L'assassinat del viatge de negocis

L'inspector en cap d'homicidis de l'àrea metropolitana de Barcelona, en Rafel Olivera, feia el mandra a la seva oficina aquell dissabte al matí. Estava feliç. Quasi feia una setmana que ningú denunciava un assassinat, suicidi o res semblant. No s'esperava que estava a punt de viure el cas més estrany de la seva vida. Tot va començar aleshores. El seu telèfon va començar a sonar. L'inspector, endormiscat, el va agafar.
-Departament d'homicidis de la comissaria de l'àrea metropolitana de Barcelona. En què puc servir-lo?
-Doncs miri -la veu de l'interlocutor sonava afectada i trista, com si no volgués parlar- ara fa uns 10 minuts, he entrat a casa. Arribava de l'aeroport, d'un viatge de negocis que he fet a Madrid. I a l'entrar, he trobat la porta forçada i la meva dona a la banyera... morta -dit això va començar a plorar.
L'inspector el va deixar que plorés una bona estona. No volia interrompre un moment tan solemne.
-On viu? -va preguntar en Rafel.
-A Castelldefels... a vora el mar -va dictar una adreça a en Rafel, que la va apuntar.
-Molt bé. No trigarem gaire. Esperi'ns i no toqui res del bany. D'acord?
-D'a... d'acord.

En Rafel va aparcar el cotxe just davant de la casa. Ell, juntament amb el dr. Roques, el forense, i en Castelltort, el seu ajudant, van baixar del vehicle i van entrar a la casa. Ni tan sols van haver de trucar al timbre. Un home els esperava a la porta.
-Passin, passin -va dir, entre sanglots- la... la meva dona és al ba... bany.
En Rafel va obrir la porta del lavabo i es va sorprendre. Una dona despullada estava dins una banyera plena. Al seu coll hi havia marques. Semblava que havia mort estrangulada.
-Dr. Roques, procedeixi a l'examinació del cadàver -va dir en Rafel- jo i en Castelltort parlarem en una habitació amb aquest senyor.
Van sortir i es van dirigir al menjador. Aquell home va presentar-se, encara entre sanglots.
-Em dic Pep Forcallarga. La meva dona es deia Mireia Molina. Jo tinc 48 anys i ella en tenia 41. L'última vegada que la vaig veure va ser ahir a les 6:40. A aquella hora vaig marxar cap a l'aeroport. L'avió sortia a les 8:00. Vaig arribar a Madrid a les 9:00 i la vaig trucar, però no em va contestar. Vaig provar-ho moltes més vegades durant el viatge, però tampoc em va contestar. Avui he sortit de Madrid a les 7:15 i he arribat a les 8:15 aquí. He anat en cotxe cap a casa i hi he arribat cap a les 9:50, que ha sigut quan he vist la meva dona. Un cop recuperat del xoc, a les 10:00, els he trucat.
Just aleshores, el dr. Roques va entrar al menjador.
-Tal com pensàveu, ha mort ofegada. Pel què fa a l'hora de la mort, deu fer al voltant de 20 hores, però com que és molt temps i no ho puc saber amb exactitud , deixeu unes quatre hores de marge.
En Rafel va mirar el seu rellotge. 10:08. Entre les 10:00 i les 18:00 hores d'ahir. Això excloia en Pep de la llista de sospitosos.
-Haurem de mirar a l'agenda de la víctima -va dir en Rafel- per si tenia alguna cita programada.
No li va costar gaire. Era dins el bolso de la víctima.
-Tindrem feina -va exclamar- s'havia de trobar amb 3 persones. A les 12:00, amb una tal Rosa Sánchez, i a les 15:00, amb la Maite Huguet i la Míriam Serrado. Hem de buscar els seus telèfons a l'agenda telefònica. Fes-ho, Castelltort.
En Castelltort va buscar a una agenda que hi havia sobre la taula.
-Aviam -va dir, i va dictar els telèfons de les 3 persones.
-Truca-les perquè compareixin, Castelltort.
En Castelltort es va disposar a fer-ho.
-Mentrestant, sr. Pep, sap quina relació tenen aquestes dones amb la seva?
-La Rosa era companya de feina de la meva dona, que es la directora d'un banc. Si no m'equivoco, tenien una reunió. La Maite i la Míriam eren amigues de la Mireia. Venien a dinar.
- Les he trucat. Ara venen -va informar en Castelltort.
-Mentrestant investigarem la porta forçada -va decidir en Rafel.
La porta d'entrada estava clarament forçada, amb uns quants talls al pany.
