LA VOLA

PRÒLEG

Aquests escrits son un recull de cartes enviades pel meu pare als meus avis quan va estar fent la "mili" a Girona i Olot. En aquelles dates encara es buscaven "maquis" per les muntanyes i les cartes que enviaven els soldats als seus amics i familiars, eren inspeccionades a fi i efecte de que no escriguessin en el llenguatge del dimoni, o sigui en català. Per això el meu pare va haver de escriure en castellà.
Encara que he intentat traduir-ho el millor que ser, mai tindrà la força amb la que ell s'hauria expressat.

LA VOLA


Gerona, 21 de Octubre de 1.944

Sr. D. Valeriano
y
Sra. Dñª, Casilda

Queridos padres: Salud les deseo como la mía es buena A.D.G.
Ayer recibí su carta,…en la que em preguntaven una colla de detalls del que m'havia passat i que en aquesta carta els hi relataré.
Els hi explicaré més o menys des de que vam sortir de Girona fins que vam tornar.
El dia 25 de Setembre van tocar diana com tots els dies i com sempre ens vam aixecar, ens vam rentar i vam anar a buscar el cafè. Una vegada vàrem haver esmorzat vam anar a la companyia per començar a arreglar-nos per anar a la instrucció.
Al voltant de les deu ens van fer formar la companyia, y una vegada va estar formada ens van dir que teníem que lliurar tot l'equipatge de dormir, o sigui, el llit, el matalàs, uns llençols i els capçals. Tan sols ens teníem que quedar amb la manta (que llavors tan sols en teníem una), i tan aviat vàrem trencar files, tot el món a per feina, i tothom a córrer d'una banda a l'altre com esperitats. Tots ens preguntàvem que el que passava, i a quin lloc en portaven. La resposta la vàrem saber més o menys a les quatre de la tarda.
Desprès de dinar ens van fer formar per segona vegada amb tot el material a sobre. Dos sarrons plens, 205 cartutxos, una manta i el fusell, que de moment, clar, com els altres coses no pesava molt, tan sols molestava bastant; però quan feia mig hora que els portaves a sobre, les tires dels sarrons començaven a clavar-se en les espatlles i llavors si que et feien patir, però em sembla que m'estic allunyant del que volia explicar.
Van formar la companyia a les dues i mitja, més o menys i així vam estar fins a les quatre que ja va està preparat el batalló per sortir. A les quatre i mitja deixàvem Girona i tots creiem que seria per sempre.
Sortirem en el tren que es diu vulgarment "El d'Olot", aquest tren té un refrany i es del de pressa que va, el refrany es el següent, "El tren d'Olot marxa com vol i torna com pot". Ja pot imaginar-se un tren que els paisans li posen refranys, com serà si es militar.
Vàrem sortir de l'estació de Girona a les cinc menys quart i vam arribar a Olot a les deu i mitja. Fixis quasi sis hores per recorre 62 quilòmetres, sort que en aquesta línia, com que no tenen molts vagons de càrrega, ens van fer anar en un de viatgers.
Vam arribar al quarter d'Olot a les onze sense sopar ni dormir. Per sort vam trobar els matalassos plens de palla, sinó, amb el fred que feia ens hauríem quedat gelats.
La matinada següent la vàrem dedicar a arreglar la companyia, en fi, para posar-la en estat de revista, i això va durar fins al l'hora de dinar.
Després de que ens van repartir el pa, vàrem tenir que anar a menjar a un altre quarter, doncs el nostre no tenia cuina. Quina va ser la nostre sorpresa que a l'hora de repartir el menjar, mentre estàvem a la cua vam veure que cada cassó que donaven omplien el plat: i tots vàrem dir, "Això comença bé!". La sorpresa encara va ser més gran quan ens van dir que podíem repetir. En fi, que vàrem quedar tan farts que no recordo haver-ho estat cap dia tan al quarter de Girona.
Desprès de menjar van tocar silenci, després teòrica i per la tarda marxa.
Olot es un poble d'uns vint-i-sis mil habitants; però encara que Girona en tingui molts més, comparat amb Olot no val res. No sé com explicar-li, Olot es una capital en petit, té moltes botigues i no pensi que son velles, això no, tenen el mateix aspecte que algunes de Barcelona. Las noies son molt simpàtiques, doncs podies mantenir una conversa amb elles, i et contestaven com si fossis un paisà. Aquest detall ens va venir completament de nou, doncs estàvem acostumats a Girona que no els hi pots dir res, que si et descuides quasi et mosseguen.
