L'ESPILL

L'ESPILL

Va néixer petit i escanyolit. Era el fruit tardà d'uns pares que ja havien tingut quatre fills anteriorment: dues nenes i dos nens. La mare, obstinada en fer-lo engreixar, l'alletà tant temps com va poder, fins que la llet deixà de rajar dels seus pits fatigats. Tot i el seu cos esquifit, era un nadó d'una gran bellesa, amb els ulls i els llavis dibuixats com per la mà d'una fada. Més tard, destacarien en el seu rostre unes celles altes i arquejades, una pell fina i bruna, i una piga vorejant el llavi superior que li atorgava un especial encís.
Era tan petit, que les germanes el posaven dins d'una llauna de galetes i l'arrossegaven pel terrat per fer-lo riure. La mare, entossudida en la nutrició de l'infant, es posava una bata per sobre de l'altra roba i intentava, per tots els mitjans, fer-li empassar el puré que el bebè escopia un i altre cop. Tanmateix, alguna cullerada en devia engolir, ja que en Pol va anar creixent fins a aconseguir una alçada més que regular.
Era un nen un xic tímid i, al mateix temps, voluntariós i decidit. Aconseguia tot allò que volia plorant, fins perdre l'alè durant uns segons que a tots se'ls hi feien interminables. Aquella estratègia infantil espantava molt les germanes grans que en tenien cura però ja no va ser-li útil quan el metge, consultat per la preocupada mare, va aconsellar que se li posés el cap sota l'aixeta cada cop que es quedava sense alè per una enrabiada. Així doncs, tant si feia fred com si feia calor, el ruixaven amb aigua freda, fins que el nen, no massa entusiasmat amb la dutxa, va deixar de fer rebequeries.
A mesura que anava creixent, més excepcional era la seva bellesa. Fins i tot quan un dia, volent imitar el barber que pelava als xiquets, va agafar les tisores i es va tallar el cabell. Li va quedar el cap ple de clapes i no va haver més remei que pelar-lo al zero. La seva germana Alba va plorar amargament en veure'l amb aquell aspecte desvalgut, com de refugiat, que deia la mare. Tot i així, la seva bellesa resplendia i, quan sortia al carrer, pocs eren els que no es giraven a mirar-lo.
En Pol no era particularment entremaliat. S'entretenia sol jugant a soldadets
i a indis amb les figuretes de plàstic que li portaven els Reis. Parlava amb els seus soldadets i s'explicava històries que, imitant els personatges del cinema i de la televisió, verbalitzava en castellà. Més tard, quan ja anava a l'escola, escrivia aquelles històries en fulls quadriculats, els retallava per fer-ne un llibret, i els venia a tots els membres de la família per un duro l'exemplar. El seu germà Marcel, dos anys més gran que en Pol, com que sempre tenia les butxaques escurades, li comprava el fulletó a crèdit, per la qual cosa l'incipient escriptor l'apuntava a la llista dels morosos.
Tot i no ser massa entremaliat, com que la seva curiositat era infinita, i sempre estava maquinant i investigant la utilització de les coses, quan la feia, la feia grossa. Com aquella tarda d'estiu que va calar foc a les golfes, plenes de fusta per la calefacció de l'hivern. Estava jugant tot sol amb llumins i volia veure com s'encenia una fusteta. Naturalment, no era la seva intenció provocar un incendi, però va perdre el control del foc i ja no el va poder aturar. Quan la mare el va veure baixar del terrat amb el rostre sufocat, va endevinar que en passava una de molt grossa. En Pol va restar mut, però en descobrir-se l'incendi no van caldre més paraules. La mare va baixar esfereïda a trucar als bombers, i l'incident, que hagués pogut ser molt greu, va acabar amb tots els mobles i estris de la casa rajant, per l'aigua que s'escolava del terrat.
