LA LLUNA FEIA TAT

La tarda ha acabat curta i el camí que em queda és força llarg sort que els de pagès sabem caminar a les enfosques pel mig del bosc. Avanço pel corriol de la carena entremig de pins i alzines. Llunyans uns llampecs encenen uns núvols tocats de negra i de sobte em sembla sentir per entremig d’un vent novell el soroll de la pluja que ve.
Camino amb pas llarg i m’aixeco el coll de la caçadora i m’enfonso el passamuntanyes. Unes arestes de Desembre comencen a punxar la pell i en pocs moments una cortina d’aigua invisible es barreja amb el vent i la nit. M’aturo sota l’enramat de les branques d’una alzina enorme i m’errecalco a una escorça que ha sentit moltes tempestes. Em sento observat per cent ulls que es mouen inquiets pel mig de les fulles i procuro estar immòbil per no espantar als aucells que s’hi han refugiat esperant l’alba.
Aquí quiet sóc part de la nit i del bosc en aquest silenci sorollós de la pluja, les fulles i el vent. De cop i volta davant meu s’encenen dues guspires de llum que immòbils miren a on sóc jo, les contemplo meravellat, faig un pas endavant i a l’instant es fonen com un llamp pel mig dels arbres. Em sap greu haver destorbat el gat marc i al mateix temps estic encantat d’haver-lo vist, doncs no és gens fàcil admirar aquest felí.
La pluja ja ha donat el baix però comença a travessar el fullam de l’arbre i encara que em mulli més penso que he de continuar el camí. Quan vaig a fer el primer pas veig venir per on havia vingut la feina dos ulls que llueixen amb la poca claror que queda. Són com dos lots minúsculs que es mouen amunt, avall i cap als costats amb una sigil·losa prudència de caçador. S’ha adonat de la meva presència quan era a tocar de les meves cames i tot ha sigut aturar-se en sec i amb un bot sortir del corriol i endinsar-se en la nit deixant albirar una altre meravella que es pot trobar en aquest bosc, la seva majestuosa cua grisa. Somric pensant en l’esglai que s’ha endut la guilla que tot perseguint el gat mesquer ha anat a topar amb l’únic depredador que pot tenir en aquestes muntanyes.
Vaig moll com un ànec però em trobo molt bé i content: aquest bosc encara és viu. Segueixo la drecera caminant de pressa per fer passar la fredor que començo a sentir a la pell. De tan en tan una branca de bruc més llarga que les altres i plena d’aigua em renta la cara però encara em fa sentir més unit al que m’envolta.
Després d’un revolt de nit un llum gran i proper em produeix tot un seguit d’efectes; sorpresa, admiració, confort, alegria. M’afanyo per arribar a l’acollidora barraca d’en Xicu i poder eixugar-me un xic la roba i escalfar-me al foc que s’albira. A en Xicu el coneix tothom, fa anys que treballa per aquestes muntanyes i de tan en tan baixa al poble a buscar les poques coses que pot necessitar. És una ànima solitària que a més gaudeix ja de ser part d’aquests boscos i dels quals coneix tots els seus racons i secrets.
Quan arribo davant de la barraca ja quasi no plou i el vent dorm amb la nit. Saludo amb afecte l’amo que ha sortit a veure qui venia avisat pels lladrucs seriosos d’un gos mig llop mig de tot que li fa companyia i que no el deixa mai de vista fins i tot quan baixa al poble i s’arriba al bar a fer una partida de cartes.
Em fa entrar i ens asseiem en dos escambells de castanyer que té prop del foc, un foc encès amb una bona flama i el caliu que donen dos buscalls d’alzina col·locats mig dintre mig fora per que quan plogui no es mulli del tot, unes pedres fan de tres peus on hi bull una olla ennegrida de mongetes d’ull de perdiu.
Em convida a fer una queixalada, cosa que accepto encantat mentre se m’eixuga la roba, i una escalforeta deliciosa em va acariciant els sentits.
Amb unes forquetes de bruc fa un parell de torrades que ha llescat del pa de dos quilos que guarda en un sac mentre en una graella, també feta de troncs de bruc verd, passa una mica pel caliu uns pinetells tardorencs que a trobat, i una arengada que ens partirem. Després de sucar les torrades amb all i tomata i un raig d’oli d’oliva fem una espècie de berenar-sopar deliciós. Mentre mengem m’explica que aquí ell hi viu molt bé; dorm sobre un matalàs fet amb un sac de palla i branques, té una manta per abrigar-se i un foc que no s’acaba mai. L’aigua pot trobar-la a qualsevol font o canal i la muntanya té quasi tot el que necessita per menjar. Per fer la barraca primer va muntar l’esquelet amb barres de castanyer i acàcia, després va anar-lo cobrint de branques de bruc ben atapeïdes, amb estepes i brolla, i tota la pendent del carener tapada amb rusques amples de suro. Va fer un rec al voltant perquè quan plogués l’aigua no es fiqués a dintre i amb la terra sobrant va fer un sòcol a tota la part baixa on les branques es recolzaven amb el terra perquè així quedessin més ben fixades.
Havia fet un molt bon treball, aquell lloc era confortable, hi havia espai per ell, pel fato, pel foc i pel gos que també tenia un sac per ell.
Quan hem acabat amb les torrades, treu un bol ple de cireres d’arboç, madures, d’un vermell groc que estan exquisides, em convida a dinar el dia següent ja que ha caçat un conill amb un llaç i el pensa fer a la brasa.
Després de fer un bon trago de vi de la botiola que té penjada a l’unglot d’un tronc, de donar- li les gràcies i desitjar-li bona nit, amb el cos i l’ànim reconfortat m’acomiado de l’últim carboner i segueixo el camí cap a casa amb una lluna que fa tat a la carena.