M'acuso de ser tafaner…

Un relat de: peres

Ahir vaig haver de quedar-me a dinar al despatx de manera imprevista. En aquests casos, en comptes d'anar a comprar alguna cosa feta, m'estimo més anar al súper -n'hi han dos molt a prop, un dels de descompte, Dia, a sota mateix, i un altre dels suposadament bons, o si més no més cars, un Caprabo, una mica més enllà- i comprar el que necessito per fer-me un parell d'entrepans ben bons i variats i una mica de postres, i amb això i una cerveseta ja faig el fet.

Vaig anar al Dia a mig matí, que és quan vaig saber que no podria anar a casa a dinar. Normalment, a casa, quan em toca a mi fer el súper, hi vaig a primera hora del matí o al vespre. A mig matí no hi haig d'anar gairebé mai.

Em vaig fixar, tafaner aquest cop -normalment faig aquesta mena d'activitats d'esma, sense veure ningú-, en la gent que hi havia esperant per pagar a caixa. Força gent. Tres dones de mitjana edat, dues clarament estrangeres no europees. Un noi que per l'edat podria ser fill d'una d'aquestes dues, tot i que clarament no hi tenia res a veure. Quatre àvies i dos avis. Tothom, tret de la tercera dona de mitjana edat, que per la manera de parlar -els quatre mots escadussers que es deixen anar en la relació amb la caixera- era d'aquí, tothom, dic, portava a les mans, com jo mateix, les tres o quatre coses que havia comprat. La noia de la caixa feia els comptes amb la màquina: 1,47 euros la primera àvia, 2,05 euros un avi, 1,20 euros una de les senyores estrangeres, 1,37 el noi… La senyora d'aquí, que duia el carro ple fins dalt, va pujar a 48 euros. Ja m'havia fixat en el posat de la gent: mirades apagades al carro de la senyora dels 48 euros, mirades a terra, mirades enlloc. Vaig comprendre que aquella gent, com jo mateix, comprava el dinar i potser el sopar i tot amb aquelles quantitats gairebé ridícules. Tothom portava quatre coses per menjar…, com jo. Però si la senyora d'aquí va ser la primera de la classificació de rics amb els seus 48 euros, jo vaig ser el segon, amb 5,97 euros per a un dinar. I em vaig sentir ric, estrany, com d'una classe diferent... Em vaig sentir realment malament.

Hi ha gent pobre, miserable, que viu amb quatre rals cada dia. A aquesta gent, si ara els obliguen a pagar un euro per cada visita mèdica, com s'ha anunciat avui, senzillament no aniran al metge, fins que no sigui del tot imprescindible, i potser massa tard.

Hi ha dies que et passen coses que et fan trobar molt estrany.

Suposo que al Caprabo no deuen passar aquestes coses. Però he fet el propòsit de no tornar al Caprabo i anar sempre al Dia. Penso que així podré conèixer més bé el meu país i la meva gent... O almenys ho faré durant una temporadeta, perquè també cal tenir en compte que els de Caprabo són d'ací i ho fan en català, mentre que els de Dia (del grup Carrefour), en català, ni tan sols saben fer bo el seu propi nom. Déu meu, un altre conflicte ètic d'interessos!

Comentaris

  • perdoneu[Ofensiu]
    peres | 06-09-2005

    que m'autocomenti, però és que acabo de rebre un missatge que em diu que potser aquest relat "és una mica contradictori amb la teva foto". I tant! L'explicació és que el relat el vaig escriure molt abans que passés el que dic al començament de la biografia i amb el que il·lustra la foto, i jo no he tingut mai el do de l'endevinació.

    Ara bé, haig d'aclarir:

    1. Malgrat el que diu aquest relat, des que van passar els fets als quals faig referència a la biografia no he tornat a Dia, i això que us ben asseguro que m'aniria prou bé d'anar-hi.

    2. El boicot contra Dia s'acabarà quan aquesta empresa faci alguna cosa per reparar el mal que va fer al meu amic Èric B i a la seva família.

    3. Si l'amic o amiga lector/a que llegeix això no entén res de res, perquè a la biografia ja no hi ha cap pista sobre el tema, vol dir que ja som al futur i que ha passat tant de temps que ja ha canviat la meva biografia, o bé m'he mort, o bé ha passat el que dic al n. 2. Per donar pistes a aquests lectors i lectores del futur, copio a continuació el primer paràgraf de la meva biografia actual (setembre 2005):

    "Primer de tot, la foto d'aquí dalt [la foto és una crida al boicot contra l'empresa Dia, que és qualificada com a "empresa anticatalana"] és per recordar que gràcies als quefes d'aquesta empresa un noi de 14 anys de Lloret de Mar ha estat imputat durant cinc mesos com a terrorista (no és broma) per la anomenada "Audiencia Nacional Española", pel simple fet d'haver demanat a "Supermercados Dia" (del "Grupo Carrefour") que complissin la llei de normalització lingüística i etiquetessin els seus productes també en català..."