L'altre cosa interessant es que a Olot venien pa de ració a 6 pessetes quilo, perdó, m'he equivocat, el pa blanc a 6 i el de ració a 4 pessetes, que els hi sembla? I a qualsevol botiga d'alimentació venien les mongetes cuites a 4 el quilo. Com poden veure el ram de la manduca estava força bé, doncs a la companyia som tres que sempre anem junts, i entre tots compràvem i quilo de mongetes i un quilo de pa de ració, que ens costava a 4 pessetes, anàvem a la tasca i demanàvem 1 litre de vi, que també era més bo que el de Girona, i així amb pocs diners fèiem un berenar que fins hi tot els àngels ens envejaven. No cregui que costava molt, doncs el pa 4 ptes. El vi 2,50 ptes. I les mongetes també 4 ptes. Per tant tot junt sumava 10,50 ptes. I repartit entre tres ens costava 3,50 ptes. per cap i ens quedàvem molt bé. Clar que això no es pot fer tots els dies, però tres o quatre vegades per setmana ja ho crec que sí. Imaginis el que hem trobat a falta tornar a Girona estan tan bé; però torno al meu relat.
Tot el que he explicat fins aquest moment es el que vàrem fer a Olot; però el dia 30 de Setembre, que recordo perfectament que queia en Dissabte. Pel matí vam fer com sempre, i per la tarda ens vam anar a veure el futbol que jugava la 3ª Companyia contra la Plana Major, que van quedar 10 a 0 a favor dels primers. Tan aviat va acabar el partit, els tres inseparables ens vam anar a la cantina a berenar, doncs teníem un "chusco" cada ú i amb una arengada que vam comprar cada ú i un litre de vi pensàvem passar-ho molt bé. Però als voltants de les 6,30 de la tarda va arribar el capità a la Companyia ( segons ens van explicar després) i va manar enllaços per tot els cinemes d'Olot i per tots els llocs en que poguessin estar els soldats. L'ordre es que es reunissin tan aviat com poguessin en la Companyia, per tant a nosaltres ens va tocar deixar els entrepans i correr de valent.
Quan vam arribar tot el món deia la seva, però ningú sabia realment res de res. Uns deien que ens anàvem a Camprodon, altres que eren la majoria, deien que aniríem en direcció a Ripoll, que els maquis tenien a una Companyia assetjada allí. En fi, hi havia de tot i més. Però desprès de sopar, ( cosa que ningú va fer, ja que ens havien tret la gana de cop), ens van fer formar en l'explanada i vam veure com arribaven quatre camions, i en un dels vam tenir que carregar 10 caixes de munició i ens van repartir dues bombes de "Laffite" a cada ú i llavors ja ens vam agafar la cosa amb més serietat.
Després ens van fer pujar als camions, ens van donar l'ordre de posar el fulminant a les bombes i també de carregar els fusells amb una bala a la recambra, però amb el segur posat. Llavors tots vam dir… "Bé, això s'està posant negre". Una vegada vàrem estar tots en els camions i a punt per la marxa, el comandant en va donar un discurs, donant-nos valor i ànims perquè el 3er Batalló quedés en bon lloc.
Ens anàvem d'Olot cantant com uns vertaders soldats, el que no sé es si era por o que era el que ens feia cantar, però en fi, cantàvem.
Quan ja estàvem a les afores d'Olot, tothom va començar a desfer les mantes i a tapar-se, doncs feia un aire que ens quedàvem tots gelats. Una nit tan dolenta com aquella ens sembla que tan sols en vaig passar un altre que explicaré més tard; però seguim. Tots asseguts en els camions, fins a l'una encara anàvem mig bé, (vàrem sortir d'Olot a les 11,30), però passada l'una a tots ens va agafar la son, i vostè sap el dolent que es quan un està mort de son i el fred no et deixava dormir, es terrible, però també vàrem passar aquesta calamitat.
A les 3,15 vam arribar fins el lloc en que els camions ja no van poder continuar, doncs havíem pujat per un camí que deurien tenir els llenyataires per baixar la llenya; el que no acabo d'entendre encara es com els camions van poder arribar fins aquell lloc. (No ens vam adonar de com estava de malament el camí fins que vam marxar, ja que tots anàvem tapats amb les mantes).
Quan vàrem baixar dels camions, ens vam trobar en mig del bosc. Una vegada va haver baixat tothom, els camions van donar mitja volta i van tornar a Olot.
No es pot imaginar el sols que ens vàrem quedar quan van marxar, tots estàvem mig adormits, amb un fred que ens feia picar les dents i amb aquell silenci, els més valents tenien la pell de gallina.