A l'escola va ser un bon alumne. Més intuïtiu que intel·ligent, va anar aprenent tot allò que els professors li ensenyaven sense massa problemes tot i que, de vegades, la imaginació se li escapava per la finestra. La seva bellesa atreia l'interès de les noies de l'escola, però ell ni tant sols se n'adonava. Li agradaven els esports. El seu cos, de muscles allargats i elàstics, li permetia córrer amb rapidesa i, al mateix temps, amb elegància. De cabell negre i pell molt morena, el seu aspecte recordava el dels corredors sub-saharians, que semblen gaseles corrent per la sabana. Va guanyar, en la modalitat de camp a través, alguns guardons que els pares, cofois per l'èxit esportiu del fill, van exposar en les vitrines del menjador. Un altre dels seus hobbies era el bàsquet, en el que el seu cos, alt i flexible, li permetia aconseguir bons resultats per l'equip, ja que esquivava amb facilitat els adversaris, a vegades més corpulents. El seu club de fans femenines no deixava mai d'assistir als partits. La seva cridòria, quan en Pol encistellava, ressonava per tot l'estadi, encoratjant-lo encara més a lluitar pel seu equip.
I anava creixent en coneixement i bellesa. L'acne juvenil, assot de nois i noies en la pubertat, respectà la seva pell immaculada, i els ulls eren emmarcats per unes pestanyes cada cop més espesses. Tot el seu cos emetia fortalesa viril, però amb un toc delicat, quasi femení.
En Pol va matricular-se a la universitat de Lleida per estudiar Empresarials. Va ser llavors quan va començar a tractar amb noies i a deixar de banda l'esport. No tenia temps per a tot. Les sortides amb amics i amigues eren incompatibles amb matinar per anar a córrer o a fer un partit de bàsquet. Li agradava el companyonatge que es respirava a la universitat entre nois i noies. Elles continuaven mirant-se'l embadalides, però no gosaven apropar-s'hi directament, com si aquell noi no fos realment de carn i ossos.
Un dia, en una estada a la platja de Salou, amb tendes de campanya, va conèixer la Berta, una noia de Saragossa un any més gran que ell i que estiuejava cada any en aquella zona. Ella va quedar colpida en mirar-lo, i quan ell li va tornar l'esguard, el noi va sentir com una fiblada al cor, totalment desconeguda fins aleshores. Aquella mateixa nit, ja es deien paraules boniques sota la llum de la lluna, acaronats per la brisa marina, i bressolats per les ones que llepaven la platja. Cap dels dos va dubtar, ni un moment, que la persona que tenien al costat formaria part del seu esdevenir.
La Berta era molt bonica. Al contrari que en Pol, tenia els ulls verds amb tonalitats daurades, i els cabells rossos i llargs, que als matins recollia en una cua per banyar-se més còmodament. Tenia un cos encisador. Sense ser grassa, tenia les formes arrodonides i fermes que tan agraden al sexe masculí. El més bonic del seu rostre eren els ulls, de mirada esplendorosa, i el somrís, que mostrava unes dents perfectes. Els pares d'ambdós aprovaren la seva relació en contemplar aquella parella tan harmoniosa i ben avinguda.
Però, abans d'acabar els estudis i de trobar una feina, no era qüestió de fer plans pel futur. Ella estudiava Enginyeria Química a Saragossa i no tenia cap possibilitat de trobar un treball adient a Lleida, on vivia en Pol. Cabia la possibilitat de que en Pol busqués feina a Saragossa però tampoc aquesta ciutat oferia una sortida laboral per la Berta.
Un cop acabats els estudis, van decidir provar sort a Barcelona, on podrien treballar i viure tots dos. Van llogar un petit apartament, el van moblar amb senzillesa i allí van construir el seu niuet d'amor. L'aspecte físic és una bona carta de presentació i en Pol va trobar de seguida feina en una empresa de Construcció. Més tard, una multinacional va contractar la Berta per inspeccionar les condicions medi ambientals de les empreses i, com els directors eren estrangers, no li van exigir que parlés en català, que era el problema que la preocupava. Tanmateix, com la major part de la paperassa estava escrita en la llengua del país, la Berta es va matricular a l'Escola Oficial d'Idiomes per aprendre català i aconseguir els diferents graus de capacitació.
