L'espera

Avui he espiat la teva pàgina web, he anat d'aquí cap allà. Llegint-te una mica.
He de dir, que a classe, quan vas llegir la descripció d'obrir la porta de casa teva, em va agradar el teu estil. Potser per això t'he llegit avui.

Aquest relat de l'espera, m'ha agradat molt. Fa pensar en el que ens vol transmetre l'autor.
Fustrasions? Somnis? Monotonia?

Et seguiré llegint.

Gemma34

Com un estat a mig cami entre el somni i els primers minuts despres de despertar-ne; on no saps fins on arriba la metafora ni on comença el surrealisme o fins i tot l'abrsurd.
Dir que el teu estil em recorda al de l'Alessandro Baricco es, per mi, millor qua qualsevol comentari o valoracio.
L'ordre sublim de les paraules. Gracies! : )

m

el comentari 188, evidentment.

lapsus.


ja callo :P


Tiamat

i a fer-te el relat 188, que no és un número rodó ni té gaire gràcia, però bé, és el que toca. He vingut fins a aquest relat perquè els últims estan molt col·lapsats de comentaris i així aquí se'm veu més.

haig de confessar-te que porto força temps sense llegir-te (bé, avui m'he posat un xic al dia amb a,t,z,a,r i un llibre de fulls virtuals), i tot i que m'han agradat i que, per dir-ho d'alguna manera, no m'han decepcionat (quan obro un teu relat, poso automàticament un xip d'expectatives altes), tampoc m'han entusiasmat tant com quan et vaig començar a llegir. Potser és pel que et dic, que vinc a llegir-te amb la seguretat que llegiré un bon relat, i això acaba essent contraproduent, o sigui que ja estàs fent una merda com una casa d'aquelles de color verd i rosa que hi ha a l'entrada de Barcelona si vens des de Girona.

és a dir (a veure si m'explico..), que m'agraden, que em sorprenen, que me'ls empasso com si fossin fets d'aigua en un dia d'estiu (que maco m'ha quedat això), però després de llegir-los m'he quedat com.. "clar, és que són d'en Perdix..". Que ja deu ser bo, tenir un estil que es reconegui, però ara m'he quedat amb aquesta sensació a dins, de repetitiu dins uns relats que no en tenen res, de repetitius.

potser ho fa l'hora (el rellotge va en direcció les dues de la nit), vés a saber. Em llegiré la resta, demà si puc, que m'he agafat festa a la facultat :P i ja et diré alguna cosa més assenyada que el que segurament estic dient ara.

Una abraçada

Laura

Monotonia insostenible, o això m'ha semblat intuir del teu relat, una vida de coses trasparents, inconnexes però conectades pel caminar que segueix sempre els mateixos passos, a l'espera, efectivament, de què? Curt però força brillant, maesse perdix.

Biel.

Aconsegueixes crear l'atmosfera idònia gràcies a una acurada descripció del paisatge (cosa que envejo en tu i altres autors de la web). Tot i la profussió de detalls, el relat transmet un ritme pausat i elegant. El trobo molt evocador, veig que també experimentes "superposant" móns imaginaris a la realitat. Un plaer llegir-te.