Del camió que portava al capità havia baixat un pagès, que segons vaig saber desprès era el guia. Uns minuts desprès el capità em va cridar (doncs com que jo sóc el banderí, sóc el seu enllaç), i em va dir que agafés un escamot.
Una vegada vaig haver reunit l'escamot, li vaig donar novetats i em va dir que el seguíssim i els demés a uns cinquanta metres de distancia de nosaltres. Llavors si que em vaig dir…"Ara veurem que passa".
El capità amb la pistola a la mà, davant d'ell el pagès que ens feia de guia, i darrera estava jo amb el fusell preparat, amb el segur tret, en fi a punt de disparar, darrera meu l'escamot i a uns cinquanta metres de nosaltres la resta de la Companyia, amb la munició i altres coses carregades a les espatlles. En absolut silenci vam anar marxant en una direcció desconeguda (doncs encara no sabíem a on érem).
Desprès de caminar força estona ( 1 hora i mitja) vam arribar a un lloc a on hi havia una casa de pagès i una ermita, allí el capità va manar aturar-se.
Quan va tenir tota la Companyia reunida els va manar que no es moguessin d'aquell lloc, mentre ell, jo, l'escamot i el pagès anàvem a recorre els voltants per veure com estava tot allò.
Més d'una casa de pagès es va espantar quan els trucàvem a la porta; però desprès de donar les explicacions pertinents des de la finestr
a, ens baixaven a obrir.
Ens vàrem assabentar de com estaven els voltants i van decidir que el lloc més adequat pel Quarter General era la casa que estava al costat de l'església, donat que era l'única que tenia paller; i en vista que no vàrem aconseguir més informació vam tornar enrera fins trobar-nos amb la resta de la Companyia i vam arribar quan començava a sortir el Sol.
Una vegada es van haver reunit els tres caporals de secció, el capità, l'alferes i el brigada, i desprès que es repartissin les cases de pagès, cada ú va sortir cap el seu destí, doncs d'una a l'altre hi havia distancies de al menys mig hora de pagès.
Tan aviat com es va quedar sola la primera secció, que es la que manava el capità, o sia la nostra, ens van ordenar que ens acomodéssim al paller que hi havia al costat de la casa, allí vàrem deixar els nostres sarrons, mantes i demés trastos. Desprès el que va volgué va agafar una tovallola i ens vam anar a un petit rierol, que passava a prop. Una vegada vam estar nets, vàrem muntar un fusell-metrallador en un lloc darrera del paller, des de on podíem veure tots els camins que portaven fins el nostre Quarter General. Una vegada vàrem acabar amb tots aquests detalls, que son tan importants en una situació com la que ens trobàvem nosaltres, ens van fer formar i vam anar a la missa de 8, que tots els diumenges celebraven en aquella ermita. Després vàrem saber que estàvem a La Vola, o sigui que el poble tenia aquell nom. Però era un poble que cada casa està a una hora de l'altra.
Només els he d'explicar, que un pagès ens va dir que de casa seva fins a la Parròquia de la Vola en tenia tres hores. Imaginin quina devoció.
Va començar la missa amb bastant gens civils (dotze persones i el capellà) i mitja missa (Sants), el capità va ordenar als quatre cornetes i al tambor que toquessin l'Himne Nacional, igualment com fèiem a Girona, bé com poden pensar, es va armar un "follón" allà a dins, els pagesos es van espantar, el capellà es va quedar de moment parat, cosa que no em va estranyar, ja que imaginis una església com la Guia (de Manresa) i que de cop començaren a tocar quatre trompetes i un tambor, semblava que s'anava a enrunar.
Al acabar la missa, que va durar hora i mitja, ens va fer formar en un pati que hi havia, i ens va fer cantar L'Himne de Infanteria, si hagués vist la cara que posaven aquells pagesos, donava ganes de riure; però es van quedar tots fins que vàrem acabar. Després ens vam anar altre cop al "Hotel Peninsular" que es com havíem batejat al paller i ens vam posar a dormir, doncs estàvem més morts que vius.
Ens van despertar a les 12,30 del mig dia, per dir-nos que el menjar ja estava preparat. Poden imaginar-se amb l'alegria que vam rebre aquesta noticia, doncs no havíem menjat res des de el mig dia del dia abans, ja que el sopar amb els nervis ningú havia menjat res. Mà de plat i cullera i tots al voltant de la perola. Llavors va venir el caporal 1er, va formar a la secció i va preguntar al capità si ja es podia repartir, ell va contestar que sí i que no tiréssim res, doncs era quasi segur que seria l'única cosa que menjaríem en tot el dia.
