La mare

Amb l'ajut del caminador, perquè feia anys que les cames balbes no la servaven, l'Elena va anar a apagar el gas; el pastís de poma ja devia estar cuit perquè l'olor de vainilla i caramel envaïa la casa.

Les nenes jugaven tranquil·les i, per postres, tindrien el seu pastís preferit.
Estava enamorada de la bellesa de les seves filles, amb cabells daurats i enormes ulls blaus de mirada innocent.
La més gran, Rosaura, asseguda sobre la catifa, servia cafè als habitants de la caseta de nines. La mitjana, Cristina, pentinava un cavallet de crinera lila. La petita Cèlia dormia com un àngel al cabàs. Aviat li hauria de canviar els bolquers i donar-li el biberó, però ara tocava jugar.
S'assegué al costat de les nenes i es posà a netejar la caseta de nines amb un plomall que havia estat un adorn de la mona. També jugaren amb una piloteta que els tirava a la falda. Després, tocava fer de perruqueres; fent girar la rodeta que la Cristina tenia a la panxa, sota el vestidet, li van anar creixent els cabells. Amb molta cura, els hi retallà una mica amb unes tisoretes de punta rodona.
La Rosaura continuava amb la dèria de servir cafè, per això la va canviar de lloc. Introduí un petit disc, a l'obertura de l'esquena i, tot seguit, va començar a cantar:

Tengo una muñeca vestida de azul
Con su camisita y su canesú

La nena no feia cas dels sermons i sempre cantava les mateixes moixigangues en castellà. La Cristina, però, era muda i la Cèlia encara no tenia edat de parlar i aviat deixaria el biberó màgic i menjaria farinetes.

Més tard, amb mans tremoloses, les va banyar, les posà al llit i els llegí un conte.

Quan ja dormien, L'Elena, esgotada per tanta feinada, reposava al silló. Va fer una llambregada al marc de plata de la tauleta, amb el retrat en blanc i negre d'ella, molt jove, amb un nadó als braços i dues nenes rosses al costat. El record d’aquelles nines de la fotografia la va fer somriure i s’endormiscà.