    Em sembla que amb això queda tot clar. Torno a demanar disculpes per ocupar un espai que no em pertoca. (Quina vergonya, aquests autors, ficant-se a l'altra banda del mirall...!)

    Abraçades als lectors del present i als del futur,

    peres (Pere N.)

  • Gràcies[Ofensiu]
    peres | 29-09-2004

    Gràcies pel comentari, perdix. Sí, jo també he sentit històries molt estranyes sobre els Caprabo... però també sobre els Dia. Aquesta gent colla molt el personal, la veritat. No és gens fàcil haver de bellugar-se en aquest món de capitalisme salvatge. En aquest aspecte, he sentit a parlar prou bé de Mercadona, com a excepció de (comparativament) bon tracte als empleats. Però és clar, segurament deuen fallar en altres aspectes.

    En qualsevol cas, el "dilema ètic" sobre un súper o un altre era secundari en el relat. El que no faré mai, això sí, és anar a un súper del Corte Inglés, com no vaig mai als FNAC, Ikea, etc. (els grans magatzems associats a la patronal ANGED: mira la web d'aquesta entitat, si vols, per saber quins són) Aquests sí que exploten tot el que poden, volen rebentar el mercat i fan tots els possibles per carregar-se el petit comerç de Catalunya.

  • pèrdix | 28-09-2004

    em va venir a la memòria aquest relat. Bé, concretament el dubte moral sobre Caprabo.

    M'explicaven el cas d'una caixera que, després de tenir un fill, havia demanat la pertinent reducció de jornada. La direcció va dir que sí, estan obligats, però de dilluns a dissabte.
    Això no és legal, ja que la reducció ha de ser, per llei, de dilluns a divendres. On fots el nen un dissabte amb les guarderies tancades?

    L'advocat li va dir que això passava sovint amb Caprabo, que no té molt bona fama en aquest sentit, i que l'única manera d'aconseguir-ho era denunciant l'empresa.
    Que vull dir amb això? que ho tornem al trueque, o tornem als petits botiguers o mirem per la nostre butxaca i avant o ens deixem de sentimentalismes barrejant emocions, nacions i capitalisme salvatge.

    Pensa global, actua local
    vs
    Compra local, que vendrem global

    Bé, no sé si t'he solucionat el dubte però em quedo descansat.

    Apa, a seguir relatant.

  • els comentaris sempre atrauen gent ;)[Ofensiu]
    Tiamat | 03-09-2004

    és clar, després de la "discussió" en l'apologia per la vida (veus? ara faig propaganda de l'askatu)(crec que era aquest el nick, que em perdoni si m'equivoco), he cregut convenient llegir algun relat teu, i he llegit algun dels més recents (una dona de la neteja, allò més dificil de publicar, i el de la blanca s'ha perdut ja me l'havia llegit feia temps, però no recordava que fos teu), i mira, que m'han agradat.
    Bé, el de la blanca m'ha fluixejat una mica, potser és que blanca fa nom de cabra (no us ofengueu les Blanques...) i m'hauria agradat més que la intriga fos fins al final, i només hi hagués un únic "beee", però els altres els he trobat prou originals, el de la introducció dels 4000 caràcters, per la temàtica, i el de la dona, per introduir-hi les preguntes al final. Ah! vaig ser fa poc a la Tate Modern, i hi havia una sala que eren tots d'homenets de paper retallats escampats pel terra (suposo que cada dia n'havien de posar més, perquè la gent se'ls deuria endur), i maniquins que els recollien com si fossin basura (no entrarem en el significat de tot plegat..), i aquest de la dona de la neteja m'hi ha fet pensar. Sisi, m'han agradat els relats. Aquest que t'estic comentant també, potser no m'ha acabat de convencer com va lligada la descripció de la fila de carrets de la compra amb la critica que vé a continuació, una mica massa sobtat pel meu gust, però això són petits detalls, i potser també una cosa molt personal. Per cert, els iogurs del Dia estan boníssims, prova el de poma.

    Vinga, una abraçada, i et llegiré més, i tant!
    I ja ho saps, a viure!

    Tiamat.

  • Una joia[Ofensiu]
    rosaur | 12-08-2004 | Valoració: 9

    Peres, t'he descobert avui mateix i ja ets el meu autor preferit dels Relatsencatalà.com. De fet, mai m'havia atrevit a fer cap comentari ni valoració. Però especialment tres dels teus relats, que no sé si són reals o de ficció, però sembeln molt reals, el de la nouia de les enquestes, el de la Rosa Montero i aquest, són excepcionalts!!

    Peres, t'he de conèixer.

    Rosaura

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

288 Comentaris

128688 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com