L'història de la perdiu

Vet ací una vegada una perdiu apetitosa, que caminava pel terra. De sobte se li aparegué, tot afamat, un lleó.
-Prepara't, perdiu, perquè ara mateix et penso menjar. Tinc gana i a més avui no ha sigut pas un bon dia per a mi.
La perdiu féu intenció d'arrencar a volar, però el peu se li entortolligà amb una planta i caigué estrepitosament al terra, just en el moment en que el lleó li colocava el morro a sobre. Ja no tenia escapatòria, així que recorré a la seva intel·ligència.
-Així que em voleu menjar... -digué, guanyant temps- doncs sapigueu que jo sóc una perdiu de qualitat, i que sou molt afortunat de tenir el privilegi de menjar-me. Per això jo voldria comprovar si sou digne de devorar-me.
El lleó (de nom Lleó) ho medità. "Quina perdiu més estúpida. Morirà igualment". Ben pensat, no tenia pressa, més aviat el contrari, havia de guanyar tant temps com pogués perquè els humans emprenyadors que s'havien dedicat a robar-li el cau es convencessin de que no hi havia cap lleó que hi habités (cosa falsa, hi vivia ell). Lleó pensava que els humans eren els animals més pesats de la natura. S'entestaven a caçar lleons però no els menjaven. "Com s'ho deuen fer per sobreviure amb un olfacte tant atrofiat?" pensava Lleó "Si no fós per aquells pals que escupen foc, s'haurien extingit".
-Com penses comprovar si sóc digne de devorar-te? -digué Lleó.
-Em van comentar que hi ha una manera de comprovar l'intel·ligència, i és molt senzilla. Només heu de tirar-vos per un barranc. Si sobreviviu, és a dir si no xoqueu amb el terra, sou llest. I vos sou un lleó, l'indubtable rei de la selva... No crec que arribéssiu a caure, donada la vostra intel·ligència. No ho creieu així?
-Sí, sí, així ho crec -contestà Lleó. Tot fós perquè la perdiu morís en pau- però primer t'hauràs de tirar tu, així m'asseguro de que no hi ha cap parany, eh?
La perdiu estava impressionada davant l'ignorància del lleó. Assentí i prosseguí i a buscar un barranc. Aviat en localitzà un. Acte seguit es llançà. Amb l'ajuda de les ales, no tingué cap problema per aterrar suaument El lleó, que la mirava, es donà per satisfet i es llançà ell també.
Quan el lleó era a a la meitat del barranc, la perdiu no pogué aguantar-se més i es partí de riure. El lleó, sumit en la seva ignorància, la contemplà astorat els últims instants de la seva vida.
I així la perdiu prosseguí el seu viatge a peu. Estava orgullosa de si mateixa, i pensava què diria la seva família quan tornés i els expliqués com havia anat tot. Tan capficada estava en els seus pensaments que no s'adonà que de sobte apareixia una guineu (de nom Guineu).
No se n'adonà fins que aquesta l'engrapà i preparà les seves dents per a devorar-la.
Guineu, igual que Lleó, havia tingut un mal dia. No acostumava a menjar perdiu, però estava en una situació de gana d'alta emergència. Dos vegades li havia anat d'un pèl pels trets que l'humà li havia propiciat. Guineu sabia perquè els homes caçaven guineus. Per la cua. La seva preciada cua. Guineu (i això ho sabia tothom) n'estava orgullosa, de la cua. D'això s'aprofità la perdiu per escapar-se.
-Vostè és Guineu, oi? -digué la perdiu- no, no ho deu ser, perquè té una cua tan petita...
-Com que tinc la cua petita? -digué Guineu, ofesa- la meva és la més gran del bosc!
-Menteix! -cridà perdiu- aquest mateix matí he vist una guineu que tenia la cua més llarga! Si vol la vaig a buscar!
"No hi ha ningú en aquest bosc que tingui una cua tan llarga com jo" pensà Guineu.
-Fes, fes. Busca-la, tu mateixa -digué finalment Guineu.
-Ara torno, doncs.
I s'enlairà. S'havia deslliurat d'una altra amenaça.
No baixà més a terra. Li feia por que es trobés amb un altre depredador.
De sobte, unes urpes l'engraparen. Àguila, la cap de les àguiles, l'havia caçada.
No era habitual que algú tan imporant com Àguila cacés una perdiu. "Una altra que ha tingut un mal dia caçant, segurament" pensà la perdiu.
-Et conformaràs amb una àpat tan indigne com jo? -preguntà la perdiu.
Àguila remugà afirmativament. Estava molt enutjada.
-Ah, ja ho entenc! Avui has tingut mala caça! -digué innocentment la perdiu- però tu, la gran Àguila... més val que ho mantinguis en secret, tot això, perquè podrien destituir-te com a àguila en cap. No? Ah, vaja vaja... i si jo em posés a cridar: l'Àguila no ha caçat! Que passaria? No em pots devorar a ple vol... o potser només m'has caçat per entrenar-te?
Àguila va veure que se l'estava jugant amb aquella presa. L'havia arraconada.
-Sí, és això... jo no-no-només t'he ca-caçat per entrenar-me -digué Àguila- com m'hauri-ri-ria de conformar amb un à-à-àpat com tu?
I la deixà anar.
"Una altra que renuncia a tot pel seu orgull" conclogué la perdiu.
No obstant baixà a terra. No tenia la seguretat de que l'Àguila no canviaria d'opinió.
No sabia que encara faltava un depredador.
Pantera.
Quan l'enorme felí baixà d'un arbre i la immovilitzà amb les potes, la perdiu sentí que li havia arribat l'hora. Quatre depredadors en un dia... era excessiu. I a més tots amb un mal dia... Però si s'havia salvat de tres, com a mínim podria provar-ho amb el quart, no?
-Adéu, petita perdiu -digué la pantera.
-Creus de debò que aconseguiràs menjar-me? No saps que avui he mort a Lleó, he escapat de les urpes d'Àguila i he posat en evidència Guineu?
-Menteixes -digué Pantera, tallant- no et crec.
-Ah no? Doncs segueix-me. Et portaré on hi ha el cadàver de Lleó.
-Porta-m'hi -digué Pantera.
I en el precís instant en que Pantera afluixà una mica la seva pressió amb les potes, la perdiu sortí volant.
I tornà cap al niu. Ja en tenia prou d'aquell bosc. Tard o d'hora seria devorada i aleshores tots els mèrits que havia fet per sobreviure s'esborrarien i no haurien servit de res. De que servia la seva vida, tan bonica, si un dia s'havia d'acabar? Bé, tan era. Potser l'important, pensà, és que et queda sempre un dia més.