L'assassinat de la presentació del nou teatre. I.

En Rafel Olivera seia en una cadira, com un convidat més a l'acte. Un acte que era a punt de començar. La presentació del projecte de construcció del nou teatre. I a més, la presentació es feia en el vell. No tenia gaire interès.
De fet, en Rafel no hagués vingut mai per iniciativa pròpia. Tenia coses millors a fer el dissabte a la nit que visitar una presentació.
Però en Rafel Olivera era l'inspector en cap d'homicidis, i era allà per una senzilla raó: el policia que havia d'assistir a la presentació per pur protocol de seguretat no havia pogut venir. La seva dona havia donat a llum dues setmanes abans del previst. I en Rafel el subsituïa.
S'avorria. No tenia per què passar res, allà. Potser podia dir-li a en Castelltort, el seu ajudant i present també a la festa, que es quedés i tocar ell el dos.
Se li van interrompre els pensaments. De sobte, un home gras va entrar a l'escenari amb un micròfon a la mà. Els llums es van apagar. Un focus el va il·luminar.
-Benvinguts tots a l'acte de presentació del projecte de construcció nou teatre municipal -va dir- Jo sóc en Boris Garrafer. Amb unes diapositives, us ensenyarem una imatge virtual del futur teatre.
Van posar una diapositiva. Una imatge virtual. L'home es va tirar cap a un costat perquè es veiés millor. No era lletja. Era un teatre quasi el doble de gran que l'actual.
Fóu aleshores quan es produí l'explosió.
El primer va ser un so estrident que va deixar momentàniament sords els que seien a les primeres files.
Després, una gran massa de sang i rajola fulminada inundà l'aire abans de tornar a caure.

Dues hores després, desallotjat el teatre, avisats els familiars i suspesa la ceremònia, en Rafel va preguntar a en Castelltort:
-Com van les investigacions?
-Sens dubte és un assassinat premeditat. Hi havia molt pocs explosius, calculats només per matar el sr. Garrafer. Fixi's en com ha quedat tot.
En Rafel ho va fer. Les rajoles eren les principals afectades a part del cos. Les que trepitjava la víctima abans de morir eren, fetes bocins, a uns tres metres a la rodona.
Aleshores se li va acudir una idea.
-Castelltort, sap quina relació hi tenia el sr. Garrafer, amb aquest projecte?
-Sí. Era el propietari del teatre vell i ho seria del nou. És el màxim promotor del projecte.
-Qui considereu sospitós?
-Principalment els set treballadors del teatre. Els hem retingut.
-Els treballadors? Per què?
-Com que tots passen dels 45 anys, el sr. Garrafer havia decidit renovar els empleats.
-Pensava fer-los... fora?
-I ja ho havia anunciat públicament. Per això els considerem els principals sospitosos.
-Ja...
En Rafel ho veia tot cada cop més clar.
-A què es dediquen?
En Castelltort va rumiar.
-Crec que n'hi ha tres que netegen, dos que munten les estructures, un que s'encarrega dels focus i un que acomoda.
Calent, calent... va pensar en Rafel.
-Vaig a veure'ls.
-Són al camarino A.
En Rafel va caminar fins al camarino A. Va obrir-ne la porta. Set homes l'ocupaven. Quatre jugaven a cartes, dos dormien en un sofà i un llegia un llibre.
-Ja podem sortir? -va preguntar un.
-No. Vinc a coneixer-los. Suposo que saben que són sospitosos.
-Sí. Ho trobo estúpid.
-Bé, primer de tot presentin-se. Comenci vostè.
-Bé, jo sóc de manteniment. M'ocupo de mantenir neta la part de la dreta dels espectadors. Em dic Jordi Canyades i tinc 52 anys.
-Què feia a l'hora de l'explosió?
-Era al lavabo del pis de dalt. El que hi ha a sobre de l'escenari.
-Per què no ha anat al de la planta baixa?
-Estava embussat.
-De debò? -va preguntar un.
-Sí. No menteixo.
-Molt bé. Següent.
-Jo sóc l'acomodador. Em dic Marc Pitàgora i tinc 46 anys. A l'hora de l'explosió encara acomodava gent. De tota manera, ni que cap de nosaltres tingués coartada, com espera que cometéssim l'assassinat?
-Tinc una idea aproximada de com s'ha produït.
-Quina?
-Si els ho dic s'estalviarien informació vital. Següent.
-Nosaltres dos sóm el Quim Roca, de 49 anys i l'Ampar Álvarez, de 57. Ens hem passat tot el dia muntant l'estructura i preparant les diapositives. A l'hora de l'explosió jo estava assegut mirant com transcorria tot i l'Ampar passava les diapositives.
-Següent.
-Jo sóc en Pere Fontanals -l'home que va parlar era l'únic ferit; tenia el colze i una part del braç esquerra ennegrit- Tinc 50 anys. Sóc l'encarregat dels focus. A l'hora de l'explosió era en una estructura, just sobre l'escenari, movent els focus il·luminant al sr. Garrafer.
-Següent.
-Nosaltres dos sóm en Joan i en Pep Carabrut, de 47 anys tots dos. Som bessons i ens ocupem de netejar la part esquerra dels espectadors. A l'hora de l'explosió érem junts al camarino C mirant la tele.
-Molt bé. Fins ara.
Quan en Rafel va sortir de l'habitació, duia un somriure a la cara. Ja coneixia l'identitat de l'assassí.

Mentrestant, en Castelltort seguia investigant. Va inspeccionar el terra a la recerca de noves pistes o senyals, però sense cap esperança. Va girar un tros de rajola.
I ho va veure.
Estava enganxat al vèrtex de la rajola partida. Era un tros de cel·lo que duia enganxat un tros de paper. El tros de paper era diminut; no hi havia dubte que la resta s'havia carbonitzat amb l'explosió. Va intentar imaginar-s'ho: si hi havia un tros de cel·lo en una vèrtex, era probable que n'hi hagués un en els altres tres. Això significava que hi havia un paper enganxat a una rajola. Però per què?
Va recordar que havia fet una foto panoràmica del teatre des del 3r pis: les llotges VIP. La tenia a la càmara digital, de manera que la podia mirar. I la va mirar. Es veia l'escenari. Segons la propaganda, aquella càmara tenia un zoom impressionant sense pèrdua de qualitat, tot i que no n'estava segur. Va provar-ho. Va aconseguir identificar el paper. Es veia clarament. Va intentar llegir les lletres, però no podia fer-ho en la pantalla diminuta de la càmara digital. Tenia el portàtil a la bossa. El va treure. Si transferia l'imatge a l'ordinador portàtil, probablement podria llegir les lletres en la gran pantalla.
Quan, sis minuts més tard, en Castelltort va llegir la frase, va tenir una magnífica idea.