L'aspirina vocacional (O fins a quin punt la indústria farmacològica entra en els plans divins) Tema: Secrets

que jo NO crec en les jerarquies i els rituals. se m'ha escapat el No de la frase i canvia radicalment el què et volia dir en el comentari...

que ens mostres amb aquest relat. M'agradaria comentar-te tres coses:

El discórrer de la situació, l'infant que veu el seu pare molt malalt, impressionat i curiós a la vegada, està molt ben presentada i ens transporta amb poques frases dins la pell del nen, la por que genera a un infant el fet de participar d'una vivència que no entén, però que sent que li cau damunt una responsabilitat.

En segon lloc, no sé si, tot i la ironia clara final del relat, on ens fas l'ullet de com petites i banals coses poden induïr-nos a grans canvis en aquesta vida, el missatge és precisament la creença en què la voluntat "divina" interfereix i ens guia cap a un camí. Imagino que sí, doncs veig que el relat està classificat com a autobiogràfic. Díga-li "voluntat divina", díga-li destí, díga-li atzar; com sigui, que jo també crec fermament que tan sols nosaltres som capaços de comprometre'ns amb la vida, amb allò que sentim a dins, de dur-ho a terme, i que la vida (déu, destí, el que sigui) en posa davant sempre reptes, oportunitats, per tal de mostra-ho i exterioritzar-ho. Situacions que podem observar i adoptar per a avançar o podem girar-nos-hi d'esquena i negar. Però llavors estem negant la maduració personal, l'avaç vital, les oportunitats per conèixer, millorar, aprendre. Per trobar el camí de la nostra felicitat.

Hi ha una frase que m'agrada molt, i que sempre tinc present:

NO EXISTEIX LA CASUALITAT; TAN SOLS ÉS CAUSALITAT. Només canvia una lletra, però la visió és radicalment diferent!

Per últim, realment vivim sota la por de no cumplir amb una promesa que ens hem fet per què la malastrugança no ens caigui a sobre? O és que el compromís que assumim davant nosaltres mateixos, que volem creure i hem de justificar davant d'altres, no tenim el valor de dir que ho fem tan sols des del nostre convenciment? aquesta darrera reflexió em descol·loca una mica en el teu relat; potser és la por a fer públic quelcom més profund i que hem de bastir d'actitud innocent, irreflexiva, i quasi infantil connectant amb el nen del relat, per què ens entenguin?

M'ha interessat molt el teu relat, i ara entenc encara més el teu comentari al meu relat sobre buda i la creu. Comentari que em va agradar moltíssim, i que t'agraeixo molt sincerament. Avui dia hi ha molt poca gent que estigui interessada en posar l'atenció a l'espiritualitat, cosa que sempre han fet les religions, i ara ha quedat desatès. Les religions estan en crisi (jo crec en les jerarquies i els rituals), però qui els hi agafa el relleu? Penso que les persones són complertes i equilibrades només quan exerciten les tres bases: el cos (ésser saludable), la ment (intel·ligència i saber) i l'esperit (amor i comprensió). Llavors la psique esdevé serena. M'interessa la teva opinió, ... de sacerdot? Molt, de veritat!
Et seguiré llegint. Encantada de conèixer-te!

atram

Suposo que la indústria farmacològica no és, ni més ni menys, que un altre peó en l'immens tauler d'escacs del destí... o dels plans divins... o de la predestinació... o de la llei pendular de la vida personal i la història de la humanitat.

Com ja em tens acostumada, un altre relat simpàtic, agraït, ben lligat, amb el seu missatge subliminal si es té ganes de llegir-ho...

M'ha agradat aquest microrelat!

Espero que aquest Any Nou que tot just acaba de començar em permeti llegir-ne més!

Feliç 2007, Rodamons errant!
Unaquimera

més inesperat.

Hom podia esperar qualsevol desenllaç del relat, però, certament, m'has deixat amb un pam de nas!

T'agraeixo els comentaris recents a "La Laia juga sola". És un relat que vàrem cuinar a mitges entre la meva muller (la meva crítica més dura) i jo. I m'ha fet especial il·lusió trobar algú a RC amb una filla de només 13 anys que també s'inicia en aquesta aventura de l'escriptura.

També m'he fixat en la teva biografia. Comparteixo, només en part, les teves reflexions. El que jo crec és que sí que hi ha una munió de camins que els que ens han precedit han anat marcant. Tanmateix, les decisions que prenem a cada cruïlla acaben per traçar una ruta individualitzada i única. O, si més no, aquesta és l'esperança que em continua animant a aprendre, cada dia, de les petjades que altri han deixat davant meu

Fins aviat!

Carles