Com tot semblava anar rutllant i la Berta es delia per tenir un fill, al cap d'un parell d'anys van decidir casar-se a Saragossa, a l'antiga parròquia de la núvia. Van acudir-hi tots els familiars de Lleida i, durant la cerimònia i el banquet, el principal tema de conversa fou la bellesa de la parella, que els seus fills podrien heretar.
.Al cap d'un any i mig, la Berta va quedar embarassada i encara estava més bonica que abans. En Pol estava tan il·lusionat amb el naixement d'un fill que els seus ulls brillaven amb una llum nova , potenciant així la seva gràcia natural. "La vostra filla (ja es coneixia el sexe) serà una autèntica preciositat", deien les futures àvies, orgulloses d'haver dut al món éssers tan perfectes.
Arribat el final d'un embaràs sense cap complicació, va néixer la Claudia. L'arribada del nadó va provocar una autèntica commoció en tots els que la veieren per primera vegada. Fins i tot el ginecòleg que assistia al part, restà mut, sense saber ben bé què dir. La criatura tenia un cos grassonet i ben proporcionat, però el rostre era gairebé monstruós. El front presentava una inflor fora de lo normal, tenia els ulls exageradament separats, el nas deforme, i la boca era un forat sense llavis que es torçava cap a la part dreta. Tenia la pell de la cara d'un vermell blavós, coberta per un espès borrissol.
La reacció de la família fou de mut esfereïment, i els amics que visitaren la petita, desprès de dues paraules de compromís, marxaven de presa al no saber ben bé com reaccionar. A la sortida, amb el cor encongit, comentaven la desgràcia d'en Pol i la Berta, i els planyien per haver tingut una filla tan espantosa.
Només en Pol i la Berta semblaven ignorar la lletgesa de la Claudia, i somreien feliços al tenir en braços una filla nascuda del seu amor. L'acaronaven complaguts, li parlaven amb mots dolços, i la fotografiaven en cadascuna de les postures que el bebè adoptava. Al tornar a casa feliços amb la petita, van decidir posar el bressol a la seva habitació per a tenir-la sempre a prop. La nena es criava bé, guanyava pes dia a dia i dormia plàcidament tota la nit sense fer més que un
rondineig de tant en quan. Els pares la consideraven un àngel.
Poc a poc la família, especialment les àvies que en tenien més cura, van acostumar-se a la lletjor de la nena que, si més no, ja havia perdut el borrissol de la cara i aquell color granatós. Tanmateix, quan sortien a passejar-la en el cotxet, no podien evitar la mirada d'esgarrifança i els comentaris de la gent que passava pel carrer i que, distretament, havia fet una ullada a la petita.
La Claudia va començar a l'escola. Tenia tres anys. A aquesta edat, tota la mainada té uns trets dolços i suaus. Per aquesta circumstància, el contrast entre la Claudia i els seus condeixebles es feia més evident. La Claudia era lletja, més que això, tenia les faccions deformades i, al principi, tant la senyoreta com els seus companys, no van poder evitar un gest de rebuig envers aquella criatura que mirava amb uns ulls fora de lloc i que somreia amb uns llavis inexistents. Tanmateix, els pares, en acompanyar-la el primer dia a l'escola, no van mostrar cap mena de pena ni complex, i com que el caràcter de la Claudia era dolç i confiat, tots els altres nens de la classe van aprendre a acceptar-la tal com era i a fixar-se més en la seva gentilesa que en la seva cara.
