El tresor de l'atbash

Va obrir el llibre. Estava il·lusionat. Feia mesos que el demanava a la seva mare, que insistia en que aquell llibre l'aborriria molt. Ell sabia que no. Als seus dotze anys, mai l'havia decepcionat res relacionat amb els ocells. Per això desitjava de tot cor Aus i altres éssers voladors de Yusugamotzi. Feia 12 anys que el país de Yusugamotzi existia, producte de la separació pacífica de les prefactures de Fukuoka i Nagasaki, al sud del Japó, i mai s'havia publicat un llibre d'aquelles característiques. L'Asukashi vivia a Maebaru, una ciutat costanera prop de Fukuoka. Allà es divertia observant les aus. Va obrir el llibre per la pàgina central. Només fer-ho, un paperet va caure de l'interior del llibre. Estava escrit a mà, amb una lletra barroera, i a més no eren signes japonesos, sinó lletres occidentals. El que narrava aquella nota era totalment incomprensible per a ell.

"Utilitzant l'atbash de lletres occidentals abans dels parèntesis, amb exactitud, podreu saber on trobar una xifra en diners igual a la meitat de milions d'habitants de Zaoyang. Només us cal anar a Mlnltzar (Nagasaki) i preguntar per l'Ofrh Hroozh (jo mateix)."

