La por de cada día

Un relat de: Josep Ventura

Ja punteja el dia i tinc més gana que són. Surto del niu i m'expulso les puces que corren pel meu cos, salto del pi on estic a unes alzines i als brucs del sotabosc. Escolto el salt de l'aigua que s'escola per unes roques del torrent fins al gorg, on a l'estiu aniré a beure, com altres animalons i ocells que tenen set.

Em costa destriar del soroll de l'aigua les fresses d'un risc que em puc trobar. Sorprès per una pedra que rodola, en un girar d'ulls sóc dalt del pi més alt, aplanat a una branca plena de tanys i fulles, escoltant amb el cor a la boca. Pel corriol camina l'avi dels senglars, d'un negre cendrós i llances als ullals.

Més serè, veig una pinya a prop i la rosego, els pares van dir-me que havia de menjar i parar per escoltar, ja que amb el soroll no sentiria els perills. Em sobten uns tudons que es paren a uns pins però segueixo rosegant pinyons i vigilant.

De cop i volta, sento una fulla seca que es trenca, un gaig crida, una merla fuig. Perill! El porc ja no hi és, i el que he sentit em fa molta por, deixo la pinya que cau per les branques i fujo pels arbres com un llamp. Sento un tro que m'esgarrifa i veig un tudó que cau deixant una volada de plomes.

No m'aturo fins que sóc a una altra carena i dalt d'un roure escolto el bosc. Uns esquirols juguen a la perxada que hi ha a tocar. Ja més tranquil, m'enfilo a un pi bort i torno a rosegar una pinya que té uns pinyons dolços com mel, llunyà torno a sentir un tro dels que m'espanten tant.

Baixó de l'arbre a poc a poc i amb un salt sóc a la soca d'un castanyer, clavo les dents en una castanya i en aquell segon sento una por de boig que em trastoca. Una pudor de guilla m'entra pel nas, mai havia pujat a un arbre tan de pressa, però com que el perill va i ve em menjo la castanya mig tremolant. A mitja tarda, vaig saltant per les branques buscant un niu abandonat en uns pins on toqui el primer sol del matí, dormiré amb poques puces, només les que s'agafen a mi.

Comentaris

  • desconfinat[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 20-04-2020

    Gràcies per aquest relat tan desconfinat i que tan bé explica la por de cada dia.
    Una abraçada des de les Guilleries!

  • Natura[Ofensiu]
    MariaG | 19-04-2020

    M'agrada molt com descrius la natura i especialment la vida i el sentir d'aquest pobre esquirol que va d'un arbre a l'altre buscant aliment aterrit pel soroll dels trets del seu pitjor enemic: l'home.

  • Genial[Ofensiu]
    Naiade | 16-04-2020 | Valoració: 10

    Quin relat més bonic, per moments m'has fet sentir dins la pell del pobre animaló
    ( penso que pot ser un esquirol? i em meravella la natura que l'acull, alhora que m'entristeix el seu patir, però la vida es així.
    Has fet una descripció tan bella i acurada, amb uns mots tan encertats que tan sols qui passa hores dins la natura ho pot assimilar.

  • Excel.lent relat![Ofensiu]
    brins | 16-04-2020 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el vocabulari que utilitzes, la personificació que fas, el temps verbal que fas servir i l'argument que exposes.Tot plegat, una meravella!

  • De vegades...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 16-04-2020 | Valoració: 10

    Deºººººº vegades em trobo que no sé pas què dir del que estic llegint. No trobo les paraules adequades per expressar el que sento davant d’un escrit. Llavors només puc dir com en aquest cas que la seva lectura m’ha atrapat...
    —Joan—

  • Supervivents[Ofensiu]
    kefas | 16-04-2020

    Hi ha un acudit gràfic en el que una senyora pregunta a un xicotet, "I tu, nen, què vols ser quan siguis gran?", i el nen respon, "Supervivent"
    Doncs això, aquest és el guió de vida de la grandíssima majoria dels éssers vius del planeta. I ara, els hem impedit la supervivència per a moltes altres espècies, quan hem d'interpretar aquest guió, ho trobem esgarrifós. Com ells.
    Gràcies per explicar-ho tant bé.

  • Genial[Ofensiu]
    rober | 15-04-2020 | Valoració: 10

    La necessitat de sobreviure ens fa sentir por i quina manera més maravellosa de plasmar- ho que a traves dels ulls d'un animal. Felicitats i gràcies.

  • La nostra por de cada dia[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-04-2020

    Mare meva, la vida dels animalons. Vista així, amb ulls humans, fa patir molt, sempre amb l’ai al cor. No sé si el protagonista del relat deu ser un ratolí de bosc. Primer pensava que era un esquirol. Però tant és, quina vida, buscar menjar i lloc per a dormir, buscar parella quan arribi el moment, reproduir-se i sempre alerta als perills del voltant. Bé, ara que m’hi fixo, tampoc hi ha tanta diferència amb la nostra. Bé que estem tots ara al nostre cau escagarrinadets.
    M’ha agradat!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

109 Relats

470 Comentaris

76129 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com