i estudiar el comportament de la seva dona. La Marifilia i la pipa de la tarda eren, per a ell, el cànon de la felicitat.

El rellotge que havia arreglat i restaurat feia anys -una altra de les seves velles aficions- toca les 5.
-He de sortir -diu la Mari, i va a arreglar-se.
Últimament no para a casa. Gairebé cada tarda surt: a comprar, al metge, a veure una coneguda que ha tingut un nen...
Ell avui està preparat, la seguirà, veurà què fa. Porta dies rumiant la situació i preparant-se.
Quan la dona s'acaba d'arreglar -pintar-se, canviar-se de roba, perfumar-se, "abans sortiré sense calces que sense arreglar" diu sovint- surt amb un "fins ara" i un petó a l'aire. Ell espera uns minuts, després també surt. Pel balcó ha vist que ella, només sortir del portal, ha anat cap a la dreta.
La segueix fins al metro. La vigila des de l'altre extrem de l‘andana. Per un moment li sembla que l'ha vist, ja que mentre el comboi s'atura dirigeix la mirada en la seva direcció. Ella, però, té una mirada absent, no sembla reconeixe'l. Al cap de tres estacions baixa. És la zona de l'Eixample.
Està excitat, mai ha fet una cosa així. La segueix durant un quart d'hora llarg. Ella passeja sense una direcció definida, com si no tingués pressa, parant-se sovint a mirar les botigues, fins i tot n'entra en una de roba, remena una mica les rebaixes i surt. De tant en tant mira el rellotge.
Són gairebé les sis quan mira altre cop el rellotge i canvia d'actitud. Ara camina, decidida, en una direcció definida. Al cap de poc s'atura en una cantonada, es gira i mira en totes direccions com si busqués algú. Per poc que no el veu, sort que hi ha un quiosc i s'amaga darrere un diari agafat a corre-cuita. Passen uns minuts, el quiosquer el mira inquisitiu: un client que agafa un diari, se'l posa a llegir allà mateix i no dóna senyals de voler comprar-lo. Mentre paga veu de cua d'ull que algú, un home, arriba i es posa a parlar amb la Mari. De seguida passen el carrer junts i entren decidits en una porteria.
S'apropa amb cautela. Mira cap a dins del portal i el troba buit. En un racó, on habitualment hi ha la porteria, veu una finestreta amb un cartell que no pot llegir. Es decideix a entrar, per veure de què es tracta. Amb un pel d'angúnia, no sap què li dirà a la dona si se la troba.
El rètol diu "APARTAMENTS PER HORES" i a sota hi ha les tarifes segons es llogui una hora (mínim), dues o més. Fan un preu especial a partir de la tercera hora. També indica que, si no hi ha ningú per atendre, cal tocar el timbre vermell.
Torna al carrer. A prop hi ha un bar amb terrassa des d'on els podrà veure quan surtin. S'apropa sense pressa, seu, demana una cervesa i comença a llegir el diari. O fa que el llegeix ja que en realitat no passa full. Pensa en el que ha descobert, en com ha estat la vida amb la Mari i com li ha donat una satisfacció i una plenitud que no havia conegut mai.
No sempre havia estat així, el primer any de matrimoni va resultar força difícil. S'havien casat després d'un prometatge molt curt i no es coneixien prou. Eren companys de feina de feia anys però tenien una relació merament social, de cortesia. Ella era secretària a la part administrativa i ell portava la secció de comandes. Una feina segura en una bona empresa i amb un bon sou. Havia estat ella la que s'havia apropat, la que havia donat el primer pas. Un dia es va posar a parlar amb ell, preguntant-li per la seva vida, interessant-se per les seves aficions. Ell li havia explicat amb molt de gust les moltes aficions que tenia i li havia promès que algun dia li ensenyaria les seves col·leccions. Aquell dia va xerrar més que mai, era rar que una noia jove i bonica s'interessés per les seves coses. Sabia que portava una vida grisa i monòtona. Ara, ja li estava bé, era una existència solitària però còmoda i tranquil·la.
Després d'aquell primer cop ella feia cada dia per veure'l i per parlar-hi. Ell xerrava pels colzes, com no ho havia fet mai; ella se l'escoltava amb un posat rialler i entremaliat. A l'empresa els companys de feina somreien, irònics. La Mari insistia en que volia veure les col·leccions. Finalment, per no ser descortès, la va haver de convidar a casa. Aquell dia li va fer el primer petó, una mica per la curiositat de si ella el rebutjaria o no, una mica perquè semblava que era el que tocava fer. A partir d'aquí van començar a sortir.
L'assumpte del casament va anar com el del primer petó, semblava que era el que s'esperava d'ell i no va voler decebre ningú. Feien una parella una mica estranya. Ell en la quarantena, sempre encaboriat en les seves coses, defugint la gent i les festes; ella deu anys més jove, atractiva, riallera, descarada... La nit de noces ell li va preguntar:
-Per què t'has casat amb mi ?
Ella el va mirar fixament, seriosa, i amb sinceritat va respondre:
-Perquè vull una vida tranquil·la, ja estic farta de desenganys i de sorpreses -I ja no va voler parlar més del tema.
Aquesta vida tranquil·la, imaginada per la Mari, incloïa entrar de ple en les rutines i en la forma de vida d'ell. Horaris i hàbits invariables els feiners, sortir a sopar els dissabtes, dinar els diumenges una setmana amb la mare d'ell i la següent amb la d'ella, vacances programades amb molts mesos d'antelació,... No havien tingut fills, a cap dels dos els agradaven els nens.
