La Reina- IV Capítol (Les proves de la Reina)

LES PROVES DE LA REINA

...Quan tan sols havia fet tres o quatre passes, la paret es va tancar sorollosament al meu darrera amb els crits dels meus companys que van quedar ofegats pel soroll de la pedra xocar amb el terra. Havia quedat atrapat i tan sols podia fer una cosa, intentar anar endavant.
Em vaig acostar a la paret a on hi havien els jeroglífics i al trepitjar una de les llosses del terra és va sentir un “clic“ sospitós. El meu cap em deia que no podia ser res de bo i així va ser. Vaig començar a escoltar un soroll de pedra lliscant una contra l’altra. Vaig enfocar la llanterna al sostre i vaig veure amb temor que, a poc a poc, estava començant a baixar. No sabia que fer i vaig llegir l’escrit que m’havia dictat Al-Kubrá. – La roca del Deu Ra has de prémer si vols obrir la primera porta... –
La Roca del Deu Ra? Què podia significar allò. Vaig enfocar la llanterna a la paret dels jeroglífics per intentar esbrinat que volia dir. Allí hi havia de tot i força. Vaig pensar que si havia alguna cosa que obris la porta no podia estar a una alçada que no pogués arribar-hi i vaig mirar els signes...
El sostre tan sols li faltaven uns dos metres per arribar a on jo era i encara baixava inexorablement. Quan ja em semblava que tot estava perdut ho vaig veure... Que tonto havia estat, La Roca del Déu Ra, el signe del Sol. Vaig prémer el signe del Sol que es va enfonsar obrint la porta i fent que el sostre tornés al seu lloc. La primera prova havia estat resolta, que m’esperaria ara? Vaig pensar.
Davant meu s’obria un corredor d’uns cinc metres de llargària, deuria fer dos metres d’alçada per un d’ample. Vaig enfocar la meva llanterna i vaig veure que al final hi havia una mena de sala. Segons l’escrit que portava, semblava que no hi havia perill, però vaig avançar amb cautela. Pas a pas tenia la sensació que en qualsevol moment s’enfonsaria el terra ó cauria una gran pedra que hem deixaria esclafat. La suor em rajava per l’esquena i quan vaig arribar a la sala em va semblar que havia arribat a un lloc segur.
Amb la llanterna vaig mirar al voltant, hi havia tres obertures més, iguals a la que acabava de passar. Vaig il•luminar la primera i al final a uns tres metres de fondària hi havia una paret que la barrava i al centre de la mateixa el cartutx de la Reina. La del centre s’enfonsava al terra i serpentejava sense que pogués veure el final i per últim la tercera era igual a la primera, també hi havia el cartutx de la Reina a la paret que barrava el pas.
Era lògic pensar que qualsevol de les dues que portaven el cartutx seria la que hauria de seguir i que la del centre que s’enfonsava sense veure’s el final seria una galeria d’ajut.
Vaig mirar l’escrit de la reina, tot llegint-lo vaig comprendre que estava equivocat i no vaig dubtar ni un moment que el passadís del centre era el que havia d’agafar “Per on ha passat la serp has d’anar...” Qui sap quines trampes hi hauria en els altres.
A cada passa em jugava la vida, si m’equivocava tot hauria acabat per mi. Seguia suant però no tenia tanta por. Sabia que l’escrit era verdader. Ara tot depenia de la meva saviesa al interpretar-lo...
En Felip va fer un glop de cava, mentre els demés estaven embadalits amb la seva història. Se’ls va mirar uns segons i en l’expressió dels altres dos va poder veure que desitjaven que continués el més aviat possible. Llavors es va repenjar una mica més a la cadira i va continuar...
- Vaig continuar per la galeria que serpentejava cap avall, no vaig recorre ni deu metres quan em vaig trobar que el passadís es dividia en dos. Sabia que en l’escrit hi havia alguna cosa que em donava la solució de on havia de seguir... “i al arribar a la seva llengua el camí on és el teu cor has de seguir...” Ja havia arribat a la seva llengua. La llengua d’una serp és bífida això és referia, hi havia dos galeries. Però quina hauria d’agafar. L’escrit era clar però era realment el que jo pensava... “el camí on és el teu cor has de seguir...” El meu cor està més a la banda esquerra, doncs hauria de seguir al passadís de l’esquerra. Però també tenia un dubte... i si es referia al dit cor que feia servir més o sigui el de la banda dreta. Vaig creure sense pensar-m’ho més que era més lògic el meu primer pensament i vaig continuar amb molta precaució. El passadís tenia un tres metres i desprès girava a l’esquerra en forma d’angle recte. Cada pas que feia sospirava al veure que no passava res. Estava sol i no tenia a ningú que em pogués animar en la meva creuada. Al girar a l’esquerra la vaig veure. Una paret que hi havia el cartutx de la reina i al voltant tot de jeroglífics. Aquella era la prova final.
