Les petites grans coses

Esperava l'autobús; no tenia pressa, ningú l'esperava i aquella tarda de tardor encara no havia fet minvar la llum del sol. Observava els cotxes com fluïen pel carrer Balmes a una velocitat notable. Era com una sensació estressant e inassolible voler fixar la mirada en un sol vehicle. Tots ells corrien, ignorant possiblement que en aquell carrer hi havia un altre pis en venta, que la sabateria s'havia traspassat... Però tampoc era quelcom estrany, al cap i a la fi aquesta era la seva societat. Un cúmul de persones que es passaven la vida corrents per no arribar mai enlloc; la mateixa que vivia obsessionada per tenir més, per aconseguir objectius materialistes i que, davant la situació de crisi existent perdia el control. Una societat on el peix gran es menjava el més petit, on el fi no justificava els mitjans, on l'altruisme i l'egoisme eren les millors armes que tota persona podia posseir.
Absorta en els seus pensaments, buscant respostes, qüestionat-se fins i tot allò que no estava al seu abast, per un moment havia oblidat on era i quin autobús havia d'agafar. Però... Un plor desesperat d'un nadó la va fer tornar a la realitat, com si de cop algú li hagués tirat un cubell d'aigua freda al sobre. Va girar-se i va veure un pare desesperat amb el seu fill en braços. El menut gemegava i dels seus ulls del color de la mel, un cúmul de llàgrimes lliscaven davall les seves galtes. El pare entonava melodies mentre el balancejava cuidadosament, però alhora se'l veia nerviós pel fet de no saber com actuar per mitigar el plor del seu nadó.
Va ser llavors quan ella, sense pensar-s'ho massa va treure un mocador de la seva bossa de mà. Amb suavitat va netejar les llàgrimes al menut, al mateix temps que li dedicà somriures i paraules meloses per fer-lo somriure. I com un fet inexplicable, el menut passar d'un estat de nerviosisme a una calma i serenor que es feren evidents amb els seus xisclets de rialles, ara sí, pausats.
"Gràcies" - Li digué el pare de la menuda. "De res" - Va respondre ella.
L'autobús començava a apropar-se a la parada quan la velleta del seu costat li prengué el braç i li digué: "Nena, tens una àuria molt bonica, fins i tot la criatura ho ha sabut percebre". Ambdues pujaren a l'autobús. En aquells moments mil preguntes lluitaven dins la seva ment per ser la primera en proclamar-se, però curiosament només va poder pronunciar un "gràcies" i regalar a aquella velleta un dolç somriure.

I eren aquelles petites coses del dia a dia; aquella gent que malgrat tot lluitava, aprenia, no es rendia, mantenia una escala de valors on les persones eren el primer... Eren aquestes petites grans coses les que la feien sentir viva i feliç, malgrat tot.