Teníem menjar per 32 individus, 20 quilos de patates, dos conills (els conills no els vaig veure enlloc). Com es natural tots teníem molta gana i no ens vam estar en punyetes, fins hi tot n'hi va haver un que es va entretenir amb la cullera a netejar la perola. I com va dir el capità ens vàrem acomiadar del menjar fins al vespre.
La tarda ens la vam passar dormint i alguns jugant a les cartes, però quan començava a fer-se fosc, ja que deurien ser els voltants de les set i quart, va venir un enllaç del lloc en que el dia anterior havíem deixat els camions, i va dir al capità que envies gent, doncs portaven més munició i també una mica de menjar. Al saber-ho el capità va demanar qui hi volia anar voluntari, jo vaig ser un dels primers pels motius que desprès explicaré.
Bé, una vegada van haver sortit els que demanaven, (vint soldats), acompanyats del enllaç i jo, ens vam marxar un altre vegada fins el punt d'arribada; la veritat es que sinó arriba a ser per aquell xicot que sabia el camí, ens hauríem perdut, ja que quan vam arribar la primera vegada era de nit i ara que tornàvem també ho era. Per tant gràcies a ell vàrem arribar a on hi havia el camió sense cap contratemps.
Una vegada vam haver repartit el que portava el camió entre els vint soldats que venien amb mi, (entre altres coses portàvem menjar en peroles, feta al quarter d'Olot, que la meitat estava llençada per terra degut als moviments del camió), vam iniciar la marxa en direcció a la Vola. No poden figurar-se el malament que ho vàrem passar amb les peroles i altres utensilis per aquells camins de cabra, que trobàvem amb dificultat; però paràvem quan estaven cansats, (doncs jo al ser caporal no podia portar res), alguns anàvem maleint a tot el món. Desprès de molts problemes vam arribar al Quarter General a les onze i mitja de la nit.
Per repartir el ranxo que havíem portat, van fer formar a la secció, i com havíem portat el sopar també per tota la companyia, i la 2ª i 3ª secció no estaven amb nosaltres, ja que estaven més o menys a una hora de distancia i les condicions dels camins eren pèssimes, vàrem pensar que aquella nit ens afartaríem de valent. Quina va ser la nostra sorpresa quan vam provar el sopar i no es podia menjar del agre que era. Tots vàrem intentar per tots els medis de provar-la, ja que estàvem afamats, però va ser inútil, l'única cosa que encara es podia menjar eren els trossos de carn, que com que eren pocs ens van deixar amb molt menjar davant dels nostres ulls, però amb gana.
Una vegada rentats els plats, el capità va dir que tenien que repartir les parades de guàrdia; ja que per la nit sempre teníem que estar de guàrdia dos escamots i la plana major.
Com sap vostè la secció té tres escamots, o sia, que cada dos nits de dormir al aire lliure, et tocava festa, però encara no era complerta, doncs tenies que fer el servei de cuina durant el dia, (tallar llenya, fregar les peroles, etc. etc.) i a la nit també es tenia que posar un sentinella a la porta del paller; per tant, l'únic que es lliurava de fer era el caporal del escamot. Com jo estava a la plana major, doncs era el seu caporal, que constava de cornetes, assistents, sanitaris, també em tocava anar a fer guàrdies amb ells; però aquell dia el capità em va dir que no hi anés, doncs ja havia anat a buscar el subministrament, i per tant la plana major podia anar sense cap caporal. Per això la primera nit que vaig estar a la Vola no em va tocar cap servei.
L'endemà era dilluns, era 2 d'Octubre, ens van tocar diana a la hora que cada ú li va semblar millor, i una vegada ben nets ja que teníem el rierol a prop, ens van donar una mala noticia.
El succés havia sigut durant la nit mentre nosaltres dormíem tranquil·lament, la desgracia va ser a la 3ª secció, que estava a una ermita que es deia San Nazario. Aquesta secció va muntar els llocs de guàrdia diferents als nostres; es a dir, en contes d'un escamot a cada parada, van posar tan sols un sol sentinella que era rellevat cada dues hores. Tot va anar bé fins al relleu de les tres a les cinc. Resulta que un dels sentinelles, que es deia José Miranda, segurament per no adormir-se va anar a passejar; però com les nits eren més fosques que la boca d'un llop, com es diu vulgarment, el xicot se'n va anar més lluny del que havia pensat i va entrar en el radi de vigilància d'un altre sentinella, i com es natural, aquest li va cridat el alto per tres cops consecutius i el que no s'entén es perquè no va contestar a cap del tres avisos, es més, en lloc de parar-se i dir alguna cosa com "No tiris que soc jo", va seguir caminant, (alguns van dir que segurament ell es pensava que no l'estaven donant l'alto a ell, i per això va callar per poder agafar al instrús), i clar l'altre creient que era un maqui que el volia atacar, li va disparar els cinc cartutxos que tenia el fusell, amb tanta mala sort que el primer ja li va tocar el cap, dic mala sort perquè si l'hi hagués tocat un braç s'hauria posat a cridar i l'altre l'hauria conegut per la veu; però com que el primer ja el va deixar a terra, no el van poder reconèixer fins que els demés van sortir de la casa i van anar a recollir-lo.
