HO TORNARIA A FER

Un relat de: Josep Ventura

Com cada dia que tenia temps, vaig agafar un parell de sacs, un entrepà i una ampolla d'aigua, m’ho vaig penjar a l'esquena i vaig fer camí cap al turó dels esquirols. Era un bosc ple de pins on jo cada any abastava totes les pinyes que podia, per fer algun cèntim de més que ajudés al petit jornal que cobrava als meus catorze anys.

Camí enllà, de sobte, vaig veure un home recolzat al marge. El cor m'anava a cent, però m'hi vaig acostar a poc a poc. Quan era davant seu va obrir un pensament els ulls mentre em deia:

⸺Tinc set, ajuda'm.

Estava mig mort, anava barbut i jo tenia més por que goig. Li vaig acostar l'ampolla d'aigua als llavis, va fer un trago molt llarg i va tornar a dir-me:

⸺Ajuda’m, necessito un lloc on amagar-me
.
Com un llamp, va venir-me al cap la cova que hi ha al mig de dues roques quasi a dalt del turó. Vaig ajudar-lo a aixecar-se i recolzat amb mi vàrem arribar a lloc. Li vaig preparar un jaç de fulles i brucs secs i el sac per abrigar-se, es va menjar l'entrepà i va acabar-se l'aigua. Devia tenir febre, perquè la pell li cremava. Li vaig dir que dormís que l'endemà tornaría.

Només vaig recollir una cinquantena de pinyes abans de tornar cap a casa amb el cap ple de pensaments. Ja era a prop d'arribar, quan em vaig topar amb la guàrdia civil.

⸺¡Alto! ¿Dónde vas?

⸺A casa.

⸺¿Qué llevas en el saco?

⸺Piñas. ¿Quiere verlas?

⸺¿Has visto a alguien?

⸺No señor.

⸺Si ves algun desconocido, avisanos. Anda, vete.

Vaig arribar a casa tremolant. Amb remeis que tenia guardats l'àvia i una mica de menjar del poc que teníem, l'home es va refer i al cap d'uns dies em va dir:

⸺Gràcies pel que has fet per mi. Et recordaré tota la vida, però me’n he d’anar, em va abraçar i em va donar un rellotge de butaca
.
L'endemà, quan anava cap al bosc, em vaig tornar a topar amb els civils i amb les mateixes preguntes.

⸺¿Has visto algun maquis?

Mai vaig dir res a ningú i quan miro com es mouen les agulles d'aquell rellotge voldria que em diguessin on és aquell home que vaig salvar i que mai he tornat a veure.

Comentaris

  • Molt bonic[Ofensiu]
    Lecram | 20-11-2019 | Valoració: 9

    Com ja han comentat altres relataires, el teu és un relat ben bonic; a mesura que l'anava llegint, m'anava posant en la pell del jove i sentia aquesta enyorança vers el vell maqui.

    Moltes gràcies, et seguiré llegint.

  • Àcrates[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-11-2019 | Valoració: 10

    M'has fet pensar en el llibre "Àcrates", d'en Jordi Alandes,on descriu amb detall accions dels darrers maquis a Catalunya. Ha sigut un plaer llegir aquest relat teu, històric, tan ben detallat i tan emotiu. Una forta abraçada, Josep.

    Aleix

  • Bon relat[Ofensiu]
    brins | 20-11-2019 | Valoració: 10

    Una història exemplar explicada amb molta cura.Tot i que els dos protagonistes no es puguin tornar a veure mai, segur que sempre es recordaran.

  • Bon relat[Ofensiu]
    Naiade | 20-11-2019 | Valoració: 10

    Un relat ple d'humanitat, m'ha dut a records d'històries passades, quan els maquis s'amagaven com podien i en el teu cas, van trobar un jovenet que el va ajudar.
    Molt ben trobat

  • Molt nonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-11-2019 | Valoració: 10

    Un relat tambe de temps passats molt foscos. M’ agrada com escrius , et llegire i geacies per conentar

  • Montseblanc | 19-11-2019

    Molt emotiu el teu relat. I molt valent el teu protagonista, tot i ser tan jove, o potser per això mateix. En aquells temps, fer el que ell va fer podia significar la mort. Un gest que cap dels dos protagonistes oblidaran mai, encara que no es tornin a veure mai més en la vida.

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

116 Relats

491 Comentaris

95118 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com