L'Asukashi tenia un traductor diccionari occidental-japonès a casa, perquè estudiava anglès a l'escola, però no va reconèixer ni rastre de l'anglès en aquelles frases. Es va estar una bona estona traduïnt-ho. Quan va acabar, es va decepcionar. No entenia res. Potser el millor era tornar-ho a la llibreria. "No" va pensar. "Em volen dir alguna cosa". Potser a casa hi havia algun diccionari que revelés quin idioma era aquell. Era possible. La seva mare havia estudiat idiomes a occident, en un lloc que semblava recordar que es deia Catalunya. Va mirar tots els diccionaris que hi havia a casa. Anglès-japonès, francès-japonès, alemà-japonès, italià-japonès, espanyol-japonès... res. Només en quedava un. Català-japonès. Català? L'Asukashi no havia sentit mai a parlar d'aquell idioma. Va intentar buscar les paraules. Utilitzant no hi era. Tampoc l'atbash. De si que hi era, tot i que també hi era al espanyol-japonès. Lletres tampoc. L'Asukashi començava a desesperar-se. Occidentals tampoc. Però si abans. Abans era una paraula més o menys llarga. Un bri d'ànim va brotar de l'Asukashi. De fet, occidentals no hi era, però hi havia trobat occidental. El mateix passava amb lletres. A més, sabia que a l'anglès, el plural acostumava a ser una s. Podria ser que fos això. Pel què feia a utilitzant... no tenia sentit. Desesperat, l'Asukashi es va tombar. Havia oblidat els ocells. Volia traduir aquell text fos com fos.
Quan l'Azukabushi es va despertar, no podia creure el que els seus ulls veien. El text que havia intentat desxifrar estava traduït en un altre full. Al full hi deia "traducció de la mare" i hi havia una nota a baix. "Això és català, l'idioma de Catalunya. D'on has tret una cosa tan incomprensible?". Ni ell ho sabia. No obstant, quan va mirar el full, la seva eufòria va disminuir considerablement. La seva mare no coneixia el significat de atbash, Mlnltzar ni Ofrh Hroozh, tot i que per context aquesta última semblava que havia de ser un nom de persona. La seva mare estava, com sempre feia, cosint.
-Hi ha gent a Catalunya que es digui Ofrh o Hroozh? -li va preguntar.
-No -va respondre ella- aquest nom no existeix. I insisteixo: D'on has tret aquest paper?
-Del meu llibre -va respondre l'Asukashi- el de les aus. Ara que hi penso, potser l'hauria de tornar... Al cap i a la fi, potser és seu i ells el van oblidar dins el llibre.
-No -va respondre la mare per segona vegada consecutiva- conec els empleats de la llibreria i no n'hi ha cap amb coneixements de lletres occidentals. I molt menys del català.
-En tal cas, potser és de l'editorial...
-No -va tornar a dir la mare- algú l'ha posat aquí perquè et vol fer pensar. I ara que estas de vacances, no trobo malament que et posis a desxifrar codis.
-Codis? -va preguntar l'Asukashi estranyat- aquí no hi ha cap codi.
-T'equivoques. Estic convençuda de que això amaga un codi. L'estrany i impossible nom Ofrh Hroozh, i la menció al poble de Nagasaki Mlnltzar, totalment inexistent... sens dubte això està codificat. I l'atbash aquest sembla el tipus de codi... però no n'havia sentit a parlar mai. Tampoc l'esmenta al diccionari de català... no obstant estic segura de què atbash és l'única de les paraules que no he desxifrat que no està codificada.
-Puc buscar-ho a Internet -va suggerir l'Asukashi.
-Hauriem de buscar en una plana occidental -va dir la seva mare- i a més, no tenim lletres occidentals al teclat.
-He sentit a parlar d'una web on et configuren el teclat en occidental per 20 minuts. Me la sé de memòria.
-De debò? -va dir la seva mare- molt bé, doncs ho buscarem.
L'Asukashi va encendre l'ordinador i es va conectar a la web. Després d'haver-se canviat les funcions del teclat, va conectar-se al google, un buscador que la seva mare recordava de Catalunya.
-Escriu atbash -va dir la mare.
Ho va fer.
-92 entrades -va dir la seva mare- això significa que existeix -i va buscar alguna que estigués en català. Va llegir el fragment destacat pel buscador- "l'atbash, un codi utilitzat en la Bíblia..."
-Què dius? -va preguntar l'Asukashi.
La seva mare li h ova traduir i va obrir l'enllaç.
Va quedar astorada de la simplicitud del codi.
"L'atbash és un codi que va néixer a la Bíblia... Va despreciar aquell tros. Consisteix en escriure l'alfabet, del dret i del revés. Així, la A es substitueix per la Z, la B per la Y, la C per la X..."
Va escriure La primera part de l'alfabet del dret i la segona del revés. Estava convençuda de que eren prop de la solució del problema.
L'Asukashi s'ho mirava tot sense saber si riure o plorar. La seva mare s'havia tornat boja? Si no s'hi havia tornat, perquè s'havia posat a escriure tot de lletres occidentals? Potser allò era l'atbash?
-Què fas? -li va preguntar.
-És molt senzill -va respondre ella- només has de canviar les lletres per la que tenen junta. La E per la V, la G per la T...
L'Asukashi es va posar a substituir lletres. Quan va acabar, la paraula que hi havia no li deia res. Nomozaki. Com es pronunciava, allò? La va mostrar a la seva mare. A aquesta se li va dibuixar un somriure a la cara. Sense dir res, va traduir la paraula al japonès. Quan va acabar, l'Asukashi no es creia el que veia. Nomozaki!!! La ciutat del districte de Nagasaki!
-Ara, tradueix Ofrh Hroozh -va dir la mare.
Un cop va haver acabat, la paraula tampoc li deia res, però va sentir un calfred d'emoció. Que hi havia més fàcil per aconseguir 0'6 milions de yens (la meitat dels 1'2 milions d'habitants de Zaoyang) que anar a Nomozaki i preguntar per aquell tal Luis Sillas?
-Hem de marxar cap a Nomozaki -va dir a la mare.
-No corris tant? -el va frenar ella- Nomozaki és a uns 100 quilòmetres d'aquí. Avui tenim convidats!
-I què? -va dir ell- estem de vacances! Tenim 6 hores fins que vinguin! Només hi ha una hora i poc d'aquí a Maebaru. No crec que el Luis aquell es faci pregar gaire.
-D'acord -va dir la mare, poc convençuda.
Una hora i quart més tard, un nen i la seva mare van entrar a una cabina telefònica. Tal i com s'imaginava la mare, la llei del 2013 seguia vigent i era obligatori tenir un llistí telefònic en anglès a les cabines de les ciutats. Això significava lletres occidentals.
-Silebuki, Siligochito, Silirusi... Sillas! És aquí! -va exclamar la mare- Sillas, Luis. Anem-hi!
Sis minuts més tard, la mateixa mare i el mateix fill aparcaven el seu cotxe davant d'un casalot.
-Salta a la vista que aquest home està en condicions de regalar 600.000 yens -va dir la mare.
L'Asukashi va prémer el timbre després de travessar el llarg jardí. Un home els va examinar des d'un balcó. De sobte, va entrar cap a casa i per l'interfòn es va sentir una veu estridentd'home:
-Qui sóu?
-Venim a cobrar 600.000 yens -va dir l'Asukabushi.
-Han resolt l'enigma? -va preguntar l'home.
-Sinó no seríem aquí -va sentenciar l'Asukabushi.
Un xiulet va acompanyar l'opertura de la gran porta.
Un majordom els va rebre.
-Si s'esperen aquí, el senyor Sillas els rebrà encantat.
-No cal, Arnold, no cal.
Tots es van girar en el sentit de la veu. Un home elegant i amb barret de copa baixava galopant com si perdés un avió per les esplèndides escales que pujaven al primer pis. L'aspecte còmic de l'escena va fer riure l'Asukabushi, però davant la mirada de la seva mare, va callar. Sabia que la situació econòmica de la familia no era gaire bona, i que necessitaven aquells diners.
-Així que venen a cobrar? -va preguntar en Luis Sillas- no podran prendre un te?
-Sí, senyor, però no ens podrem quedar gaire estona. Ens esperen -va dir la mare.
-Quina llàstima. Però, pel que veig, us heu equivocat molt en un càlcul. No són 600.000 yens.
La mare es va quedar amb la boca oberta.
-Són 0.6. 0.6 és la meitat d'1.2, els milions d'habitants de Zaoyang.
-Ens està dient que ens donarà 0.6 yens? -va preguntar l'Asukabushi.
-No. Us donaré 60 sens. -en Luis va somriure irònicament. 60 sens era el mateix que 0.6 yens.
-Però pensi que entre anar i tornar de Maebaru, haurem fet 200 quilòmetres de cotxe. -va argumentar la mare- La gasolina té un preu, i...
-Així que venen de Maebaru? No imaginava que el llibre aniria a parar tan lluny. Bé, si venen d'allà, no puc menys que donar-los un obsequi. -va agafar un llibre d'un prestatge i el va posar a les mans de l'Asukabushi- És per a tu, noiet. És un llibre d'enigmes. L'he escrit jo mateix.
Aquella nit, malgrat que l'Asukabushi llegia immers, Aus i altres éssers voladors de Yusugamotzi va quedar abandonat en un prestatge polsós.
Quan, mig adormit, l'Asukabushi va tancar el llibre i el va deixar sobre la taula, no sabia encara els tràgics esdeveniments que aquest estava a punt de provocar.