Quan m’hi vaig apropar de sobte darrera meu va baixar com per encant una paret de pedra que em va deixar tancat. Ara tan sols podia acabar la feina, si és que sabia com. Em vaig tornar a mirar l’escrit, tan sols faltava la última frase... “Quan arribis a la porta de la veritat l’obriràs amb el teu nom.”
El meu nom, com volien que obris la porta amb el meu nom, em dic Felip...
Llavors vaig pensar amb el conte de Ali Baba i els quaranta lladres. Si ells podien obrir una porta dient “Obre’t Sèsam” perquè jo no podia obrir-la amb el meu nom i com un babau vaig cridar... F E L I P...
Com podeu sospitar la porta es va riure de mi, sort que no hi havia ningú més. Era lògic que no funcionés, però en aquell moment em va semblar que tot podia ser.
Una mica més tranquil, ja que no podia anar en lloc i pel que semblava, cap pedra em cauria al damunt, vaig pensar que podia ser el meu cognom, ja que el camperol em va dir que em coneixerien perquè em diria Muntanya. I sense cap mena de vergonya vaig tornar a intentar obrir-la cridant el meu cognom... M O N T A G N E... si,si que va, no va funcionar. Desprès ho vaig intentar en tots els idiomes que sabia i res de res.
Vaig passar una estona i vaig veure amb intranquil•litat que la llanterna començava a fer el ruc. Si s’apagava tot hauria acabat.
Desesperat vaig tornar a mirar l’escrit... “...tan sols l’obriràs amb el teu nom.” No deia cridant el teu nom , ni dient el teu nom, deia amb el teu nom. I com per art de màgia vaig veure la llum, era clar el meu nom Muntanya, hi havia alguna cosa que semblés a una muntanya en els jeroglífics de la paret? Vaig mirar tan ràpidament com vaig poder i allí en un racó mig amagat estava un dibuix d’una muntanya.
El vaig netejar i el vaig prémer...
Un soroll de pedres lliscant mentre s’obria la porta em va fer veure que ho havia aconseguit. Al mateix temps totes les lloses de pedra que havien caigut en tot el recorregut, lentament és van anar obrint.
- Crec senyors que hauríem de passar a la sala del bar per poder fer un cafè més relaxats. Aquells sofàs són molt més còmodes que aquestes cadires.
- Per nosaltres no hi ha cap inconvenient, et segui’m. Va contestar en Jordà tot demanant el consentiment d’en Reçoir que li va fer que si amb el cap.
Desprès d’aposentar-se i d’haver demanat tots ells un cafè i una copa de conyac, en Felip va continuar l’explicació...
- Allí la tenia desprès de tan temps de buscar-la. Vaig fer l’acció d’entrar, però una atmosfera de tancat em va fer tornar enrere. Llavors en vaig recordar que els meus companys segurament voldrien arribar fins a on jo era. Vaig haver de recular, córrer i cridant cap a l’entrada del temple perquè no entressin i m’esperessin ja que no sabien les trampes en que és trobarien. Al arribar a l’entrada em van rebre amb crits de joia, tot abraçant-me. Els vaig explicar que havia passat tot anant cap a la tomba de la reina. Quan hi varem arribar ens vam quedar en silenci uns moments. La porta que donava a la tomba de la reina estava oberta davant nostre, tot un repte, tota una il•lusió entrar-hi i veure el que hi havia. Ens varem mirar els uns als altres i en Monique em va parlar...
- Has d’entrar primer tu, t’ho mereixes!
- Els demés van assentir amb el cap. Llavors vaig agafar una de les llanternes que portaven, ja que la meva ja havia fet guixa, em vaig tapar amb un mocador la boca i el nas i vaig entrar.
En Felip va prendre el cafè que ja se li estava refredant. Mentre en Jordà i en Reçoir alabaven com havia anat aquella expedició. I que el que estava explicant era la il•lusió de tot arqueòleg.
Una vegada el van deixar descansar una mica, tot comentant algunes de les coses que acabava d’explicar, li van demanar que continués ja que segons en Felip allò només acabava de començar...