El sentinella que va disparar ara sembla que no se'n recorda va estar un parell de dies que semblava una estàtua de marbre, doncs estava més blanc que una paret pintada amb cal.
Més va ser la sorpresa, quan al matí següent van anar a buscar un metge a l'altre banda del món, i va dir que el noi no tenia cura, es més es va negar a curar-lo, però el brigada que era el que manava la secció va tenir que amenaçar-lo amb la pistola perquè se'n fes càrrec de curar-lo. També van enviar a dos soldats a un poble que es deia "Can Toni Gros" perquè telefonessin al Hospital d'Olot i que ens enviessin una ambulància. Aquesta va arribar a Sant Nazario als voltats de les nou. Tan aviat com van veure en l'estat que es trobava, se'l van emportar al Hospital Militar de Viels, doncs estava tan lluny com el d'Olot; però hi havia millor carretera.
Quan va arribar allí, els metges van fer el que van poder, segons ells, però el pobre va morir el mateix dia a les sis menys quart de la tarda.
Els explico això tan exactament perquè aquell mateix matí que se'l van endur a Viels, jo amb una esquadra van tenir que anar-hi a portar el subministrament que ens havia arribat la nit abans. També me'n recordo bé d'aquell matí perquè vam estar perduts més de dues hores per les muntanyes, fins que vam trobar una casa de pagès, en la que ens van guiar una mica. Té de pensar que ni jo ni els demés havíem estat mai allí, i aquells camins de cabra costen més de seguir que un pagès pugi anar a Barcelona; però en fi, vàrem arribar, vam deixar el subministrament, el brigada em va explicar el que ja els he explicat perquè li digués al capità, em va donar el full explicant els últims esdeveniments, la cartera d'aquell
noi i a demés totes les seves pertinences, i sense menjar res de bo des de el dinar del dia anterior, cames ajudeu-me a córrer i altre cop tornar al Quarter General, només ens hauria faltat tornar-nos a perdre, llavors si que ja hauria sigut massa.
Sense cap novetat, vam arribar a la Vola a un quart de quatre de la tarda. Desprès d'explicar al capità tot el que havia passat, també el que havia dit el brigada; i donar-li el comunicat i tot el demés, va haver-hi sort i vam poder menjar.
La resta de la tarda vàrem tenir descans, que ens el ben mereixíem. Però per la nit desprès de sopar em va tocar guàrdia amb els de la Plana. Els hi explicaré com vaig passar aquella nit…
Vaig arribar a lloc a on teníem que deixar un sentinella, ràpidament vaig fer el sorteig per veure qui tenia el primer relleu, el segon, el tercer, etc., i quan van estar tots conformes, es va posar de guàrdia el primer, mentre els demés amb unes branques que havíem tallat amb un matxet ens vam construir unes quantes barraques, encara que no sé si se'n podien dir així, ja que tan sols eren perquè la humitat de la nit no ens caigués directament a sobre les espatlles. Després vam ficar una mica de palla que havíem tret del paller expressament perquè no sigués tan freda l'herba del terra.
Sense pensar-m'ho més em vaig posar a dormir, ja que vaig deixar el meu rellotge al primer sentinella i així se'l anirien passant uns als altres i jo podia dormir tota la nit. Però com que el lloc que vam fer els refugis feia una mica de pendent i amb la palla relliscava, mentre estava dormint vaig sentir una mica de fred i em vaig despertar a fora del refugi, i em vaig tenir que ficar altre cop a dins. Tota la nit la vaig passar igual, entrant i sortint de la barraca; no vulgui saber el fred que vaig passar.
Pel de matí ens vam aixecar, vam agafar una manta, els trastos i ens en vam anar altre vegada cap a l'Hotel Peninsular. Allà vam beure una mica de xocolata calenta que ens havien fet i cosa rara ens vam estirat a dormir fins a l'hora del dinar, en el que vam menjar patates bullides i per beure, (aquí no hi ha vi), aigua freda i cristal·lina d'un pou que la recullen de la pluja.
