Pau

Un relat de: Josep Ventura

Com li agradava passejar pels seus camps i gaudir dels torrats d'hivern o dels brots dels sembrats, que amb el vent de maig seran onades d'un verd tacat de roselles, per tornar-se espigues daurades com crostes de pa cuit amb llenya.

S'entretenia a l'hort, omplint un cistell de colors, després seguia els marges dels camps i recollia més colors de fruita madura dels arbres que hi tenia. En acabar, anava a esmorzar, assegut sota la parra que creixia prop del torrent: raïms, arengada, un bocí de pa i fressa d'aigua. Ell sempre deia que el color de l'aigua era el millor, perquè deixava veure el que hi havia dins seu, les formes del pedregar esmolat tant de temps per la paciència de l'aigua, com fugien les anguiles o com caçaven les llúdrigues.

A la tardor, agafava el cistell gros, un bastó i anava muntanya amunt per tornar-lo a omplir dels colors dels bolets. La flaire del sotabosc humit era com un trosset de vida. Assegut en un arbre caigut, dalt del turó guaitava tota la vall, mentre es menjava unes castanyes crues que havia collit entremig de rossinyols.

La barreja de grocs, rogents i verds, l'encisava i no es recordava del temps allà quiet. Amarat de l'abraçada del bosc i de refilar d'ocells, als seus peus unes glans germinades, ja tenien tanys tendres. Llunyans, uns núvols negres jugaven amb llamps de foc, el sol se n'anava a joc, ell es va aixecar i se'n va anar cap a casa.

Feia dies que nevava i, tot que era empipador per les feines dels camps, no el deixava de seduir aquell mantell blanc. Els arbres eren gegants de cotó fluix, els camps i camins sols s'endevinava on eren, sota la figuera gran hi havia claps sense neu i els pinsans i merles grataven buscant aliment. El reg de l'aigua seguia el seu camí i anava creixent de mica en mica. Tenia fred i se'n va anar a la vora del foc mentre albirava els caramells de gel que es formaven amb el degoteig de la teulada.

Sent una dolça pau a l'ànima i s'endinsa en un son etern. Algú al costat del llit li agafa les mans.









Comentaris

  • Un passeig de colors auténtics[Ofensiu]
    Atlantis | 26-03-2020

    Molt ben descrit aquest passeig al bosc, que ara mateix envejo, potser perquè sempre enyorem el que no tenim o no ho valorem prou quan hi és.

    Gràcies per les paraules al meu relat. Gràcies per el passeig.

  • Saber viure...[Ofensiu]
    brins | 18-03-2020 | Valoració: 10

    El teu protagonista ha conegut el goig de viure, indubtablement, ha sabut gaudir de les meravelles que la natura ofereix i a més, i molt important, ha sabut merèixer la companyia d'un ésser estimat en el moment de trobar la pau definitiva.
    Gràcies per aquest relat tan preciós, Josep!

    brins

  • Que bé![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 17-03-2020

    Comparteixo el comentari anterior, que bé m'ha anat, en aquests moments, la passejada que ens has ofert. Com enyoro el viure a pagès en aquests moments!
    Gràcies pels teus comentaris i tens raó, malgrat siguin crepusculars, de senglars se'n troben, me n'he trobat, a totes hores.
    Cuidem-nos!

  • Quina delícia...[Ofensiu]
    Romy Ros | 17-03-2020 | Valoració: 9

    Quina delícia llegir aquest relat en temps de confinament!
    M'has portat els colors i les aromes del bosc amb aires de llibertat. Adornat amb un final tendre que amoroseix aquestes distàncies que ara hem de guardar. Gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

107 Relats

458 Comentaris

74820 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com