-Segurament la va forçar l'assassí, va entrar i va sorprendre la meva dona... -va dir en Pep i va tornar a posar-se a plorar.
-Sap què, sr. Pep? Potser li convindria parlar amb un psicòleg -va dir el dr. Roques.
-Em... em recuperaré. Només és la ràbia, que...
No va poder acabar la frase. El timbre va sonar estridentement i en Pep va anar a obrir.
-Ah, ets tu, Maite -va dir.
Una dona d'estatura mitjana, una mica més baixa que en Pep, i cabells negres llargs, va entrar.
-Què hi fa tanta gent, aquí? -va preguntar.
-Bé -va dir en Rafel- el cas és que la seva amiga, la Mireia Molina, l'hem trobat... morta.
La dona va llençar un crit i per poc no es desmaia.
-Morta? La Mireia, morta? P... Però... jo la vaig venir a veure... per això no em va obrir!
-Sobre quina hora va venir? -va preguntar en Rafel.
-Devien ser les tres i cinc... vaig trucar i insistir quasi dos minuts, però com que la Míriam tampoc s'havia presentat, vaig pensar que potser m'havia equivocat de dia. Així que vaig marxar.
-Quan va venir, la porta estava forçada?
-Emm... doncs no.
El timbre va tornar a sonar.
-Maite, vagi a una altra habitació -va dir en Rafel.
-Per què?
-Per saber si coincideixen en les explicacions. Ràpid, amagueu-la.
La Míriam Serrano va entrar al menjador.
-Caram! Això és una trobada familiar o què? -va dir.
-No, senyora. La Mireia ha mort.
La dona va callar i els va mirar amb expressió funesta.
-Sabeu de sobres que no m'agraden les bromes -va dir.
-És veritat -va dir en Pep, encara sanglotant.
-Què? E... ella? NO! ELLA NO! No pot ser! Potser és per això que no em va contestar...
-No?
-No. Vaig arribar cinc minuts abans de les tres. Vaig trucar ben bé cinc minuts. A les tres, farta, me'n vaig anar.
-Quan va arribar, es va trobar la porta forçada?
-Doncs no.
-Maite, ja pot sortir.
Però no ho va arribar a fer. El timbre va sonar per 3ª vegada.
-Amagui's, Míriam.
-Per què?
-Després donarem les explicacions de tot.
La Rosa Sánchez va entrar a l'habitació.
-Què hi fan aquí, aquests tres homes? -va preguntar a en Pep.
-Policies. La meva dona ha... mort.
-Que la Mireia s'ha...? No pot ser! -va esclatar en crits.
-Calmi's, senyora. Ha mort assassinada. Pel què tenim entès, vostè es va veure amb ella...
-Què més voldria!! -va dir ella, tallant en Rafel- ja devia ser morta, quan jo vaig arribar, perquè per molt que vaig trucar, no em va obrir.
-Va trobar-se la porta forçada?
-No.
-Maite i Míriam, entrin.
De la porta en van sortir les dues dones.
-Han coincidit en tot. No tinc ni idea de qui és l'assassí. Vaig a fer un volt per la casa, per si m'inspiro.
En Rafel estava decebut. No tenia ni idea de quina de les tres era l'assassina. Va començar a voltar pel passadís, fins arribar a l'habitació de matrimoni. Allà no hi hauria res interessant; la víctima havia mort al lavabo. No obstant, va obrir un armari. El que va veure primer el va estranyar i després el va fer pensar.
Va córrer cap al forense.
-Dr. Roques -va dir-li- ha d'inspeccionar més a fons el cadàver. Vull saber si ha ingerit somnífers.
-D'acord -va dir ell- però trigaré una estona.
-No m'importa.
Així doncs, en Rafel va sortir a passejar per les platges de Castelldefels. Es preguntava si el que havia pensat era factible. Sí que ho era, però li faltaven proves. Va observar el llunyà horitzó. Era juliol. Les platges tenien banyistes, que entraven a l'aigua sense contemplacions malgrat que a sobre hi onejava la bandera vermella. "La gent és molt inconscient", es va dir, "ha de deixar la seva petjada a tot arreu on està".
I aleshores ho va saber.
Era elemental. Si resultava que la víctima havia ingerit somnífers, sabia qui era l'assassí i estava segur de tenir-ne proves. Segur que les empremptes eren a l'ampolla del somnífer. Va tornar a la casa corrents.
El dr. Roques havia acabat.
-Sí -li va dir- la víctima havia ingerit somnífers.
En Rafel va somriure. Ho havia encertat. Però necessitava l'ampolla. Va anar a la cuina. Va obrir un armari, dos... Era alla! La prova!
