La primera implantació

No és per dir-ho, sap?, però la nena anava molt bufona. Les altres, totes en colors metal·litzats, maquíssimes. Tot i que trobo que, a dotze anys, tants lluentons encara no escauen. La nostra, de blanc rigorós, sabates i tot. Menys el maneguet, brodat en blau, regal de l'àvia. Sort que li havien sortit bé les proves i tenia el tall cicatritzat. Així no vam haver d'esperar un altre any i quedar-nos sense la subvenció. Un sofriment!
A l'Ernest li va caure la llagrimeta quan el director va explicar que, amb el sistema, no hauria de fer cap esforç a l’escola, tindríem el control de la paga setmanal i la podríem localitzar en tot moment. A més del servei de vigilància de la salut que, ja se sap, amb aquestes pandèmies, és un patir. És clar, en ser una escola de pagament fins i tot va venir la consellera de tecnologia per allò que fan de prémer l’interruptor.
Un acte molt maco, i quin discurs! Miri, aquest és el comandament que ens van donar, gravat amb l'escut de la Conselleria.
Ara ens toca estalviar per a l'actualització dels divuit anys, que cada cop és més cara. Que no ens passi com als del sisè, que no s'ho han pogut permetre i ara el noi ha de fer de soldat. Diuen que rebrà l' AGM, que és la gratuïta militar. Veu, si hagués estat nena podria haver demanat la de ventre de lloguer i, amb una mica de sort, es quedaria amb ells. La mare, pobreta, està desfeta, plora que plora. Haver-ho pensat abans, que tiren molt de veta; cada diumenge mengen verdura. Sento l'olor del bròquil des de casa.
Ja les veurà, les fotos. La més maca és quan, en acabar, tots llencen els maneguets enlaire i ensenyen els canells amb l'implant. A la nostra, a més, se li veu la medalleta de la primera implantació penjada al coll. Un regal del padrí, sempre tan esplèndid.
Jo també vaig plorar com una magdalena, no cal dir-ho.