PA

—Sense mi, cap àpat no seria possible —es vantava el rosegó de pa en una conversa de sobretaula.
—Vols dir? —li objectaven a duo, la forquilla i el ganivet.
—Ja em direu com es menjarien uns ous ferrats?, on s'untaria la melmelada?, què acompanyaria la xocolata del berenar? Dels coberts, de les estovalles i tovallons, donat el cas, tothom en pot passar, però del pa!
—No tinguis tants fums! —va replicar la cullereta de postres, ben ofesa—. En tot cas hauries de dir: sense el forner no hi ha cap àpat possible. Bé t'ha pastat i t'ha cuit, oi?
El rosegó de pa no podia rebatre aquell argument, però tampoc volia deixar que un estri tan superflu tingués l'última paraula.
—Ja que ho dius, aniré a veure el forner; potser no coneix com és d'important la seva feina.
El rosegó va baixar de la taula rodolant. I rodolant va entrar a la fleca.
—Gràcies, forner, per la teva feina; sense tu no hi hauria pa i cap àpat no seria possible.
El forner, mostrant-li les seves mans emblanquinades, va respondre al rosegó:
—Has de saber que, sense farina, jo no podria pastar ni coure un trist llonguet. Hauries de mostrar el teu agraïment als pagesos, que sembren el gra i tenen cura de la terra fins a la sega. Sense ells no hi hauria farina, ni forners, ni pa.
El rosegó va rodolar i rodolar fins que va trobar un camp verd a punt d'espigar i una pagesa mirant al cel.
—Gràcies, pagesa, per la teva feina; sense tu no hi hauria gra, ni farina, ni forners, ni pa. Cap àpat no seria possible.
La pagesa va examinar el rosegó i li va dir:
—Accepto el teu agraïment, però em sembla que la teva farina no ha sortit del meu bladar, sinó de molt més lluny. Aquí, de pagesos, en quedem pocs i de pa, en cal molt.
—Doncs aniré a cercar els pagesos de lluny per a agrair-los, també, la seva feina.
—No sé si hi arribaràs, ni si tornarem a tenir blat del seu. En temps de guerra, Rosegonet, els camins són perillosos i les collites es malmeten. Sense pau, no hi ha pa. Ni arròs, ni cuscús.