De tota manera van topar amb moltes coses. A la Mari li molestaven infinitud de petits detalls i costums. El sorollet que feia al prendre la sopa, la forma de vestir-se, el costum de gratar-se l'orella quan pensava, el ritual de raspallar-se les dents. Ell, encara que no entenia quina importància tenien aquestes foteses, es va proposar canviar i adaptar-se als seus gustos. D'aquest intent d'entendre tot el que la molestava és d'on va néixer la Marifilia.
La vida sexual va ser, també, un dels esculls on van topar. La Mari havia suposat que ell tenia poc instint sexual. En això era com la majoria de la gent. Sembla que algú a qui li agrada llegir, col·leccionar segells i jugar a escacs no pot tenir vida sexual. Com si aquests tipus d'aficions impliq
uessin alguna mena de vot monàstic de castedat.
Ell, per contra, pensava que un dels avantatges del matrimoni era tenir relacions sovint i amb tota comoditat. Havia tingut una xicota feia molts anys, quan encara no tenia casa pròpia i vivia amb la mare, i recordava els encontres sexuals com a molt decebedors, sobretot per la manca d'un lloc adient. Aquella noia l'havia deixat amb l'argument que no serien feliços junts -ell pensava que havia estat perquè s'avorria al seu costat. El fet que no hagués exercit gaire el sexe els darrers anys, no volia dir res: tenia desitjos i necessitats que s'havien despertat amb el matrimoni. La Mari, en canvi, no mostrava cap interès en tenir relacions sexuals.
-Jo ja soc feliç així, no em cal res més -deia sovint-. Ho faig per tu, perquè estiguis content -quan finalment consentia.
Al final van arribar a una mena de pacte, tàcit ja que mai no n'havien parlat, i cada dos dissabtes tenien relacions. També el 14 de febrer, la nit de cap d'any, els aniversaris i altres dates similars.
En moltes qüestions havien arribat a aquesta mena de pactes i s'havien acomodat a una vida plàcida i rutinària.

Al cap de dues hores, gairebé exactes, s'ha pres quatre cerveses i té el cap boirós, els veu sortir. Al carrer esguarden en totes direccions i es fan un petó apressat. Després ella es dirigeix amb pas decidit cap al metro i l'home se'n va en direcció contrària.
Ell s'afanya a parar un taxi i va cap a casa. Quan ella arriba està assegut al sofà, fent com si llegís el diari.
-Hola, carinyo -diu la Mari, i va al dormitori sense mirar-lo.
-Com ha anat? -li pregunta ell, alçant la veu per tal que el senti.
-Què vols dir? -fa ella, amb un punt d'aprensió a la veu.
-Amb la teva amiga, no m'havies dit que anaves a veure una coneguda que havia tingut una criatura? -diu encara amb el to de veu alt.
Ella surt del dormitori cordant-se la bata que porta sempre per casa.
-Bé, molt bé. Es un nena preciosa i tot li ha anat molt bé -diu ella sense mirar-se'l encara.
Ell observa aquest comportament nou de la Mari, aquest refusar la mirada no l'havia vist mai.
-És curiós, hauria jurat que m'havies dit que era un nen.
-No, i ara, em deuries entendre malament, és una nena molt maca. Li dirigeix una mirada directa, franca, com volent dir: "creus que t'enganyaria en una cosa així?"
Ell no diu res. Al cap d'una estona, altre cop sense mirar-lo la Mari li diu:
-He passat per un gimnàs. Hi ha unes classes tres cops per setmana, em sembla que m'hi apuntaré, sempre he volgut fer una mica d'exercici.
Ell li clava una mirada directa, fixa. La seva dona mai havia mostrat interès per l'esport ni l'exercici. Sempre protestava quan ell volia fer una excursió o caminar una mica. Com que la mirada es perllonga uns segons la Mari es remou, com si es neguitegés.
-Sí -diu finalment ell- deu ser interessant. Voldràs que t'hi acompanyi?
-No, i ara! -ella sembla alleugerida-. Tu queda't a casa amb les teves coses. Aprofita el temps per a tu. Per què no acabes aquell vaixell que fa tant de temps que tens a mitges?
-Sí, potser ho faré -diu ell- no m'agrada deixar les coses a mitges. Mira, m'hi posaré ara mateix, abans de sopar, miraré com tinc les eines i si n'he de comprar alguna altra.
-Sí, posa-t'hi, encara tardarem una estoneta en sopar -es dirigeix a la cuina amb pas lleuger i animat -No cal que m'ajudis, carinyo, el tinc a mig fer -Diu amb veu alegre.
Baixa la caixa d'eines de l'armari, on porta molts mesos desada. Es mira un tallant molt esmolat que utilitza per modelar alguna de les peces de fusta que requereixen més precisió.
-Em sembla que aquest tallant no està prou esmolat -diu anant cap a la cuina-. Deixa'm provar-lo -.Es posa darrera de la Mari.
-M'ajudes? -Ella es gira.
-Aguanta la fusta per aquesta banda -Li dona un extrem d'un tros de fusta que utilitza per fer aquestes proves i fa diversos talls profunds.
-No, està bé -diu amb satisfacció.
El seu món es torna a reconstruir de mica en mica. S'adona que se li obre altra vegada tot un camp d'investigació. Observant-la podrà veure quan se sent culpable per la seva infidelitat, quan estarà contenta o quan s'haurà barallat amb l'amant. Amb subtils indirectes la podrà inquietar, fer-li pensar que sospita alguna cosa i després tranquil·litzar-la amb algun comentari innocent. És com si la Marifília, la seva gran afició, comencés de nou.
Demà fumarà una pipa i escoltarà el batec monòton del rellotge que havia arreglat fa molt anys. Serà en aquella hora màgica de la tarda en què el sol tebi entra a través de les cortines i sembla que el temps es deturi. Ho imagina i, per primer cop en molts dies, se sent bé, tranquil, feliç.