Van anar passant els anys. La Claudia era la nineta dels ulls d'en Pol que, malgrat el pas del temps, conservava intacta i fins i tot augmentada la seva bellesa delicada. La Claudia es sentia segura a l'escola, on tothom la coneixia i l'acceptava, i amb la seva família que adorava la seva dolçor.. La noia aviat faria tretze anys i els seus pares volien fer-li un regal que fos adient per la doneta en la que la Claudia s'estava convertint. Malgrat la seva horrorosa fesomia, prometia tenir el cos preciós de sa mare. Els pits se li inflaven dia a dia i els malucs se li arrodonien deliciosament. Era més alta i espigada que la Berta, i es movia amb una elegància innata. S'havia deixat anar la cua que sempre duia, i lluïa una cabellera atzabeja i espessa com la del seu pare. Però el rostre deformat deslluïa totes les altres qualitats físiques de les que gaudia.
Aquell curs, s'havia incorporat a l'escola un xicot que venia de Tarragona, perquè el pare havia estat desplaçat per l'empresa on treballava. Era un noi d'aspecte molt agradable i, pel fet de ser nouvingut, les noies, cansades de les criaturades dels seus col·legues, van dirigir cap a ell totes les mirades i atencions. El primer cop que la Claudia el va veure va sentir com un fort batec al cor, una sensació estranya i dolça al mateix temps. Es deia Delfí i era educat i bondadós amb tothom.. El cor de la Claudia estava trasbalsat a totes hores i era feliç quan podia contemplar el Delfí i conversar amb ell. El noi, sempre agradable, li parlava amb gentilesa i la tractava amb la generositat que havia detectat en els altres companys.
El dia del seu tretzè aniversari, els pares de la Claudia li van preparar una festa amb els familiars i alguns amics. Pel matí l'havien sorprès amb un regal que la joveneta mai no hagués imaginat: un collaret d'or i pedretes, molt jovenívol, i unes arracades a joc. La Claudia s'ho va posar de seguida i va esperar fins a la tarda per a mostrar-ho als seus amics. Es sentia tan important! En Pol i la Berta, en veure-la tan feliç, es somreien l'un a l'altre per haver encertat el regal.
Quan van arribar els invitats, la Claudia els va rebre entusiasmada. Tot eren regals i felicitacions però lo que més feliç la feia era la presència d'en Delfí, ja que, només en mirar-lo, se li posaven papallones a l'estómac. Era la primera vegada que celebrava una festa amb els seus amics. En Pol havia preparat música perquè el jovent, un cop acabat el berenar, dansessin una estona al ritme dels seus balls frenètics. Quan va començar la música, el Delfí es va dirigir cap a la Maria, una xicota molt maca i bona amiga de la Claudia. Tothom ballava, joves i grans. En Pol, orgullós de la seva nina, se li va posar al davant tot bellugant-se com feia el jovent. Tothom els contemplava. El contrast entre pare i filla encongia el cor: ell tan atractiu, ella tan desencisadora. La noia, aliena a aquells judicis, somreia però de cua d'ull observava com el Delfí ballava amb la Maria. Es movien lentament l'un davant de l'altra i es miraven als ulls d'aquella manera tan especial amb que la Claudia mirava el noi. En adonar-se del que allò significava, se li va trencar el cor, i la festa a partir d'aquell moment va perdre tota la llum i el color.
Ningú no va notar el canvi de la Claudia. Poc a poc, els invitats varen anar desfilant i la noia fugí cap a la seva habitació mentre el pare i la mare recollien les restes de la festa. En Pol estava tan content que, un cop tot endreçat, va voler dir-li bona nit a la filla i preguntar-li si s'ho havia passat bé. En apropar-se a la cambra de la nena, va sentir uns plors sufocats a l'altre costat de la porta. La Claudia no l' havia tancada completament i per l'escletxa que quedava oberta va tenir una visió que ja mai més podria oblidar: la Claudia, plantada davant del mirall del seu tocador, es passava els dits per la cara mentre una llàgrima patètica s'escolava rostre avall. El cor del pare va patir una gran convulsió: per primera vegada la va veure tal i com era i tal i com la veien els demés: lletja, deformada, monstruosa. Les arracades i el collaret d'or i pedretes, amb la seva lluïssor encantadora, no feien més que ressaltar la lletjor de la nena. També pel bell rostre del pare van lliscar llàgrimes coents.