Per la tarda, com que tots ens recordàvem de la nit que havíem passat, vam decidir entre tots construir un parell de barraques en condicions per passar la nit; i dit i fet, vam agafar la destral i ens vàrem anar tots al lloc a on havíem fet la guàrdia. Una vegada hi vam arribar, ens en vam anar a buscar tot el necessari per construir les barraques, i sota la direcció d'un de la banda que era de la quinta del 40, i que en la guerra ja havia après a fer-les, vam començar a construir-ne una. I després de treballar tota la tarda la vam donar per acabada.
No es cregui que ens va quedar malament, fins i tot la vam cobrir de terra. Quan ens va semblar que ja estava acabada del tot, ens hi vam ficar a dins, i vam veure amb satisfacció que no entrava ni una gota d'aire.
Ah! no me'n recordava de dir'ls-hi, que abans amb un pic havíem aplanat el terreny, fins que estava ben pla; en fi que era el dormitori més calent i més còmode que havia a la Vola; inclòs més que l'Hotel Peninsular, ja que allí hi passava molt d'aire.
Una vegada acabada la barraca vam baixar tots a baix, molt satisfets de nosaltres mateixos i de la nostra obra. Només els hi he de dir, que el capità ens va felicitar per tenir la millor barraca de la secció.
Per la nit, com sempre desprès de sopar, hem agafat el fusell, el corretgam i cap amunt a fer guàrdia i a esperar el pròxim dia.

Dimecres, 4 d'Octubre de 1.944
Al matí al sortir de guàrdia, hem begut com cada una mica de xocolata calenta. Desprès tots els escamots han sortit de patrulla per les muntanyes, i a nosaltres ens han fet tornar al lloc a on van parar els camions, per anar a buscar una mica de subministrament que havia arribat. Bé ja ens té a tots els elements de la Plana Major, altre cop a la muntanya, i quan vàrem arribar el camió ja estava allí, els vam ajudar a descarregar i ràpidament va marxar tot deixant-nos veient com se'n anava i nosaltres ens quedàvem.
Doncs allí estàvem tots, amb el subministrament de quatre dies per tota la Companyia. Hi havia dotze sacs de patates, un de mongetes, una funda de matalàs plena de "chuscos", xocolata i altres coses. En vista d'allò, vàrem agafar una mica de llenya, un llumí i vam fer una gran foguera. Una vegada van quedar només les brases, vaig agafar una navalla i vaig obrir el sac de patates, i a posar patates al foc i desprès a menjar-les fins que ens vam quedar bastant bé.
Al voltant de les dotze, van arribar els demés per carregar amb tot el que havia arribat, i vam quedar sorpresos, ja que portaven al menys cinc cavalls i dos o tres mules, que havien requisat a les cases de pagès, i sort a això amb un sol viatge ho vam portar tot al campament, fins i tot va haver-hi alguns que no van tenir que portar res. Si Vostè ens hagués de lluny, l'hi hauria agradat. Veure a unes deu cavalcadures, escoltades i per aquelles muntanyes, era una cosa que donava una mica de respecte.
Va haver-hi sort que en un sol viatge ho haguéssim pogut portar tot, ja que sinó hagués sigut així, hauríem tingut que tornar i passar-nos tot el dia amunt i avall.
Quan vam arribar al campament, ja ens havien preparat com tots els dies, una mica de mongetes vermelles amb patates; doncs com ja els havia dit abans, allí menjàvem plat únic. Després de menjar, com sempre fèiem sinó teníem cap servei, ens vam estirat a dormir, uns, i els que no tenien son a jugar a les cartes, i vam estar així fins a les quatre de la tarda, que van arribar una parella de guàrdies civils, amb un comunicat del tinent coronel que manava aquell sector.
Tan aviat com el capità el va haver llegit, va fer cridar als caporals primers i els va comunicar que teníem que formar amb la manta i la cullera. El que ens va semblar estrany es que vam preguntar si ens teníem que emportar el plat i ens van dir que no. En fi que una vegada vam haver embolicat les mantes, agafat les culleres i format el més ràpid possible, va començar la jornada que hem passat més negra de tots els dies que hem estat en campanya.
Vàrem sortir als voltants de la cinc de la tarda, també amb una bala a la recambra y una bomba que tan sols faltava tirar de l'anella perquè explotés. Els primers dies quasi no m'atrevia a tocar-la per por de que m'explotés, però desprès la portava ficada dins de la granota, que en cas de necessitar-la no tenia res més que ficar la mà, tirar de l'anella, i a fer una mica de soroll.
