La soledat no em vol ni la vull al meu costat

Sempre havia cregut que per ser com sóc, pel meu caràcter introvertit, forjat de timidesa i d’un bast sentiment d’inferioritat estava condemnada a la soledat. Que la meva manera de concebre les coses divergia de la immensa majoria de persones que concep el cosmos. Que les meves il•lusions, aquelles petites coses que em feien sentir la felicitat eren sovint obviades per la majoria. Que era incapaç de trobar la diversió en una nit de discoteca amb un cubata a la mà, doncs jo era i sóc diürna i per això, prefereixo una tarda de cinema o de teatre, una conversa prenent un cafè, un passeig tranquil... El sentiment de benestar i tranquil•litat que et regala un raig de sol, la pluja, el vent fent volar els meus cabells...
Sempre havia cregut que era aquella peça d’un puzle que mai encaixa, que estava allà, a anys lluny de tot el que m’envoltava. I certament, les circumstàncies de la vida em van fer així, distinta, però estimada per alguns que com jo, es sentien diferents. Vaig descobrir l’amistat vertadera amb aquella noieta rossa de cabells enrinxolats i amb qui, a part del nom, compartíem aficions, gustos, conceptes... Però també vaig conèixer la falsa amistat, l’odi i el rebuig que pots generar en una persona. Mai m’han agradat dits sentiments, doncs fugen de la meva manera de fer i sentir les coses, però malgrat he vetllat per canviar-los el resultat ha estat nefast.
A dia d’avui, la vida m’ha regalat la oportunitat de creuar-me amb un grup de individus que m’aprecien, que em cuiden, que em donen la mà i m’ajuden a no caure. Tristament, m’adono que pel camí n’he perdut d’altres, potser per la distància, potser pel fet que he après a no dependre dels altres i a volar lliure.
Sóc així, distinta, però qui m’aprecia de veritat em comprèn, m’accepta i em valora; m’aporta llum, vida.