Va entrar all menjador, on tots estaven congregats i parlaven.
-Lamento interrumpir-los -va dir- però els he de comunicar una cosa. Ja sé qui és l'assassí -tot de mirades el van traspassar- i en tinc proves.
-De debò? -va preguntar la Rosa- expliqui! Li trencaré la cara a qui sigui.
-Tranquil·litat, siusplau -va dir en Rafel- escoltin-me. Com sabeu, l'assassinat es va cometre entre les 10:00 i les 18:00 hores d'ahir. Els he de dir una cosa que sorprendrà tothom. L'assassí... és en Pep.
La Maite el va mirar com si hagués embogit.
La Míriam va llençar unes quantes paraules gruixudes i va dir que era impossible que fós en Pep.
La Rosa va dir que prou de bromes que estaven de dol.
En Pep va dir això:
-Que no se'n recorda, que entre 10:00 i 18:00 jo era a Madrid? Vaig estar amb molta gent que ho pot confirmar! No em surti amb bajanades! És impossible que jo la matés! Ella era aquí i jo, a Madrid!
-És cert que vostè era a Madrid. No ho nego. El que no és tan cert és que la Mireia fós aquí. També ella era a Madrid.
-Vostè és boig! Si vol comprovi-ho: només vaig comprar un bitllet d'avió! Un! Des de quan dues persones viatgen en un bitllet d'avió? Com vol que m'endugués la meva dona a Madrid?
-En la maleta enorme que hi ha a l'armari de la seva habitació, potser?. Encara hi ha les marques de la facturació.
En Pep va fer cara d'horror per un instant. S'havia quedat de pedra. Després va continuar defentsant-se'n.
-I vostè creu que la meva dona es posaria en una maleta? Per l'amor de Déu! Vostè és imbècil?
-La seva dona no es va ficar a la maleta pel seu propi peu. La va adormir amb un somnífer i va fer un forat a la maleta perquè es pogués respirar. La va posar a la maleta i va anar fins a Madrid. Un cop a l'habitació de l'hotel, la va estrangular i la va tornar a posar a la maleta i se'n va oblidar. Avui, quan ha arribat, l'ha posat dins la banyera, l'ha omplert, ha forçat la porta i m'ha trucat.
-Hem de riure? La meva dona pesava més que jo! Com l'haig de poder posar en una maleta?
-Pot -en Ra
fel parlava decidit- Castelltort, porti la maleta de viatges que hi ha a l'habitació de matrimoni.
-Sí, inspector -va dir, i va sortir del menjador.
Acte seguit, va tornar a entrar amb la maleta a les mans.
-Miri -va dir en Rafel- més de la meitat de les dones dormen en posició fetal. Com no em pot negar, aquesta posició és pràcticament igual a la que s'ha de tenir dins una maleta rectangular com aquesta. És qüestió d'aixecar-la i posar-la.
-Molt bé -va dir en Pep- tot això està molt bé, però no li han dit mai que per acusar algú s'han de tenir proves?
En Rafel va obrir la maleta. Tal com havia previst, en Pep l'havia netejat.
-Castelltort, posi's uns guants i porti'm el pot de somnífer que hi ha a l'armariet de la cuina.
En Castelltort va afanyar-s'hi, i no va trigar a tornar.
-Miri'n -va dir en Rafel- m'hi jugo el braç que aquí hi ha les empremptes d'en Pep. Castelltort, fagi'm el favor d'enviar-ho al laboratori. O potser no caldrà?
-No, no caldrà -va dir en Pep- m'has guanyat, maleït inspector. Jo vaig matar la meva dona. S'ho estava buscant. Em feia el salt i a sobre es pensava que jo no ho sabia. Quan li vaig dir, em va dir que ho hauria de consentir perquè ella em mantenia i si la deixava estaria perdut. Era cert, la meva empresa estava enfonsada i la seva estava triunfant. Però ara fa un mes, vaig descobrir que ella havia sigut l'artífex de l'enfonsament del meu negoci. Pel que es veia, pagava molt bé als meus clients a canvi que busquéssin una altra empresa. Em vaig assabentar que les empreses que em feien la competència la pagaven molt bé per fer-ho. Em va traïr!!! No... no ho podia suportar!

Mentre en Rafel sortia de la casa acompanyat de l'assassí, va contemplar l'horitzó blau que s'estenia davant els seus ulls. "Tant o més gran que aquest és el camí que encara fa falta recórrer fins a poder suprimir l'oficina on treballo i llençar a la paperera el cartell on posa 'Homicidis' ".