En la marxa portàvem una distancia de uns 5 a 6 metres un del altre. Pot figurar-se els metres que tenia la secció, doncs érem 45 homes, i amb la distancia que portàvem uns dels altres semblava una llarga serp sense fi.
Bé, seguim amb el relat. Quan vam arribar a la primera casa que vam trobar, el capità va ordenar, fitxis bé, va ordenar que l'amo de la casa ens fes de guia fins a una muntanya que es diu "El Coll del Miró", que era la més alta que havia per aquelles contrades. Si hagués vist la cara que va posar aquell pagès quan el capità li va ordenar, semblava que s'anés a desmaiar; però en fi, per las bones o per les dolentes, no li va quedar més remei que guiar-nos.
Quan nosaltres li van preguntar: Què es el que passava allí que tingués tanta por?, Ell ens va contestar: Que teníem que fer els possibles per arribar a d'alt de tot abans de la nit, sinó ens pararien una emboscada. Que ens va haver dit, si tots estàvem una mica espantats, quan vam sentir allò, se'n va posar la pell de gallina. Nosaltres, clar, encara que ja ho sabíem , li vam preguntar qui ho faria. I ens va contestar, "Qui voleu que siguin, els maquis!"
Una vegada va haver dit això, ningú va dir res més i cadascú pensava en el que més l'interessava, però sense deixar de caminar, fins que vam arribar a peu de muntanya. Llavors el capità va manar silenci i que ens asseguéssim per descansar, ja que d'aquesta forma desprès podríem pujar la muntanya més ràpidament. Quan va haver passat un quart d'hora, vam continuar la marxa. Teníem que pujar per un tàlveg entre las dues muntanyes, que quan plovia devia baixar l'aigua com un torrent.
El tàlveg estava cobert completament d'herba, només havia algunes parts sense, que quan teníem que passar per elles, ho fèiem d'un en un, perquè si hi havia algú a d'alt de la muntanya no ens pogués veure.
I així en aquestes difícils condicions, doncs hi havia molta pendent, vam seguir pujant fins a mitja muntanya; en la que quasi no es veia res, donat que quedava molt poca llum de dia, i la poca que hi havia les herbes i els arbres no la deixaven passar, donant cada ensopegada que quasi et quedaves sense sabates. Una mica més a dalt vam trobat un rierol, i allí la primera sorpresa del dia. Penjats d'unes branques i encara humits, hi havien uns pantalons i una camisa de colro caqui. Vam vigilar una mica i al veure que no hi havia ningú vàrem continuar pujant, però encara amb més precaució que abans, fins que vàrem arribar quasi a dalt de tot i amb sorpresa ens vam trobar amb una casa de pagès.
No sé com aquella gent podia viure en unes muntanyes que semblaven una selva, i veien tanta poca gent, que quan ens van veure els vam semblar fantasmes.
El capità els hi va fer unes quantes preguntes i desprès vam continuar muntanya amunt fins que vam arribar a dalt de tot. Tots vam quedar meravellats del magnífic panorama que teníem als nostres peus. Tota la plana de Vic amb una posta de Sol fabulosa, Oh! allò em va fer oblidar els difícils moments en que em trobava, al contemplar tot allò em semblava estar veien la estimada muntanya de Montserrat. Però com que hi ha un poema que diu, "La vida es un sueño y los sueños, sueños son" La veu del capità em va despertar del meu encantament per tornar a reprendre la marxa.
Quan vam arribar a la punta més alta de la muntanya, vàrem veure que sortia fum a uns 50 ó 60 metres de nosaltres. El capità va manar que el rodegéssim i qua
n ho vam haver fet, ens va manar avançar fins que vam arribar a un lloc a on hi havien quatre homes que feien el dur treball de carboners; els hi vam demanar els papers, i al veure que estaven en regla, els vam deixar i vam tornar a dalt de tot d'aquella muntanya, en la que vam muntar els llocs de guàrdia.. En resum, que tot el món va entrar de guàrdia, doncs el capità va fer posar un a cada cantonada en forma de quadrat, no un home sol, no, va fer posar un escamot, amb fusell metrallador en posició d'atac, una esquadra de fusellers amb una bomba de mà preparada per tirar-la. Els granaders no tenien que tirar cap tret, sinó que tenien que donar el Alto i en cas de no obtenir resposta envia'ls-hi una bomba. Una vegada ho vam arreglar tot, el capità, cosa estranya, va pensar en el sopar i va manar a un caporal i sis soldats que a la primera casa que trobessin matessin un cabrit i el cuinessin amb patates en una perola. Van marxar que faltava poc per les vuit i nosaltres vam continuar en el mateix lloc, que per cert el aire fred ja començava a fer-se sentir, el cel començava a ennuvolar-se i semblava que anava a ploure.
