LA PERSECUCIÓ

L'Italo porta prop de dues hores al volant, sempre pendent del retrovisor. Des que ha sortit de Foggia, ara tres cotxes endarrere, ara amorrat com una llagasta, el vell mercedes no el deixa de petja. Quan ha començat a sospitar que el seguien, tot i tenir encara més de la meitat del dipòsit, s'ha aturat en una benzinera. Ha fet temps parlant del temps amb l'empleat que l'ha atès i, al cap de pocs minuts d'haver-se reincorporat a la carretera, aparegut de vés a saber on, ja el tornava a tenir a l'esquena. Verd oliva metal·litzat, gairebé de camuflatge si no fos pel model i el volum poc habituals del vehicle. Amb els vidres fumats no veu bé la fesomia del conductor gras i calb, si fa no fa, de la seva mateixa edat. L'Italo està en forma, fa anys que va deixar de fumar i passa moltes tardes a la sala de pesos del gimnàs, en una persecució a peu segur que no l'atraparien, pensa. Si es tractés d'un policia, ja hauria fet sonar la sirena i l'hauria arraconat al voral. Encara podria sortir-se'n mitjanament bé, amb la bòfia: posar cara de babau, deixar anar alguna paraula en sal·lentí, sobretot amb polis del nord que són tan propensos a considerar curts de gambals a tots els autòctons, i ser prou convincent per fer creure que havia robat el cotxe sense mirar el contingut del portaequipatge. Ara, si es tracta d'algú de la Sacra Corona Unita, ja ha begut oli!, no tenen miraments amb els qui treballen per lliure. L'Italo espera poder-lo despistar i fer-se fonedís pels carrerons del port, lliurar cotxe i fiambre i cobrar per les dues feines.
Quan ha enllestit, entre els cotxes aparcats al moll esperant l'hora d'embarcar al ferri, n'ha trobat un amb les claus posades i tot, mira que són confiats aquests turistes! El trasto és gairebé nou de trinca dels que se li encenen els fars, així que comença a fosquejar. L'Italo fa una llambregada al retrovisor i li ve un calfred en reconèixer la silueta del conductor gras i calb, del cinquecento que duu al darrere.