No en va dir res a la Berta però aquella nit no va poder dormir. Tot l' horror i la tristesa que havia vist en el rostre de la filla havia penetrat en les profunditats del seu ésser fins al punt que no el deixaven respirar. Va maleir l'atzar que havia permès aquella aberració i va sentir una força que l'empenyia a fer-hi alguna cosa. Com un boig i mostrant la seva rebel·lia va clamar al cel i a l'infern per alleugerir la ràbia que l'ofegava.
A l'endemà, la Berta va observar unes arrugues en el rostre perfecte del seu marit. "Ens estem fent grans", va pensar, però li sobtava la rapidesa amb la que les arrugues havien aparegut. Quan la nena es va llevar per anar a l'escola, la mare se la va mirar sorpresa. Li notava quelcom diferent, com si els seus trets s'haguessin endolcit durant la nit i tingués una llum especial en la mirada. "Sembla que la festa d'ahir li va fer bé", va pensar. En els dies següents, la Berta anava observant petits canvis en l'aspecte d'en Pol: cabells blancs que l'envellien, berrugues que enlletgien el cutis perfecte del seu marit, els ulls més plorosos que de costum i tot un seguit de detalls dels que no sabia què pensar. Al mateix temps, també es produïen canvis en el rostre de la seva filla: els llavis començaven a prendre volum, el nas se li afinava, les fosques ninetes del seus ulls projectaven una lluïssor encisadora i el cutis anava adquirint una textura envellutada que la feia gairebé atractiva.
De mica en mica la Claudia anava prenent els trets del seu pare: les celles altes i arquejades, els llavis dibuixats, la pell fina i bruna... fins i tot la piga al llavi superior que li donava tan d´encant. A taula en Pol se la mirava en silenci i es veia a si mateix com si fos un vell retrat. Ell, en canvi, s'anava transformant fins a semblar-se a l' antiga Claudia. "L' edat no perdona", pensaven tots, " però què malament està envellint en Pol! En canvi la nena s'està posant preciosa. Sembla un miracle!"
A l'escola no solament el Delfí sinó tots els nois van adonar-se de la progressiva bellesa del rostre de la Claudia. Afegida a la del seu cos exuberant - com el de la mare -, s'anava convertint en una de les noies més maques de la classe.
Quan la noia deixava la seva cambra entreoberta, en Pol observava amb satisfacció com sa filla es mirava a l'espill i somreia. Llàgrimes d'alegria lliscaven pel rostre cada cop més enlletgit del pare. La Berta però, no sabia què pensar. Naturalment, el canvi de la nena la feia feliç però hi havia quelcom d'estrany en totes aquelles transformacions. No se'n podia avenir i tot plegat la tenia molt preocupada.
Un dia, en desar els mocadors de butxaca del seu marit acabats de planxar, va palpar al segon calaix de la tauleta de nit la forma d'un llibre. Era ella qui endreçava la casa i coneixia el contingut de tots els calaixos. També sabia que en Pol desava els llibres en les prestatgeries de l'estudi i que, quan n'estava llegint un per la nit, el deixava damunt de la tauleta. Per què, doncs, havia amagat un llibre sota la roba? El va treure del seu amagatall i s'estremí en veure l'esgarrifós disseny de la coberta. Era un llibre d' Oscar Wilde. Quan en va llegir el títol, es va posar la mà a la boca per ofegar un crit d'esglai. Era EL RETRAT D'EN DORIAN GRAY.