Quan van ser a prop de les deu, ja que no arribava el sopar i que tenia el torn de guàrdia de una a tres de la matinada, li vaig dia a un caporal de morters que anàvem a dormir junts, ja que teníem tan sols una manta pels dos, que seria millor que ens anéssim a dormir i li vam dir al sentinella que si arribés el sopar que ens despertés. I així o vam fer, ens vam estirar al terra, un al costat del altre i ens vam tapar amb la manta. D'aquesta forma estàvem força bé, molt millor que abans, ja que no ens tocava l'aire. El pitjor es que no podíem dormir de cap de les maneres, per la gana que teníem i perquè sabíem que els maquis estaven a prop.
Va passar més o menys una hora, quan de cop el sentinella va donar l'Alto i va resultar que eren es del sopar que tornaven. Quan van arribar a on érem nosaltres, doncs estàvem en el lloc de guàrdia més avançat d'aquell costat, vam veure que portaven tan sols un parell de perdius i que no tindríem prou menjar per tots. En fi com que érem quatre escamots, el capità va dir que nosaltres ens podíem menjar la meitat d'una. Fixis vostè, 12 individus menjant tots del mateix perol, estil Andalusia.
Com que era fosc i quasi no ens veiem els uns als altres, encara era més difícil veure la perola que estava al mig. En conjunt, que ningú va poder menjar quasi res, doncs amb les empentes que et donaven, si t'enganxaven amb la cullera aixecada, et tiraven el menjar a terra. Quan més o menys vam veure que quedava la meitat de la perola, els hi vam deixar als demés companys que estaven de guàrdia, i altre cop ens vam posar la manta per intentar dormir. Sembla mentida però em vaig adormir, ja que em van despertar per dir-me que ja em tocava el torn de guàrdia i llavors me'n vaig adonar que estava plovent i que teníem la manta ben xopa d'aigua. Em vaig aixecar, vaig agafar el fusell, em vaig posar les bombes de mà a punt de poder tirar-les i em vaig anar al meu lloc al costat d'un fusell metrallador i a passar fred.
Ningú que no s'hi hagi trobat, pot imaginar-se els pensaments que té el que està allí. Només dos soldats (comptant-me jo i un altre) a dalt de tot de la muntanya, amb els xiulets del vent quan passa entre els arbres, quan el vent fa caure els aglans al terra, amb un soroll que semblen xafades i per arreglar la cosa, els voltants plens de maquis. Us asseguro que encara que tinguis molta son, en aquestes circumstancies estàs molt, però que molt despert. Potser que no sigui tan sols la por, però sinó ho és poc se'n falta. Al que en aquells moments se les doni de valent, li dic que menteix, doncs la mare Naturalesa en una nit com aquella imposa respecte, que per molt home que siguis et fa pensar molt.
Quan va ser l'hora de cridar al altre caporal que em tenia que rellevar, estava completament xop (doncs com els hi he dit abans estava plovent) i una vegada vaig haver despertat al meu company i ja estava en el seu lloc, me'n vaig anar a dormir i vaig trobar que el lloc també estava moll, però com que no en tenia cap més, no em va quedar altre remei que estirar-me allí. Sort que estàvem molt cansats i em vaig quedar adormit al instant, tot hi la humitat que hi havia.
Pel matí ens van cridar i vam veure que ja era de dia, però quin dia, completament ennuvolat, amb una boira que no veiem a dues passes i per no perdre la costum la maleïda "Tramuntana" que no deixava de bufar i bufar.
Quan vaig mirar als meus companys, vaig quedar esparverat del aspecte que tenien, millor dit que teníem, doncs encara que no tenia un mirall, vaig suposar que faria la mateixa ganya que els meus amics. Sense afaitar, ni rentar, xops i plens de fang, semblàvem que ens havien tret d'un camp de concentració.
Desprès de reunir a la secció, que més que una secció semblava un grapat de borregos, vam baixar muntanya avall en direcció a aquella casa de pagès que ens havien fet el sopar dues nits abans. Quan vam arribar a "Masia" ens va sortir a rebre un amic nostre que es deia Miquel, era el fill del amo i la nit que vam estar-hi ja vàrem estar parlant i comentant tot el bo i dolent d'aquella batuda de maquis.
(Aquí acaben les cartes del meu pare als meus avis, ell m'havia dit que n'hi havien més però no els he sabut trobar. Havia pensat en continuar i acabar l'historia amb un escrit fictici, però m'ho he repensat i crec que no seria correcte).