L'Hort

Avui és un dia núvol, d'hivern, ha plogut i el cel és gris. Mentre miro el terra mullat del carrer i un nen que s'entreté trepitjant els bassals, una ventada aixeca un bossa de plàstic del supermercat de davant de casa i la fa voleiar una mica, escampant gotes d'aigua marronosa per la pols omnipresent a aquesta ciutat. De fons, el soroll dels clàxons dels cotxes irritats pels embussos que sempre es formen quan cauen quatre gotes, ens dóna el teló de fons per començar. Però la nostra història passa a la primavera, en un dia ple de sol i lluminós. Així que per mi podeu oblidar-vos de la pluja i la ciutat i tot aquest escenari.

Comencem. Al principi de la història només hi ha dos del quatre personatges (la Gemma, el Jeremies, el Manel i l'Àngels) que acabaran per sortir en un moment o altre. Estan asseguts a una taula, vella i fosca, atrotinada, gastada de tants menjars i sobretaules. Són a la cuina d'una masia, la Gemma amb una faldilla curta i una jaqueta, tota mudada. Bé, donat que som al camp millor que porti pantalons gastats i un jersei de llana. El Jeremies la mira encuriosit.

-Que hi fem aquí? I a més amb aquesta roba horrible! Jo preferia el vestit...-es lamenta la Gemma, mentre intenta arreglar una mica el jersei de llana donat que porta.

-Ni idea, però d'ell ens ho podem esperar tot-diu el Jeremies, amb un cert deix de resignació-Potser es pensa que posant-nos junts aconseguirà que passi alguna cosa...-afegeix amb un somriure mig burleta a la cara.

-I l'hort? No hi hauria d'haver un hort?-es pregunta la Gemma mentre es mira el Jeremies amb una cara de fàstic que no pot dissimular.

De cop, s'obre una porta i en surt l'Àngels, els cabells esbullats, els ulls amb lleganyes.

-Ep, noia, m'he adormit. Ho sento. Per cert, on som? Ara no recordo...

-Mira-la, baixes del hort! Bé, de fet potser hi podríem anar, no?-proposa el Jeremies fent el gest d'aixecar-se, tot i que després es fa enrere tot escarxofant-se a la cadira -La veritat, ni nosaltres mateixos sabem molt bé que hi fem aquí, esperem que passi alguna cosa... o més aviat ens temem el pitjor. Però estem ben bé a les seves mans.

-Mireu, jo aniria a la part de darrera de la casa, que aquí davant només es veu un camp i tot de floretes-diu la Gemma mentre mira per la finestra.

A darrera es troben el Manel, pantalons de peto, una mica enfangats, i una mena d'aixada a les mans. Aixeca el cap, amoïnat, i els pregunta com si no estigués sorprès de la situació.

-Heu vist les meves cabretes? No sé on han marxat, fa estona que les busco.

I torna a mirar cap a l'horitzó, on s'hi veu un pic, que, sincerament, sembla de cartró-pedra, creuat d'un d'aquells núvols que només es veuen en els decorats de l'opera quan representen a Wagner.

-Mira, és que ni en pensar un bon paisatge si ha matat! Reaprofitant decorats antics... Em fa pena, sincerament, una història sense cap ni peus, i a més ens deixa abandonats de la mà de Déu-es plany la Gemma, que segueix estirant-se el jersei que ja li arriba a mitja cuixa.

-Au, Gemma, si vols ens canviem el jersei, que amb la llargada que té potser m'anirà bé a mi i tot!-li diu l'Àngels, riallera, mentre es mirà un moment per intentar veure que porta posat.

-Si, dona, que pretens? Que em posi el skijama que portes posat? Però si és d'un quico que fa mal a la vista! A més, només falta que ens comencem a treure la roba per provocar-lo. Mirà, deixem-ho com està, com a mínim així estic protegida de mirades indiscretes...

De sobte, senten una veu estranya que ressona per les valls.

"Això és una presa de pèl! Quin carall d'història és aquesta?"

-Algú es deu estar emprenyant. I no m'estranya! Se suposa que, estant on estem, ja hauríem d'haver començat una orgia-es queixa el Jeremies mirant enlaire, com si esperes una resposta del cel.

La Gemma el mira amb cara de fàstic i diu:
-Calla, no el provoquis que jo avui estic derrotada!

L'Àngels es s'acosta al Manel, que treu un rellotge de butxaca, mira l'hora fixament, i remuga:
-Se'm fa tard! I si arribo tard després em tocara pintar-les totes de nou! I ja hauríeu de saber que no li agraden blanques, les vol roges com la sang, roges de passió, diu ell. Se'm fa tard!!!!

I comença a caminar amb el pas decidit cap el pou que hi ha al costat de la casa. Un pou, per cert, dels d'abans, amb galleda mig rovellada inclosa, mig penjant de la corriola, fet de pedres amb líquens i sorra que es comença a desmanegar, i una mata d'herba que mig en tapa la boca.

-Mira, ara ho intenta arreglar posant una descripció poca-solta d'un pou, que no té res a veure amb res de la història. A més, insisteixo, es suposa que hi hauria de sortir un hort, no? Perquè si un posa un títol a un relat deu ser per alguna cosa, no?

-He de marxar, faig tard, faig tard... I les meves cabretes? Les buscareu, si us plau? He de marxar, he de marxar....-segueix murmurant el Manel mentre salta a dins dels pou i desapareix de la vista.

L'Àngels, amb un crit mig ofegat, es llença darrera del Manel per intentar agafar-lo.
-Manel, que ets boig? On vas?

Ara tornem a estar com al principi, o sigui que només hi ha dos dels quatre personatges (la Gemma, el Jeremies, el Manel i l'Àngels) que ara ja si que han sortit en la història. El Jeremies, de fet, sembla content de la situació, no sé pas que deu estar pensant. La Gemma el mira amb un rictus:

-Jeremies, ja t'ho pots treure del cap. Jo no li penso pas fer el joc. Em nego. Que es pensa, que perquè m'agrada escriure històries picants estaré disposada a fer-m'ho amb el primer que se'm posi al davant?

El Jeremies ni s'immuta. Imagino que deu pensar que ells no podran fer-hi pas res per evitar-ho, tot i les queixes reiterades, així que es disposa a passar una bona estona, que ja sabem que els homes per a certes coses no li busquem tres peus al gat (frase, per cert, que mai he entès, doncs els gats que jo sàpiga en tenen quatre, de peus).

-És que em posa dels nervis. Sincerament, jo li recomanaria que anés a algun curset d'escriptura creativa on li ensenyessin les eines del ofici. No m'estranya, hi ha gent que es pensa que seient davant del ordinador i començant a cliquejar ja en podrà treure algun conte que valgui la pena. El que pretén fer està més vist! La gent vol llegir històries amb contingut, amb missatge, o bé amb bellesa...

"Prou! Ja no ho aguanto més! Efectivament, és una presa de pèl! Marxo a llegir una altre cosa..."

Mentre les lletres comencen a desaparèixer, la Gemma, mig burleta, pensa que finalment la gent sempre acaba donat-li la raó, mentre el Jeremies, decebut, pensa si ara no podria llençar-se a sobre d'ella aprofitant aquests últims moments que ja ningú els observa...

Ara ha tornat a ploure. Es senten les gotes com repiquen en la teulada d'uralita del magatzem del costat. A la paperera, un parell de fulls, arrugats, amb els quatre personatges que ja en mai sabrem el seu final. Com de la vida mateixa.