Parafílies I: Simforofília

Sortia cada nit a les dues o a les tres de la matinada. En aquell moment el trànsit era l'adequat: ni massa cotxes com per no poder córrer, ni massa pocs. El millor lloc era la confluència de dos carrers importants, així podia provocar més problemes, i tenia temps de fer la volta i tornar enrere per poder veure-ho tot.

El mètode l'havia anat perfeccionant amb el temps. Primer accelerava força, per tal que els cotxes al seu darrere també premessin l'accelerador. Després, just a la cruïlla, frenava en sec, aparentment sense cap motiu, i tornava a accelerar. El que passava normalment és que el cotxe de darrere seu frenava de cop, fent xiular les rodes, i els altres se li encastaven a sobre.

La situació ideal era, però, quan hi havia alguna moto involucrada. En aquest cas el seu ocupant acabava gairebé segur per terra, i amb sort cobert de sang i amb la melsa rebentada. Així s'assegurava ambulàncies, sirenes, i llums brillants. L'escenari perfecte.

Després girava en el primer carrer, aparcava ràpidament, sovint de mala manera, i s'apropava al lloc dels fets caminant tranquil·lament. Es quedava allà, dissimulant, devorant amb els ulls cada detall, fins que tot s'arreglava. Aleshores, si podia, s'arribava fins el punt exacte on havien quedat els vidres escampats, els rastres de sang, les marques sobre l'asfalt.

Tornava a casa quan començava a clarejar, el sol marcant l'asfalt com un camí fet d'or. La nit que podia contemplar la sang roja d'algun desgraciat es sentia l'elegit per les parques, eufòric de poder, palpitant d'imatges frenètiques. Al llit, amb les persianes abaixades fins que no entrava gens de llum, recordava tots i cadascun dels detalls mentre s'acaronava el membre fins a ejacular.